Albert Serra mostra la sang, l’horror i l’absurd de la tauromàquia

Enviat especial a Sant SebastiàCal menjar fort abans d’enfrontar-se a Tardes de soledad, el documental sobre la tauromàquia que Albert Serra (Banyoles, 1975) ha estrenat aquest dilluns al Festival de Sant Sebastià. Viatge immersiu a la tauromàquia, la pel·lícula mostra la violència i la brutalitat de la tradició, i ho fa sense filtres morals: simplement exposa el patiment i l’agonia desesperada del toro, mirant de cara a la mort d’un animal noble. Però també mostra el context en què es produeix: el ritual i l’experiència del torero, i tot el que l’envolta.

Seria un error confondre Tardes de soledad amb una pel·lícula de denúncia del toreig. Qui senti rebuig per la tauromàquia veurà la pel·lícula amb repulsió i el cor encongit; qui l’entengui com un art apreciarà la profunditat amb què Serra filma i despulla la pràctica del toreig a la recerca de la veritat que sempre invoquen els seus aficionats. No és un exercici d’equilibrisme entre les dues posicions, sinó un acte de valentia artística: enfrontar-se a la bellesa, l'horror i l’absurd d’una pràctica que bona part de la societat rebutja.

Com sempre, les pel·lícules de Serra evolucionen durant el rodatge i, sobretot, el muntatge. Inicialment, Tardes de soldedad havia de seguir dos toreros joves, Andrés Roca Rey i Pablo Aguado, però Aguado no apareix a la pel·lícula presentada a Sant Sebastià. La càmera d’Artur Tort segueix Roca Rey a les corrides i explorant la confrontació amb el toro des d’angles inèdits d’una potència innegable; però també para atenció al torero, als moments de concentració anteriors i posteriors, als viatges en cotxe i els temps d’espera i preparació. Les imatges són impactants, però el més fascinant és el so de la pel·lícula, que captura amb una proximitat inèdita els esbufecs de l’animal, els renecs del torero i la claca constant de comentaris i exclamacions de l’equip de Roca Rey.

Aquest últim aspecte és, inesperadament, el més revelador de la pel·lícula: una simfonia castissa d’expressions de virilitat i exaltació hiperbòliques que freguen l’humor absurd (“Quin ésser humà! És un superhome!”, ha provocat una allau de rialles a la projecció). La masculinitat concentrada de tots aquests comentaris contrasta amb la mirada concentrada de Roca Rey, sempre sumit en el seu món interior, i genera somriures irònics quan el documental observa l’evident homoerotisme del vestuari tradicional del matador.

L’elecció de Roca Rey és un encert: un torero sobri, aliè a l’exhibició de testosterona que l’envolta i de poques paraules. “He tingut molta sort”, diu simplement després d’una corrida particularment difícil, com sorprès de seguir viu. Era difícil, però Serra ha trobat un torero a qui costa d’odiar tot i que et repugni el toreig, segurament pel compromís sincer i total amb la seva professió, i també perquè Serra deixa fora de l’equació la persona i prefereix centrar-se només en el professional. El resultat és un exercici de complexitat poc habitual en aquests temps de consignes i judicis sumaríssims: una pel·lícula que deixa testimoni de la barbàrie i de la bellesa estètica d’una pràctica brutal sense demanar permís ni perdó. Albert Serra ho ha tornat a fer.