Ahora me ves 2
Com que Ahora me ves va caure més simpàtica (perquè ho era) del que els responsables de la pel·lícula s’imaginaven, ara paguem tots les conseqüències d’haver-los rigut la gràcia (que en tenia). Una segona part? Calia? Dóna la vaca per a tant?
La nostra predisposició com a espectadors ja no és la mateixa que fa tres anys. Una pel·lícula que sabem que tindrà truc fins i tot abans pagar l’entrada, OK. Dues ja... Fer-nos el babau un cop és un pacte que establim perquè és cinema d’evasió, perquè a tothom li agrada deixar-se enlluernar una estona sense racionalitzar gaire i perquè és estiu i tenim les neurones com si el nostre crani fos un Lékué. Però ara ja estem aviciats: ja hem passat per l’experiència de veure uns mags ultra cool que salven el món en una trama que embolica i desembolica la troca cada cinc minuts. Així que dues hores més (dues hores!) fent l’orni respecte a la versemblança d’un film molt vistós i veloç, no fos cas que tinguéssim temps de pensar gaire i descobríssim tots els forats de guió, és demanar-nos massa.
No obstant, hi ha aspectes interessants en aquesta seqüela: la metàfora de l’ull que ho veu tot (el Gran Germà de la big data) i els ulls que no veuen la trampa (els dels incauts ciutadans) o la paradoxa dels estafadors enganyats i els mags víctimes d’un truc d’escala major (un d’ells, Daniel Radcliffe: un gran acudit, ensarronar Harry Potter) tenen gràcia. Llàstima que no s’aprofundeixi en aquestes temàtiques i tot sigui més aviat un gran espectacle superproduït de fum i miralls.
