Cultura24/10/2014

Cinema i música, els àmbits que atreuen més patrocinadors

L.s.
i L.s.

BarcelonaEls festivals de música són els projectes culturals més autosuficients i que menys recursos reben de l’administració pública, mentre que els festivals de cinema són els més hàbils a l’hora d’aconseguir finançament a través del patrocini o el mecenatge. L’estudi que ha fet l’escola de negocis Esade sobre el finançament cultural a Catalunya, de la mà del CoNCA, demostra sobretot que el mecenatge és encara raquític en el mapa català: en la majoria de camps, inferior al 10% (arts escèniques, museus, monuments).

El professor José María Álvarez de Lara, que ha analitzat les xifres de més d’un centenar de centres i festivals del país, assegura que hi ha un canvi de mentalitat. “Abans una empresa donava diners a una entitat en funció de les relacions d’amistat. Ara el mecenatge s’ha de justificar per les contrapartides”, diu. I una empresa hi pot buscar beneficis directes -el cas més clar és el patrocini cerveser dels festivals musicals- i/o incrementar el valor de la marca a través de la imatge.

Cargando
No hay anuncios

El professor d’Esade lamenta que no s’hagi aprovat una llei de mecenatge: “Econòmicament és un error”. Amb les deduccions fiscals proposades pel govern espanyol no n’hi ha prou, segons opina, perquè en primer lloc “la llei ha de servir per dignificar el mecenatge i el patrocini”. “Hi ha un engany relatiu al patrocini -afirma- i és que cal tenir en compte que els diners del mecenatge que es destinen a la cultura provenen dels impostos, igual que els ajuts públics. L’administració no genera diners, ho fan els ciutadans i les empreses, i, en canvi, el govern fa com si els impostos que recapta fossin seus. Té por de perdre el control dels diners que distribueix a la cultura. Amb una llei de mecenatge, el mecenes, ja sigui una empresa o a nivell individual, pot decidir on posa els diners”.

Fins avui els ajuts públics catalans varien en les diverses categories: del 70% dels museus al 7% de la música en viu. Per Álvarez de Lara, com que aquestes partides no creixeran en els pròxims anys, això obligarà els centres a “fer les coses més a prop del ciutadà”, que, al capdavall, pagarà -sigui el tiquet de l’entrada o sigui com a mecenes- per obtenir un servei.