Cinema d’infinita i fosca bellesa

LOCARNO“He esperat 25 anys que m’arribés el bitllet d’avió per a Portugal”, lamenta Vitalina Varela. La dona acaba d’aterrar a Lisboa des de Cap Verd per assistir al funeral del seu marit, el Joachim. Hi arriba tres dies tard. No ha pogut retrobar-se amb l’home que la va deixar amb la promesa que es veurien de nou a Lisboa per emprendre una vida millor. Ara només li queda una casa mai acabada del tot que el Joachim va construir al barri Cova da Moura i els fantasmes de tants somnis trencats que s’arrosseguen per la zona. Pedro Costa ja havia explicat al seu film anterior, Caballo dinero, la història de la Vitalina, aleshores un personatge secundari en una obra centrada el Ventura, un altre dels habitants de l’univers fílmic del portuguès. Ara li atorga tot el protagonisme en una obra mestra que ens endinsa en un procés de dol per una vida que mai va ser.

En una edició del Festival de Locarno en què es reivindiquen els molts matisos de la negritud més enllà de l’Àfrica, res més oportú que estrenar el nou film d’un director blanc i europeu pioner en aquest aspecte. Des de títols com En el cuarto de Vanda o Joventut en marxa, Pedro Costa ha anat atorgant cada cop més protagonisme a l’experiència dels portuguesos d’origen capverdià, habitualment invisibilitzats al cinema. Per fer-ho s’escapa del marc del realisme social típic en aquests casos per integrar-los en una dimensió cinematogràfica pròpia. Les imatges de Vitalina Varela marquen una continuació directa amb la bellesa expressiva de la pintura a l’oli del Barroc: Leonardo Simões, el director de fotografia habitual de Costa, deu ser el deixeble més destacat de Caravaggio en l’art contemporani.

El record de l’estètica dels films de Jacques Tourneur, el director de Passejant amb un zombie, també marca cada fotograma. No per casualitat, el film arrenca amb l’escena d’uns personatges que avancen com morts vivents entre els murs d’un cementiri per anar retornant a les seves respectives cases. Al contrari del que és habitual, els contorns de l’enquadrament a Vitalina Varela es perden en la negritud tenebrista. De manera que la pel·lícula, en lloc de quedar ben delimitada dins d’un altre univers de referència, es dilueix enmig d’una fosca infinita. El món cinematogràfic que habiten la Vitalina, el Ventura i la resta de capverdians adopta així una naturalesa pròpia del fantàstic, com si estiguessin atrapats en un submon entre els vius i els morts, entre el realisme i el mite, entre el país que van abandonar i aquell on no han acabat d’arrelar.

A Caballo dinero, la figura del Ventura permetia a Pedro Costa desmitificar tot un relat sobre la gran fita del Portugal contemporani, la Revolució dels Clavells, des de la perspectiva d’un immigrant africà que arriba al país en aquell moment. A Vitalina Varela no es rellegeix tant la història europea com tot un imaginari de la immigració declinat en masculí. La Vitalina trenca amb l’estereotip positiu de la dona que espera amatent el retorn o la trucada de l’amant. Ella renega ben fort de l’esterilitat de les promeses trencades, de la foscor d’aquest submon als marges d’Occident on es va mal instal·lar el seu marit i dels “homes que només s’interessen pels altres homes i són incapaços d’entendre el dolor en el rostre d’una dona morta”. El seu és un viatge al fons de la nit per retrobar-se de nou amb la llum al llarg d’un film que eleva el cinema a la seva màxima expressió artística.