Cinema

Adam Elliot: "Vaig fer el primer agraïment obertament gai dels Oscars sense ser-ne conscient"

Cineasta. Estrena 'Memorias de un caracol'

El director australià Adam Elliot a Zúric
29/01/2025
6 min
Regala aquest article

BarcelonaQuan el pare mor i la separen del seu germà Gilbert, l’obsessió pels objectes amb forma de caragol de la Grace es converteix en un refugi contra la tragèdia i la pèrdua que marquen la seva vida. Memorias de un caracol, que s’estrena divendres, és l’extraordinari nou film de l'australià Adam Elliot (Berwick, 1972), mestre de l’animació stop-motion que sublima el dolor d’existir a través de l’humor agredolç i la tendresa d’unes històries que et fan esclatar de riure amb la mateixa facilitat amb què et trenquen el cor.

Com vostè, la Grace és filla d’un pallasso i acaba sent directora de cinema animat. Quant de biogràfic hi ha en Memorias de un caracol?

— És difícil de quantificar perquè escric de manera intuïtiva i hi ha moltes coses que m’emprenyen, coses que he experimentat en persona. Però aquest film no és tan biogràfic com Mary i Max (2009), l’anterior, en què la Mary era jo. Aquí hi ha molt de la meva mare i de la meva amiga Annalise, que va néixer amb fissura palatina. La seva infància va ser molt traumàtica, li feien assetjament. Però ara és una dona amb molta confiança i extravertida, de vegades es despulla a les festes i es posa a ballar. I em pregunto com va arribar a ser una persona tan increïble partint d’una infància plena de trauma, introversió i timidesa.

Quan diu que l’emprenyen moltes coses és perquè sempre escriu des del malestar?

— Sí. Aquesta pel·lícula la vaig escriure emprenyat amb els meus pares perquè eren grans col·leccionistes i acumuladors. No ho eren fins a un punt patològic o antihigiènic, però la meva mare tenia 92 copes de xampany tot i no beure xampany ni organitzar festes. Per què guardava aquelles coses? El meu pare també acumulava i quan va morir em va deixar tota la seva merda i vaig haver de llençar-ho a les escombraries. Tot plegat em resultava frustrant. Per què col·leccionaven tantes coses? Per què la gent s’envolta de coses i coses que no necessiten? Així va començar la meva història.

Va trobar respostes durant el procés de Memoria de un caracol?

— Vaig llegir un munt de llibres de psicologia, vaig parlar amb psicòlegs i vaig entendre que l’acumulació és, de fet, un trastorn mental de persones que han patit molts traumes. Els acumuladors extrems sovint han perdut un fill o un germà o han tingut molt mala sort. L’acumulació és un mecanisme de compensació, una manera de gestionar la pèrdua donant un lligam emocional a cadascun dels objectes que tenen. Per això no llencen res, perquè tot té un valor sentimental.

L’acumulació també sembla connectada amb el consumisme que ens envolta.

— Vivim en un món capitalista en què se’ns diu que comprar un determinat producte ens portarà felicitat, però les coses no funcionen així. Com deia el meu pare, cal diferenciar entre voler una cosa o necessitar-la. La ironia és que ell mateix era un gran acumulador. Jo m’he tornat molt minimalista. Abans col·leccionava taxidèrmia, peces dolentes que comprava a botigues de segona mà, però em vaig desfer de tot i ara visc una vida molt simple i minimalista.

Fotograma de 'Memorias de un caracol'.

Vostè no treballa en cap estudi d’animació, sinó de manera independent. Quin és el seu procés?

— Els estudis com Aardman o Laika tenen a molta gent fent els diferents aspectes del film, però en les meves pel·lícules jo faig el guió i la direcció, coprodueixo i estic molt involucrat en la creació de la música i el muntatge. Soc un obsés del control. La majoria d’animadors són uns megalòmans i volen el control de tot. Però ho faig també perquè les pel·lícules tinguin un aire artesanal, com si les fes una persona. Vull que sigui com llegir una novel·la, una experiència íntima i personal per a l’espectador. És estrany, perquè anar al cinema és mirar una paret, veure unes coses de plastilina i creure que allò és real. Els animadors som més il·lusionistes que cineastes.

El sentiment intens de soledat defineix la majoria dels seus personatges. Per què és un tema tan central del seu treball?

— M’encanta la melancolia. Victor Hugo deia que la melancolia és la felicitat d’estar trist. La melancolia està lligada a l’autocompassió i la baixa autoestima, emocions que m’interessen més que l’heroisme i el coratge. Tothom s’ha sentit sol alguna vegada i tothom experimenta el trauma de perdre éssers estimats. Jo mateix he tingut èpoques de depressió, tristesa i ansietat. Però al cinema intento trobar l’equilibri entre la comèdia i la tragèdia. Com se sol dir, sense foscor la llum no tindria sentit. Necessitem la foscor per apreciar els moments feliços.

Doncs aquesta és una de les seves pel·lícules més lluminoses, especialment pel que fa al final, que a Mary i Max o Harvey Krumpet (2003) era desolador.

— Vaig decidir que, a diferència de les altres pel·lícules, volia un final feliç. Volia que la Grace es convertís en una persona funcional abans del retorn del Gilbert, i que la seva reaparició fos un premi per sortir-se'n i sobreviure. Soc més gran i he intentat créixer una mica com a escriptor. Els meus primers treballs ara em semblen immadurs. Dit això, la pròxima serà realment fosca.

El càsting de veus està format per actors de primera línia, i tots australians: Sarah Snoop, de Succession, Jackie Weaver… I fins i tot Nick Cave.

— Oh, l’has reconegut? Si només se'l sent uns segons...

És difícil no reconèixer la veu de Nick Cave, sobretot llegint un poema...

— Cert. M’encanta escriure poesia, soc poeta aficionat i m’agradava molt la idea que Nick Cave llegís un poema meu. Pel que fa a la resta d’actors, no només són tots australians, sinó de la zona de Victoria, de Melbourne, que és on jo visc i té un accent molt especial. I són grans actors, però no són... Nicole Kidman. I m’encanta Nicole Kidman, però no volia que els actors actuessin, sinó que fossin ells mateixos i fessin servir la seva veu natural per fer la història més real i creïble.

Treballant amb plastilina, les seves pel·lícules podrien transcorre en qualsevol lloc, però sempre ho fan a Austràlia i tenen molts elements de la cultura local.

— Sempre ha sigut important per a mi explicar històries australianes perquè a Austràlia estem inundats d’històries americanes i, a poc a poc, la nostra cultura s’està tornant més i més americana. El govern, que és d’on jo trec els diners per fer les meves pel·lícules, ha reconegut la importància d’explicar històries australianes, així que ara, si vols diners del govern per fer una pel·lícula, ha de ser una història australiana.

Per cert, que dediqués al seu nòvio l’Oscar que va guanyar el 2004 per Harvey Krumpet va causar certa polèmica en el moment. No era habitual fer-ho?

— Es veu que no. Jo portava poc temps amb el meu nòvio, i sabia que si no l’esmentava m’hauria tocat rebre, així que ho vaig fer. Però resulta que ningú ho havia fet explícit abans, o bé li havien dedicat a la meva parella, que és més ambigu. Així que vaig fer el primer agraïment obertament gai dels Oscars, però sense ser-ne conscient. Ara ho penso i no entenc el rebombori. De fet, no només havia guanyat l’Oscar, sinó que havia guanyat a Disney, Pixar i Fox, que a mi em semblava més important, però tothom va posar el focus en el meu discurs.

Peter Lord, el fundador d’Aardman, veia amb preocupació el futur de l’animació en stop-motion, però des de l’Oscar a Guillermo del Toro per Pinotxo sembla en auge.

— Sí, és curiós. Quan jo anava a la universitat, em deien que estava aprenent una forma d’art que desapareixeria en pocs anys, i ha passat tot el contrari. Un dels motius és que hi ha massa imatges CGI [generades digitalment] i el públic n’està cansat. També hi ha el retorn a l’artesania i les coses fetes a mà que es va produir arran de la pandèmia. Que grans directors com Guillermo del Toro, Tim Burton o Wes Anderson facin stop-motion és una forma de validació d’un art que és car i lent.

Tràiler de 'Memorias de un caracol'
stats