Albert Serra guanya la Concha d’Or i surt de Sant Sebastià per la porta gran

‘Tardes de soledad’ s'emporta el premi a millor pel·lícula de la 72a edició del festival

5 min

El cineasta Albert Serra recull la Concha d’Or a Sant Sebastià. Europa Press

Enviat especial al Festival de Sant Sebastià“La veritat del toreig!”, exclamen rendits d’admiració els membres de la quadrilla d’Andrés Roca Rey al documental que Albert Serra ha dedicat al torero. Al cinema també hi ha veritats, i la d’aquest Festival de Sant Sebastià és que, més enllà de posicionaments a favor o en contra de la tauromàquia, no s’ha projectat cap pel·lícula més fascinant, pertorbadora i artísticament estimulant que Tardes de soledad, i així ho ha considerat el jurat presidit per la directora Jaione Camborda, que li ha concedit la Concha d’Or a la millor pel·lícula de la 72a edició del certamen, un premi que s'afegeix al premi Feroz de la premsa acreditada i al premi de l'Ateneu Guipuscoà que el film ja havia rebut hores abans.

Tardes de soledad despulla la tauromàquia de folklore i rituals per centrar-se en l’essència: la brutalitat de l’enfrontament entre l’home i la bèstia, el dolor i la ràbia de l’animal, la por i la determinació del torero. No hi ha judicis morals sobre la tradició taurina. Serra captura la barbàrie, la violència i les emocions hiperbòliques que l’envolten, i ho fa amb imatges boniques i poderoses. La pel·lícula no amaga la seva fascinació per la figura de Roca Rey, pel silenci introspectiu d’un home que només sembla existir a la plaça, davant el toro, jugant-se la vida de manera suïcida; però també mostra la tortura i la crueltat, l’agonia desesperada de l'animal. No és equidistància sinó entendre l’espectacle taurí des d’una visió quasi antropològica i fascinada per les emocions que implica, a les quals resulta difícil resistir-se com a espectador, fins i tot quan et repugnen.

La Concha d'Or a Tardes de soledad és el primer gran premi que guanya Serra a Espanya i la segona victòria en un festival de sèrie A (la categoria màxima) després del Lleopard d’Or d’Història de la meva mort a Locarno. Fins ara les pel·lícules de Serra sempre havien vist la llum en festivals internacionals i, tot i el prestigi assolit fora d'Espanya, al de Banyoles li ha costat fer-se valer al seu país, on ha estat nominat als Gaudí –i va guanyar a la millor pel·lícula per El cant dels ocells– però mai ha rebut una sola nominació als Goya. El reconeixement de Sant Sebastià fa pensar que aquesta situació podria canviar en un futur pròxim.

Cinema d'autor agosarat

En rebre el premi, Serra ha agraït la feina del seu equip, i "especialment a l'apartat de la imatge i el so", és a dir, al director de fotografia Artur Tort i el responsable del so Jordi Ribas. També ha tingut paraules per als protagonistes del documental: "Andrés Roca Rey, la seva quadrilla i tots els que intervenen a la pel·lícula, que em van permetre apropar-me amb un grau d'intimitat molt gran". El cineasta també ha remarcat que Tardes de soledad té "un aspecte genuí que no es troba en tantes altres pel·lícules" i que "només el cinema d'autor amb un caràcter agosarat pot atrevir-se a anar fins al fons de qüestions com aquesta".

Serra no és home de falses modèsties i, durant la roda de premsa posterior s'ha mostrat indiferent a les pel·lícules sobre la tauromàquia que puguin sorgir arran de l'èxit de Tardes de soledad. "El que facin altres director no és assumpte meu –ha dit–. Jo he superat a tot el que s'havia fet abans, i la meva pel·lícula serà extremadament difícil de superar". De retruc, ha tret pit de la feina invertida en el projecte: "El muntador i jo ens vam passar set o vuit mesos treballant set dies a la setmana. A veure qui ho fa, això".

Per cert. Amb el seu triomf, Serra es converteix en el segon cineasta català que guanya la Concha d’Or. Abans ja se l'havia endut Isaki Lacuesta en dues ocasions: el 2011 amb Los pasos dobles i el 2018 amb Entre dos aguas. Curiosament, tots dos directors són de Banyoles, on Serra va néixer i on Lacuesta va passar part de la infància i l’adolescència.

Un festival de mort

Les imatges esquitxades de sang de Tardes de soledad també expressen d'una manera absoluta el tema més transversal d’aquesta edició del festival: la mort. Hem tingut històries d’amor amb malalts terminals (la pel·lícula de cloenda Vivir el momento i la xinesa Bound in heaven), reflexions sobre el dret a una mort digna en clau de melodrama poètic (La habitación de al lado) o de comèdia didàctica (Le dernier souffle) i l'emotiva Los destellos, de Pilar Palomero, que ha guanyat la Concha de Plata a la millor interpretació per a la seva protagonista, Patricia López Arnáiz, que es retroba amb el seu exmarit en el seu trànsit final cap a la mort. És, per cert, el mateix premi que es va endur a Sant Sebastià l’anterior film de Palomero, La maternal, en aquella ocasió per a l’actriu debutant Carla Quílez. Palomero no s'endú recompensa directa, però es veu reconeguda com a directora d’actors.

L’altre premi interpretatiu d’aquesta edició, el de repartiment, ha sigut per a Pierre Lottin, que fa un petit paper d’expresidiari a l’ambigua i sinuosa comèdia de François Ozon Cuando cae el otoño, també justa guanyadora del premi a millor guió. El segon premi més important del palmarès, el Premi especial del jurat, se l'ha endut tot el repartiment d'un film que no figurava en les travesses: The last showgirl, de Gia Coppola, sobre una artista de varietats madura a punt de quedar-se sense feina. La protagonista del film, Pamela Anderson, ha vist premiat, per tant, el seu retorn al cinema, i també altres noms del repartiment com la veterana Jamie Lee Curtis o Dave Bautista.

Per cert, l'avi de la directora de The last showgirl, el també director Francis Ford Coppola, va guanyar la Concha d'Or fa 55 anys amb el musical La vall de l'arc iris (1969). Sant Sebastià porta sort als Coppola. Completen el palmarès el premi a la fotografia per a la xinesa Bound in heaven i la Concha de Plata a la millor direcció, que s'han endut ex aequo la portuguesa Laura Carreira pel drama sobre la precarietat laboral On falling i el val·lisoletà Pedro Martín-Calero pel thriller de terror sobrenatural El llanto.