Les 20 millors pel·lícules del 2023

BarcelonaL'any de Barbenheimer ha vist el retorn de les cues als cinemes, però també moltes estrenes fantasmes que desapareixen de la cartellera en un sospir i només les veuen quatre gats. Aquesta llista elaborada pels crítics de l'ARA (María Adell Carmona, Gerard Casau, Ignasi Franch, Eulàlia Iglesias, Paula Arantzazu Ruiz, Manu Yáñez Murillo i servidor) i en la qual no s'ha colat cap títol estrenat a plataformes, vol servir com a guia per animar-se a recuperar algunes de les extraordinàries pel·lícules de la collita del 2023.

Hi ha un gran salt entre l’autoficció Erasmus de Julia Ist i la segona pel·lícula d’Elena Martín, que s’endinsa en els clarobscurs de la sexualitat femenina a través d’un relat estructurat en tres temps d’un mateix personatge: infància, adolescència i edat adulta. Valenta i ambiciosa, marca una nova fita en el cinema català (i en català) recent. Disponible a Filmin

El guionista de Taxi driver culmina magistralment la trilogia de la redempció iniciada per El mossèn (First reformed) i El comptador de cartes amb aquest drama sobre un neonazi penedit que treballa com a jardiner per a una viuda rica amb qui manté una estranya relació sexual marcada per la diferència de classe i la culpa.

Després de l’esclat i l’ona expansiva del Barbenheimer, el que queda és una comèdia atrevida, enginyosa i sofisticada. O com articular el discurs i el sentiment de l’última onada feminista a través d’un cinema mainstream que respecta la intel·ligència de l’espectador. I de retruc, amb un dels personatges de l’any: el Ken de Ryan Gosling. Disponible a HBO Max

Una jove suïssa s’uneix al moviment de rellotgers anarquistes que volen trencar el jou de l’organització capitalista del temps. Una pel·lícula sobre les transformacions tecnològiques, socials i ideològiques d’una ciutat rellotgera del segle XIX que ens recorda que la lluita pels drets dels treballadors serà col·lectiva o no serà. Disponible a Filmin

Nova filigrana fílmica del coreà Hong Sang-soo, que parteix de la visita d’un director de cinema a una vella amiga per construir un dels seus relats minimalistes sobre assumptes del cor regats d’alcohol i converses laberíntiques filmades en plans exactes. L’ambició cinematogràfica no ha d’estar renyida amb la calidesa i la naturalitat.

Després de filmar la gran pel·lícula sobre el cas Snowden (Citizenfour), Laura Poitras documenta la vida de Nan Golding posant el focus en la lluita de la fotògrafa contra la nissaga dels Sackler, mecenes artístics i responsables de l’epidèmia d’addicció als opiacis als Estats Units. Premiat amb l’Oscar, el film és un cant a l’art com a arma política i subversiva. Disponible a Filmin

Wes Anderson segueix atrinxerat en la seva estètica artificiosa i elegant de plans simètrics, però que ningú s’afanyi a enterrar-lo. Asteroid City, que pren el seu títol d’una ciutat imaginària que acull una convenció d’astrònoms, desplega magistralment el seu trencaclosques de ficcions agredolces i és la millor pel·lícula del director des de Moonrise kingdom.

La música de Franco Battiato il·lumina els moments més feliços del retorn de Nanni Moretti a l’autoficció dels dies de Caro diario. El director s’interroga sobre la mala salut de l’esquerra italiana, carrega contra Netflix i el cinema contemporani i reflexiona sobre l’estat de les coses: present, passat i futur d’una lluita encara viva i necessària.

Comença com un film d’atracaments hipnòtic que, de sobte, muta en conte moral sobre l’anhel d’una vida sense treball i la càrrega d’un secret compartit. Los delincuentes és una pel·lícula sobre la llibertat, i també la pel·lícula més lliure del cinema recent, una obra imprevisible en la qual caben el thriller, la comèdia i el romanticisme.

El tribunal de Saint Omer examina, com l’espectador, els arguments d’una jove migrant d’origen senegalès acusada de matar la seva pròpia filla de 15 mesos, abandonada a la platja. Les experiències traumàtiques cobren vida a través de la paraula en una opera prima tan rigorosa com fascinant en el seu discurs sobre l’horror. Disponible a Filmin

Un jove sacerdot danès viatja a Islàndia per construir una església i fotografiar els seus habitants en aquesta èpica anticolonial sobre el silenci de Déu i la violència implacable de l’ésser humà. Filmada en format quadrat per Hlynur Pálmason (Un blanc, blanc dia), Godland és una de les pel·lícules més terribles i belles de la temporada.

Més de 30 anys després d’El sol del membrillo, el retorn de Víctor Erice està a l’altura de les expectatives, i no eren poques. Com el director desencantat que busca el seu amic desaparegut i topa amb els fantasmes del passat, Cerrar los ojos invoca la màgia d’un cinema perdut en una pel·lícula de poètica profunda i miraculosa.

Trenque Lauquen és una petita ciutat argentina de la província de Buenos Aires i, també, una pel·lícula sorprenent: quatre hores i mitja de misteris superposats, una dona desapareguda, homes a la seva recerca i l’aparició d’unes criatures mutants. El Twin Peaks argentí és un salt a l’abisme, una teranyina de ficcions que clava les urpes i no deixa escapar. Disponible a Filmin

Martin Scorsese culmina el seu estudi de cinc dècades sobre la violència en la societat nord-americana amb aquesta implacable crònica de la massacre d’una família rica d’indis osage. En el centre d’aquest western dramàtic, la història d’amor més tràgica imaginable, la del matrimoni interpretat per Leonardo DiCaprio i Lily Gladstone.

L'última Palma d’Or i gran triomfadora dels premis del cinema europeu és un drama judicial apassionant sobre una escriptora d’autoficció (Sandra Hüller, excepcional) acusada de la mort del seu marit, que va caure de la finestra de casa. Justine Triet aprofita la intriga per explorar les desigualtats de les relacions de parella i la naturalesa fugissera de la veritat.

El més que possible comiat d’un dels grans directors d’animació de la història del cinema. L’última pel·lícula de Hayao Miyazaki no és la més perfecta de la seva carrera, però sí la més lliure: un cant del cigne tan desbordant de fantasia com El viatge de Chihiro que reflexiona sobre el llegat i la necessitat d’acceptar el final de la vida i de la pròpia obra.

Després del díptic de formació sentimental The souvenir, la britànica Joanna Hogg torna al cinema de substrat autobiogràfic amb La filla eterna, que trasllada a la pantalla la relació que té amb la seva mare, però en una versió juganera i fantasmagòrica, amb moltes capes de significats i una gran Tilda Swinton en un doble paper: ella és l’alter ego de la directora i també la seva mare. Disponible a Filmin

Ja és hora de reconèixer Ira Sachs com un dels millors cineastes nord-americans actuals, fins i tot si és amb la seva pel·lícula més europea. A Passages, un cineasta brillant i egòlatra (Franz Rogowski) casat amb un restaurador d’art (Ben Whishaw) s’embolica en una festa amb una jove mestra (Adèle Exarchopoulos). Com en una pel·lícula de Rohmer o Mouret, tot gira al voltant dels dubtes del protagonista, amb el cor dividit entre el marit i l’amant, però Sachs va més enllà i filma la carnalitat i el desig amb un erotisme tòrrid. Després d’abordar l’ocàs de l’amor d’una parella homosexual madura a L’amor és estrany, el director explora aquí el fulgor sense límits de la joventut i la naturalesa capritxosa del desig i es confirma com un dels grans retratistes al natural de la complexitat de les relacions humanes en el cinema contemporani.

Un altre romanticisme és possible. Fosc, tèrbol i desesperat com el de la coreana Decision to leave, un noir enverinat d’amour fou que esgarrapa el cor i aspira a ser el Vertigen del segle XXI. La història gira al voltant d’un policia que investiga un possible homicidi i la viuda de la víctima, que és també la principal sospitosa. Una premissa rebregada mil cops? No, si l’explica Park Chan-wook, el director d’Old boy, un geni de la posada en escena que aquí explora la voràgine destructiva de l’amor com abans ho van fer Rainer W. Fassbinder o Pedro Almodóvar. Melodrama desbordant i virtuós –Canes va premiar l’exquisit treball de direcció–, Decision to leave és sobretot un laberint de passions barroques i extremes del qual no es pot sortir sense un mapa de les lleis del desig i un mínim esperit lúdic. Perquè al cinema, com a la vida, hi hem vingut per jugar. Disponible a Movistar+

Amb els anys, el cinema d’Aki Kaurismäki s’ha anat amarant d’humanisme melancòlic fins a destil·lar la seva típica tristesa alegre en gestos i frases cada cop més mínims, que ressonen contundents en l’univers de bars tronats, fàbriques i habitacions despullades que habiten uns personatges sorgits d’una cançó de Tom Waits o una pintura d’Edward Hopper. A Fallen leaves, una caixera de supermercat i un obrer tossut i alcohòlic s’enamoren a primera vista en un karaoke. Orgullosament de classe obrera, aquesta tendra història d’amor en ziga-zaga abraça la seva estètica anacrònica (rockera, proletària i cinèfila) com un gest de resistència contra modes i tendències. Meravellosament minimalista (81 minuts), el nou conte de fades del director finlandès és un petit miracle que ens fa sentir més feliços i menys sols. Estrena als cinemes el 27 de desembre