Com ja va quedar clar a Encarnación, Anahí Berneri té una traça especial per als retrats de dones allunyats de tòpics i simplificacions. En el seu segon llargmetratge, esquivava els llocs comuns que solen envoltar les pel·lícules sobre el declivi d’antigues actrius d’èxit. A Alanis, cinquè títol d’aquesta directora argentina, s’enfronta al molt espinós tema de la prostitució a través d’una altra protagonista carregada de dignitat. L'Alanis (“¿Como la cantante?”, no paren de preguntar-li) és una mare soltera que treballa com a prostituta en un apartament amb una col·lega més veterana. La policia entra al pis i el propietari les expulsa, per la qual cosa la noia es veu obligada a buscar-se la vida per Buenos Aires.
Berneri retrata un país on la legislació al voltant del treball sexual ni regula ni protegeix les dones, només els complica l’existència. Però la directora es nega a presentar la protagonista com una mera víctima passiva. Queda clar que, dins d’un ventall molt limitat d’opcions, l'Alanis escull la prostitució per davant d'altres feines. I, sense deixar de moure’s dins d’un realisme immediat i contundent que fa palès la majoria de problemàtiques associades al treball sexual, el film tampoc cau ni en el drama excessiu, ni en el discurs moralista ni en la sordidesa. Alanis és sobretot un altre gran retrat d’una dona que lluita per una vida digna amb el seu fill.