L'actor Brendan Fraser reneix de les ombres intepretant un home de 250 quilos

VenèciaFa catorze anys, el nord-americà Darren Aronofsky va alçar el Lleó d’Or del Festival de Venècia amb El lluitador, un film que resseguia el viacrucis d’una exestrella del wrestling que pretenia reconnectar amb la seva filla mentre s’autodestruïa sobre el quadrilàter a cop d’acrobàtics mastegots. A més de coronar el cineasta novaiorquès, El lluitador va suposar el pletòric, però efímer, retorn de Mickey Rourke a la primera divisió interpretativa, fins al punt que l'actor de Nou setmanes i mitja va estar a punt d’obtenir un Oscar de Hollywood. Ara, amb The whale, que aquest diumenge s'ha presentat a la Secció Oficial de la Mostra de Venècia, Aronofsky sembla voler repetir la jugada amb un escabrós drama familiar en què Brendan Fraser, relegat durant anys a l’ostracisme, entrega una d’aquelles actuacions que solen captivar l’Acadèmica del cinema ianqui. Això sí, aquesta vegada el protagonista del film no s’autoflagel·la rebent cops de puny i puntades de peu, sinó que castiga el seu cos ingerint quantitats desmesurades de menjar porqueria.

A The whale, l’heroi de la saga de La mòmia dona vida al Charlie, un professor d’escriptura que pesa 250 quilos i a qui els excessos bulímics situen al caire de la mort. A la roda de premsa del film a Venècia, Fraser ha explicat que, enfundat en un aparatós maquillatge prostètic de 130 quilos, va haver d’aprendre a moure's d’una forma diferent: “Vaig desenvolupar músculs que no sabia que tenia. Quan, al final del dia, em treien les pròtesis, caminava amb una sensació de vertigen”. Segons l’estrella del Hollywood dels anys 90, l’experiència de rodar The whale ha canviat la seva perspectiva sobre el que significa patir obesitat mòrbida: “Has de ser una persona molt forta, físicament i mentalment, per poder viure en un cos com aquest”.

El protagonista de The whale viu sol en un apartament a prop de la costa i la seva única companyia és la de la Liz (Hong Chau), una resolutiva infermera que l’ajuda a suportar la precarietat de la seva condició física. Traumatitzat per una tràgica pèrdua, i intuint el final dels seus dies, Charlie intenta infructuosament restablir el vincle amb la seva filla de 17 anys, interpretada per Sadie Sink, membre del repartiment de la sèrie Stranger things. La història, basada en l’obra de teatre homònima de Samuel D. Hunter, transcorre enterament al pis del protagonista i permet a Aronofsky reincidir en el seu interès pels espais claustrofòbics. “Vaig començar la meva carrera amb una pel·lícula que va costar 20.000 dòlars [Pi, 1998] i les limitacions sempre m’han semblat inspiradores”, ha explicat Aronofsky a Venècia. “A Mare! [2017] vaig fer tot un film a l’interior d’una casa i ara, a més, ho he fet amb un personatge que gairebé no es pot moure”.

Claustrofòbia i cristianisme

Més enllà de la proposta formal, en l’apartat dramatúrgic The whale funciona a partir d’un cert tremendisme. La tortuosa condició del protagonista es presenta a través d’un grotesc festí d’arrítmies, ofecs, fartaneres salvatges i caigudes a plom, tot i que el patiment d’en Charlie té el seu origen en els remordiments i la falta d’autoestima. En les interaccions amb els altres, les paraules que més repeteix el personatge són “ho sento”. La culpa i la redempció són els grans temes de l’obra d’Aronofsky, i The whale no n’és una excepció. La referència en el film a una perversa secta d’arrel cristiana sembla distanciar Aronofsky del seu habitual interès per les paràboles cristianes. No obstant això, el director de Noé (2014) acaba centrant The whale en la idea de la fe en el proïsme i en la conquesta d’una certa elevació espiritual a través del sacrifici. Segons Aronofsky, cal buscar l’essència del film en una frase pronunciada pel protagonista, que diu que “la gent és incapaç de no preocupar-se pels altres”. “Amb The whale he volgut escapar de tot escepticisme o cinisme”, ha rematat el director d'El cigne negre (2010).

La bellesa de la bèstia

Preguntat pel conjunt de la seva carrera, des dels èxits de taquilla fins als últims papers en thrillers de baix pressupost, Fraser ha començat admetent, amb un somriure irònic, que “a l’època de George de la jungla tenia un cos molt diferent". "Tanmateix, sempre he intentat explorar el nombre més gran de personatges possibles”, ha afegit. La figura del Charlie, que Fraser converteix en un pou de desconsol i tendresa, l’actor la defineix com el repte més important de la meva carrera: “Charlie és l’home més heroic a qui he encarnat. El seu superpoder consisteix en veure el millor en els altres, aprenent de tothom. A través d’aquest procés, ell construeix el seu camí a la salvació”. Una declaració que deixa veure el to beat, amb un punt de manual d’autoajuda, que impera a The whale.