Agnès Jaoui: "Els crítics no em perdonaven que fos una dona popular"

BarcelonaDos anys després de la data prevista, la Filmoteca celebra finalment aquests dies l'esperada retrospectiva sobre Agnès Jaoui (Antony, 1964), un dels directors més emblemàtics del cinema francès del tombant del segle XXI, amb comèdies agredolces tan magnífiques com Per a tots els gustos o Com una imatge. L'endarreriment va ser provocat per la pandèmia, però segurament també per la mort del seu exmarit i company artístic de sempre, Jean-Pierre Bacri, que ella reconeix com "la gran absència" de la seva vida.

El seu pare es dedicava al màrqueting i la mare era terapeuta. Com va arribar l’art a la seva vida?

— El meu pare treballava en màrqueting, però sobretot en creativitat, i sempre ens estava portant a museus, concerts, teatre... Els meus pares adoraven les arts. Jo vaig començar a crear per complaure els pares, però també per existir, per esprémer la vida. I sempre em van agradar les històries: llegir-les, veure-les, escoltar-les... Al final, l’únic que faig és explicar històries: més curtes quan són cançons, més llargues quan són obres de teatre i pel·lícules.

Va començar fent d’intèrpret, després va escriure guions i finalment va dirigir. ¿Sentia la necessitat d’explicar les seves pròpies històries?

— Va ser una cosa natural. Amb el temps em va semblar important implicar-me en el procés creatiu des del principi fins al final i controlar-ho. Quan escrivia per a altres directors, tenia la meva pròpia visió de la història i sovint no es corresponia amb el que acabava veient, així que sentia la necessitat de fer-ho realitat.

Un d’aquells directors amb els quals va treballar va ser Alain Resnais, que va dirigir Smoking/No smoking i On connaît la chanson.

— Conèixer Resnais va ser crucial per a mi. Sentia molta admiració per ell. I era una persona molt humana, gentil: respectava tothom, igual que les seves pel·lícules. Jo venia de treballar amb directors famosos com Patrice Chéreau i l’experiència havia sigut molt decebedora. És millor no esperar que la gent que admires t’agradi també com a persona. Però Resnais tenia una manera de treballar amb la gent que vaig adorar i que miro de fer meva. Era el mètode contrari al de Chéreau, estava basat en l’amor i la confiança, en crear un clima d’intimitat en els assajos. No cridava mai, no parlava malament a ningú i sempre estava tranquil. Era la seva manera d’obtenir el millor de nosaltres.

Quan va debutar com a directora li va costar guanyar-se el respecte de la professió?

— Vaig tenir dos problemes: el primer ser dona, esclar, però el pitjor era la popularitat. Jo feia obres de teatre molt populars, amb molt i molt d’èxit, i això els crítics no m’ho perdonaven. No era tant ser una dona com ser una dona popular, era el pitjor crim. Els crítics no em perdonaven que fos una dona popular. I quan vaig treballar amb Resnais, els propietaris del bon gust i la intel·ligència no se'n sabien avenir.

Últimament treballa molt com a actriu. L'edat no ha frenat la seva carrera, com passava abans.

— Sí, és cert. Potser és perquè ara hi ha més directores, però la veritat és que també em truquen molts directors. Suposo que hi ha un canvi de mentalitat. I també és perquè mai vaig fer papers de pin up, no he explotat la meva sexualitat. Resulta més difícil per a una actriu com Béatrice Dalle, una dona a qui els homes veien com un símbol sexual. Quan el temps passa i ja no la veuen sexi, no saben què fer amb ella.

I se sent més còmoda com a actriu ara?

— Sí, soc molt millor actriu que abans. Em sento més lliure i em preocupa menys com se’m veu. A veure, em deprimeix veure'm lletja a la pantalla, com tothom, però el que m’importa sobretot és treballar i crear coses. Abans em controlava més per sortir millor, i ara tant me fa. A tothom li encanta veure els nens i els animals al cinema perquè són inconscients, no els importa res i això és molt bonic.

¿És cert que està escrivint una novel·la gràfica?

— Les notícies volen! És una història autobiogràfica, la primera que escric, i la dibuixarà una artista que és amiga meva des dels set anys, Cécile Partouche. De fet, la història parla de la meva relació amb ella i una altra amiga. Amb el temps, valoro cada cop més treballar amb persones que m’estimo, és la millor manera d’estar amb ells. I fer-ho com a novel·la gràfica també tenia sentit perquè el cinema està en un moment complicat a França. Hi ha molts menys diners per fer pel·lícules perquè s’ha perdut l’hàbit d’anar al cinema i hi ha menys públic que abans. Molts cinemes hauran de tancar.

Què pensa de les plataformes?

— He parlat amb elles per fer alguna sèrie, però les plataformes no em donen la llibertat que tinc al cinema. És irònic, perquè necessiten continguts desesperadament i, així i tot, mai se’ns havia tractat tan malament als creadors. Em parlen de coses absurdes, tinc ganes de dir-los: "Calleu, no en teniu ni idea". Però hi ha sèries genials, així que suposo que hi ha maneres de treballar amb elles. La meva amiga Isabel Coixet va fer una sèrie, Foodie love, on jo feia un petit paper, i em va dir que la deixaven fer al seu aire. Suposo que és perquè també és la productora.

L’any passat va morir el seu exmarit Jean-Pierre Bacri, amb qui va escriure gairebé totes les seves pel·lícules. Imagino que ha de ser molt difícil començar a escriure un guió sense ell.

— Sí, així és. El Jean-Pierre és la gran absència de la meva vida. I no vull fer pel·lícules pitjors que les que vaig fer amb ell, així que em deixo el temps per trobar la manera de fer les coses sense ell. Els guions seran diferents, perquè seran només meus. He intentat escriure amb altra gent i fins ara no ha funcionat. M’encanta escriure i ho vull seguir fent, però encara és massa d’hora, vull esperar al moment adequat.