¿I si Albert Serra guanya la Palma d'Or a Canes?
El festival ovaciona 'Pacifiction', la proposta més atrevida i radical de la competició
Enviat especial a CanesCorria la brama uns dies abans de la presentació a Canes de Pacifiction que el nou treball d'Albert Serra estava agradant a la majoria de distribuïdors que el veien al mercat del festival –d'accés restringit a la premsa– i que la pel·lícula tenia una trama definida i accessible. ¿Seria el debut de Serra en la competició de Canes la seva obra més convencional? La projecció d'aquest dijous al Grand Théâtre Lumière aclareix tots els dubtes: Pacifiction és Albert Serra pur al cent per cent, la pel·lícula més radical i exigent de la secció oficial i, al mateix temps, un salt endavant en una filmografia que continua obrint nous camins per generar experiències cinematogràfiques noves.
A Pacifiction, els escenaris històrics habituals del cinema de Serra deixen pas a una illa de la Polinèsia francesa banyada per una llum melancòlica i somnàmbula on el màxim representant francès és De Roller, un diplomàtic de blanc impol·lut i somriure seductor que interpreta un extraordinari Benoît Magimel. De Roller es dedica a vagarejar per l'illa prenent copes al club local i escoltant les peticions de la gent com un rei amable i sense autoritat de debò. Però els rumors que França està preparant noves proves nuclears fan tremolar el paradís i empenyen el diplomàtic a una recerca de proves que el va sumint en un estat pesarós, cada vegada més recelós d'uns superiors que no l'informen de res. “La política és com un club nocturn, amb tot de gent passejant per la foscor sense mirar-se els uns als altres”, diu en el seu moment més lúcid i sincer.
La pel·lícula requereix certa paciència en una primera meitat generosa en converses que no van enlloc i temps morts, una mica a la manera de Liberté, però l'existència d'una història –una intriga, fins i tot!– i la contemporaneïtat de les imatges fan que el cinema de Serra adquireixi a Pacifiction un aire nou i excitant, sobretot en la seqüència en què De Roller visita una competició de surf que Serra filma des de l'aigua i parant més atenció a les onades i els observadors que als surfistes. A la segona meitat, el film es va tornant més abstracte i alhora més poderós. “No sé si està caminant en cercles o espirals”, diu un personatge observant De Roller. “En espirals descendents”, contesta un altre, i el comentari serveix de mapa dels trenta minuts finals del film, una hipnòtica simfonia de slow cinema que et transporta a un món estrany a mig camí entre el desencant de John LeCarré i la fantasia onírica David Lynch.
Un Benoît Magimel magistral
Que la interpretació de Magimel sigui tan captivadora subratlla el viatge del cinema de Serra des del treball amb actors no professionals dels seus primers films fins a les interpretacions subtils i misterioses de Pacifiction. No té gaire presència a la pel·lícula, en canvi, Sergi López, reduït a quatre o cinc aparicions i gairebé sense diàlegs. I no hi podia faltar Lluís Serrat, fidel actor de Serra des d'Honor de cavalleria (2006); aquí, de fet, té una de les millors escenes, dormint com un soc mentre De Roller s'obre en canal i fa el seu gran discurs. El moment connecta Pacifiction amb les escenes d'Honor de cavalleria en què Lluís Carbó feia els seus parlaments mentre Serrat l'escoltava amb els ulls mig aclucats, una forma de subratllar la continuïtat i coherència del cinema de Serra.
Pacifiction ha estat aplaudida durant vuit minuts en la seva estrena, una durada d'ovació estàndard en les projeccions de gala de Canes però potser més meritòria per l'exigència de la pel·lícula, que també ha rebut alguns xiulets i desercions d'espectadors. La de Serra serà la pel·lícula favorita d'una part de la premsa i la més odiada d'una altra, segurament superior. ¿Però té possibilitats reals de guanyar la Palma d'Or? La radicalitat no acostuma a puntuar alt en el palmarès de Canes, però fa dotze anys Apichatpong Weerasethakul es va endur el màxim premi de Canes amb una pel·lícula sense concessions, L'oncle Boonmee recorda les seves vides passades. El gran hàndicap de Serra és segurament que en aquell jurat hi havia Víctor Erice i Tim Burton, autors sensibles a les propostes a contracorrent, mentre que el d'aquesta edició, presidit per Vincent Lindon, no sembla tan receptiu al cinema antinarratiu de Serra. Però coses més estranyes s'han vist en un palmarès de festival. Dissabte sabrem si un director català guanya per primer cop la Palma d'Or.