Albert Serra: “No entenc per què a 'La societat de la neu' no cuinen la carn a la brasa”

Barcelona“Albert Serra i jo tenim molt més a veure del que sembla”, comentava J.A. Bayona a l'ARA fa uns mesos. Es va poder comprovar ahir en la conversa que els dos cineastes van mantenir als cinemes Verdi sobre La societat de la neu, que tot i que ja està disponible a Netflix Bayona ha seguit presentant aquests dies en diverses sales, aprofitant al màxim les hores abans de marxar a Los Angeles per assistir diumenge a la gala dels Globus d'Or. “Jo vaig veure Pacifiction en aquest cinema, en una sessió amb debat posterior, i em va interessar molt la teva aproximació a la ficció, com busques una imatge sense saber ben bé com serà abans de rodar-la, obert a l'inesperat –li va dir Bayona a Serra–. En la meva pel·lícula, tot i que tenim més pressupost, treballem amb una metodologia similar”.

Moderat amb solvència pel crític i docent Endika Rey, coautor amb Desirée de Fez del llibre oficial sobre La societat de la neu, el diàleg entre Bayona i Serra va incidir especialment en aspectes tècnics del rodatge i els processos creatius dels cineastes. “És sorprenent la teva capacitat per rodar un drama intimista, quasi de cambra, en un escenari espectacular que m'ha fascinat –comentava Serra–. Tot i haver llegit que havies rodat a Espanya, m'he passat tota la pel·lícula pensant que eren els Andes”. “Això és perquè, al marge d'assajar set setmanes a Badalona i rodar 140 dies a Sierra Nevada, ens vam tirar 20 dies filmant i fotografiant el paisatge dels Andes per després substituir digitalment els fons de totes les escenes de Sierra Nevada”, revelava Bayona. “Doncs si et pares a pensar-ho –va reblar Serra–, els nostres pressupostos no són tan dispars, perquè jo no assajo res i només rodo 24 o 25 dies. I jo també faig composicions amb plans diferents. És una cosa que a Liberté em permetia la morfologia del bosc, que és sempre igual. Amb la muntanya passa una mica el mateix”.

Un dels aspectes que més han interessat Serra és com el paisatge imponent dels Andes introdueix un “element estrany, quasi fantàstic”, en la pel·lícula. “Tot i ser una història de supervivència, veient-la em venien al cap idees perverses –confessava–. Per exemple, ja que tots són homes, no hi podria haver alguna insinuació gai? M'interessen els elements escabrosos de les històries, però no el de la carn. De fet, no entenc la polèmica de menjar carn humana: si no ho fan, no sobreviuen”. Estirant el fil, Bayona va recordar una crítica que atacava la pel·lícula dient que havia “filmat l'horror amb bellesa”. “Nosaltres –deia el director– volíem despullar precisament la història d'horror, perquè així ho van viure els personatges reals. El primer dia que van menjar carn humana es van sentir molt malament, però el segon dia ja feien cua”. “El que jo no entenc –va apuntar Serra sense ironia i amb curiositat sincera– és per què no cuinaven la carn a la brasa, i així també s'escalfaven. De foc en tenien, perquè no paren de fumar”. El motiu, aclaria Bayona, és que simplement “no tenien prou fusta”.

La imatge més poètica

El director de La societat de la neu va recordar també una frase que havia llegit de Serra i que va tenir present durant el procés de muntatge: “El Quixot no cal explicar-lo perquè tothom ja el coneix”. Bayona era conscient que estava explicant una història que tothom coneixia i que, per tant, no calia buscar un protagonista o un altre, sinó deixar que “el mateix grup fos protagonista”. En aquest sentit, per a Serra una de les imatges més poètiques de la pel·lícula és “la de tot el grup dins l'avió, en la foscor, molt a prop els uns dels altres”. I Bayona li va respondre: “Allà és on neix realment el grup, i per això vam plantejar l'escena de la sortida de l'avió gairebé com un part”.

A Serra no només l'impressiona de La societat de la neu la seva “espectacularitat inaudita”, sinó també la duresa del rodatge. “Quan fa molt fred, els actors no estan còmodes i no volen actuar sinó anar a escalfar-se –deia el de Banyoles–. Per això la majoria de rodatges són a l'estiu, perquè no hi ha res pitjor que el fred per rodar... Excepte si la pel·lícula va de gent que passa fred, aleshores el fred és collonut. I com que a mi també m'agrada torturar els actors, tu et pots abrigar bé i ells que es fotin”. Bayona, tanmateix, matisava les condicions del rodatge: “A Sierra Nevada, que no està tan alt com els Andes, no teníem tanta sensació de fred. Pensa que és més a prop de l'Equador, hi ha més hores de sol, que ja ens anava bé per rodar, i en alguns moments fins i tot feia calor. De fet, els actors es van haver de posar gel a la roba alguna vegada per simular que tenien fred”. "Veus com jo tenia raó? –l'interrompia Serra–. El fred és collonut".