El cinema insubornable de Harun Farocki

BarcelonaA les parets de la sala principal de la Fundació Antoni Tàpies, murs que són gairebé llocs d’honor, on sovint s’hi han exposat obres de gran format de l’artista, com Díptic de vernís, a partir d’avui s’hi poden veure projeccions com Comparació via un tercer, una de les obres de l’exposició que la Tàpies dedica al cineasta alemany d’origen txec Harun Farocki (1944-2014), titulada Harun Farocki. Empatia. El cineasta és un dels grans noms de l’art de la segona meitat del segle XX i una de les figures més destacades del “paradigma de l’art crític dels anys 60”, afirma Carles Guerra, el director de la Fundació Antoni Tàpies i comissari de l’exposició juntament amb la col·laboradora i viuda de l’artista, Antje Ehmann, que ahir encara s’emocionava en recordar-lo. “Sempre va intentar tornar a connectar les persones i els fets, després d’adonar-se que fins i tot estant molt informats no ens podem fer una idea dels fets”, explica Carles Guerra sobre els sis films polítics primerencs de Farocki, realitzats entre el 1966 i el 1969, que es poden veure a la primera planta de la fundació, envoltats d’obres de Tàpies datades entre els anys 1966 i 1976.

Tant Farocki com Tàpies treballaven en aquell moment per intensificar la càrrega política dels seus treballs. “Farocki no estava interessat en el llenguatge cinematogràfic sinó en com transmetre un missatge polític”, afirma Ehmann. Guerra assegura que el que Tàpies investigava era “polititzar la seva obra sense canviar-ne l’aspecte”. Pel que fa als temes, el cineasta parlava de conflictes com la guerra del Vietnam i l’artista català de fets com la mort de l’activista Oriol Solé Sugranyes. “El Harun estaria molt interessat en aquesta combinació de la seva obra amb la de Tàpies, perquè no és tan òbvia”, diu Ehmann.

Harun Farocki és un vell conegut de Barcelona. Exposava sovint a la ciutat, ja que Àngels Barcelona és una de les galeries que el representa. L’exposició de la Fundació Antoni Tàpies és especial perquè és la primera gran presentació de l’artista a l’Estat. “És un creador de referència indiscutible. Ha fet saltar les fronteres entre el cinema, l’art, la cultura visual i el pensament crític”, subratlla Guerra. L’exposició inclou set instal·lacions i set pel·lícules monocanal. A més del seu compromís polític, mostren la seva evolució tècnica.

Una aproximació amb empatia

A prop de Comparació via un tercer, rodada en 16 mil·límetres i que mostra els diferents processos de producció dels totxos a Burkina Faso, l’Índia, França i Alemanya, hi ha les dotze pantalles de televisió de Treballadors sortint de la fàbrica durant onze dècades, amb escenes de pel·lícules que evoquen el film fundacional dels germans Lumière, de Chaplin a Lars von Trier. “El treball és una obsessió del cinema, apareix a la primera pel·lícula. El cinema i el treball neixen junts, però el cinema el deixa fora, i Farocki es planteja tornar-lo a integrar”, explica Guerra. L’ Empatia del títol de la mostra fa referència a com Farocki va passar d’un distanciament brechtià a una aproximació més emotiva. En aquest sentit una de les peces més fines i alhora punyent és la més recent, Un nou producte, que recull les converses dels consultors encarregats de dissenyar un campus de Vodafone. El vídeo denuncia com es fa servir precisament l’empatia com una eina d’explotació. “La idea d’empatia de Farocki és complexa. Implica mirar i observar, associats a la idea de penetrar en un tema”, subratlla Guerra.

La mostra està coorganitzada amb l’Institut Valencià d’Art Modern -que del gener al maig ha tingut oberta una mostra complementària centrada en els treballs amb imatges de vigilància-, coincideix amb la fira Loop i estarà oberta fins al 16 d’octubre.

Passar de les sales de cinema al museu

Harun Farocki va fer el salt de les sales de cinema al museu quan es va adonar que el seu treball tenia molt més públic als centres d’art. La mostra inclou la seva primera instal·lació fílmica, Interfície (1995). Aborda la seva pròpia obra i inclou imatges de treballs anteriors per reflexionar sobre el reciclatge i la producció de nous materials. També es pot veure per primera vegada a l’Estat una nova presentació d’una de les seves obres recents més conegudes, realitzada amb Antje Ehmann: El treball en una sola seqüència (2011-2014). Inclou 56 fragments dels estudiants dels tallers de Farocki i Ehmann a nou ciutats, entre les quals hi ha Lisboa, Bangalore, Moscou i Buenos Aires.