Cinema de còmic més enllà de 'Spiderman'
'Playlist', 'Cryptozoo' i 'La tierra de los hijos' són pel·licules d'autors de vinyetes o basades en historietes
BarcelonaNo tot han de ser superherois. L'endemà de l'arribada als cinemes del nou Spiderman s'estrenen tres propostes amb ADN de còmic però sense rastre d'herois emmascarats. Són dues novetats de Filmin, Cryptozoo i Playlist, i una estrena en sales, La tierra de los hijos, tres pel·lícules que beuen del talent sorgit de les vinyetes i que exploren camins més personals, lisèrgics i incòmodes que el cinema de superherois, però sense renunciar per força a la fantasia o la ciència-ficció: La tierra de los hijos, per exemple, està ambientada en un futur postapocalíptic, i a Cryptozoo apareixen tot d'animals mitològics com l'unicorn, la medusa o el griu.
La més realista de les tres –i també la més relacionada amb el còmic– és Playlist, el debut com a cineasta de la dibuixant Nine Antico, una de les millors autores del còmic francès actual i que a casa nostra ha publicat Girls don't cry (Glenat), El sabor del paraiso (Ponent Mon) i l'aplaudida aproximació al naixement del fenomen groupie Hotel California (Sapristi). Playlist no adapta cap obra de l'autora, però, amb una fotografia en blanc i negre i un humor fi i punxegut, desprèn aquell aire naturalista del còmic autobiogràfic indie.
Sophie (la Sara Forestier d'Els noms de l'amor) és una dibuixant parisenca de 28 anys que treballa de cambrera en una brasserie mentre sent que se li escapa el tren de l'amor i no aconsegueix publicar els seus còmics. Les coses milloren quan troba feina com a cap de premsa d'una petita editorial de còmics –“aquí els anomenem novel·les gràfiques”, li adverteixen–. L'ansietat d'enfrontar-se a les responsabilitats de l'edat adulta, la música de Daniel Johnston i la sensació de fracàs vital són les constants d'aquesta Frances Ha (més) afrancesada, una tragicomèdia plena de sexe, rock, xinxes i picades d'ull als còmics com un cameo del dibuixant Cyril Pedrosa o la delirant reunió de la Sophie amb un periodista a qui només interessen els còmics de Chris Ware, “aquell americà que fa uns dibuixos diminuts”.
Transgressions animades
Un altre autor americà és Dash Shaw, referent del còmic indie més imaginatiu i transgressor –Ombligo sin fondo (Apa Apa) i Body world (Apa Apa) serien dos exemples– que es va estrenar com a director el 2016 amb Tot el meu institut enfonsant-se al mar, una cinta d'animació low fi que barrejava les inquietuds de dos adolescents marginals i el cinema de catàstrofes a l'estil Hollywood. A Cryptozoo l'animació és més sofisticada, però el director segueix plantejant històries extremes i surrealistes, ara sobre unes activistes que rescaten criatures de llegenda per dur-les a una mena de santuari per a animals mitològics que els exhibeix com si fos un zoològic (“d'alguna manera hem de ser sostenibles”, es justifica una d'elles amb pragmatisme).
En el món de Shaw els unicorns són capaços d'empalar humans amb la seva banya, els faunes freqüenten els clubs d'estriptis i la medusa intenta passar per humana, així que du lents de contacte per no transformar la gent en pedra i droga les serps que li surten del cap per amagar-les sota un mocador. Amb una animació artesanal –precària però amb molt d'encant–, Cryptozoo enfronta les activistes a organitzacions militars en una mena de blockbuster impossible, ple de violència, sexe, esoterisme i deliris hippys. Realment, no hi ha gaire gent fent pel·lícules d'animació tan extremes com les de Dash Shaw.
Un món sense paraules ni futur
La tercera estrena en clau de còmic d'aquest divendres és l'adaptació al cinema d'una de les grans novel·les gràfiques italianes dels últims anys, La tierra de los hijos de Gipi, que vindria a ser la resposta del mestre del fumetti a La carretera, de Cormac McCarthy. La història de Gipi se situava també en el món que han heretat els supervivents d'un apocalipsi, un lloc inhòspit i brutal en què un pare i els seus dos fills viuen en una cabana sense contacte amb altres persones.
El pare escriu un diari compulsivament, però no ensenya els fills a llegir ni els parla del món d'ahir, com si els volgués preparar per a la realitat cruel que els ha tocat viure. Quan mor el pare, però, els fills senten la necessitat de llegir el diari i marxen a trobar qui se'l pugui llegir. La pel·lícula dirigida per Claudio Cupellini transforma els dos fills en un de sol (el debutant Leon de la Vallée), que viatja per una terra moribunda i habitada per homes més enllà de tota redempció. La pregunta de fons, en qualsevol cas, és la mateixa: quin futur espera als fills que hereten els pecats dels pares?
