Cinema en català: una normalització que no arriba

BarcelonaEn l’última gala dels Gaudí, Isona Passola va centrar el seu discurs com a presidenta de l’Acadèmia en un tema que cou a molts sectors del cinema català. “Totes les pel·lícules que tenim amb uns estàndards de producció internacionals, les que són fortes i potents, estan rodades en anglès, en francès o en castellà -va dir Passola-. Però les nominades a millor pel·lícula en llengua catalana són totes pel·lícules amb molt talent però molt petites”. Els números canten: El rei borni es va rodar per 350.000 euros i Tots els camins de Déu, per 250.000, i són xifres que inclouen l’aportació voluntària dels salaris capitalitzats dels actors. Les amigues de l’Àgata és un projecte de final de carrera pagat per les seves directores. I La propera pell, l’única amb una producció més o menys forta i coproducció de Televisió de Catalunya, va costar 1,7 milions d’euros. Si es té en compte que la mitjana europea d’una producció de cinema està entre 3 i 3,5 milions d’euros, les xifres denoten una gran precarietat. Per no parlar dels 30 milions d’ Un monstre em ve a veure.

Passola va resumir la solució del problema en una recepta simple. “Més diners per a la ficció de la televisió catalana”. Per entendre per què Passola va posar el focus en el pressupost de TV3 cal saber com es produeixen les pel·lícules a Catalunya. Per aixecar el finançament, els productors poden recórrer al ministeri de Cultura o a l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), que en qualsevol cas només cobriran el 50% del pressupost. L’altra part ha de sortir de capital privat o, com acostuma a passar en la majoria dels casos, d’una televisió que emeti al territori català. Mediaset i Atresmedia, les dues grans televisions privades, no tenen gaire interès a coproduir cinema en llengua catalana. Què queda? TVE i TV3. La televisió estatal només participa cada any en un o dos títols en versió original catalana. Per tant, el suport de l’autonòmica és clau perquè un projecte en català s’arribi a fer realitat.

Oriol Sala-Patau, cap de ficció i cinema de TV3, assumeix que la televisió catalana ha de ser la primera a apostar pel cinema en català. “Mirem d’ajudar tant com podem el cinema en català, perquè si nosaltres no ho fem ningú no ho farà, però no podem dir que sí a tots els projectes en català que ens presentin -diu-. Evidentment, ens interessen els projectes que tinguin més visibilitat a la nostra graella, als festivals o internacionalment”. Sala-Patau defensa que TV3 manté un suport percentual gran al cinema en català i que, entre el 2013 i el 2016, un 40% dels contractes de coproducció signats van ser de pel·lícules en versió original catalana. “Valorem moltes coses, però la llengua és el que més”, assegura. No pot negar, tanmateix, que amb la retallada del pressupost de TV3 dels últims anys les aportacions han caigut aproximadament a la meitat, diu, sense concretar les xifres.

L’altra pota del cinema català, l’ICEC, també va veure com el seu pressupost queia en picat amb les retallades de la crisi, però des del 2015, gràcies a la taxa a les teleoperadores, la Generalitat torna a tenir diners per al cinema. La tempesta perfecta va durar del 2013 al 2015, però a causa dels temps de producció del cinema, els seus efectes s’han vist de manera més acusada en les estrenes del 2016. El 2017 es preveu una recuperació econòmica, però el sector creu que el temporal no escamparà fins que TV3 recuperi la massa muscular financera. “Si el 2010 la Generalitat i TV3 feien unes aportacions, ara s’ha girat la truita -assegura Xavier Díaz, director de l’ICEC-. TV3 aporta el que abans aportava la Generalitat i la Generalitat el que aportava TV3. Som en un escenari similar al d’abans de la crisi. I si TV3 se situés en uns valors similars als del 2010, això es notaria de manera molt important en la producció catalana”.

El que sembla clar és que la fragilitat de l’ecosistema cinematogràfic català afecta especialment el cinema en llengua catalana. Raimon Masllorens, president de la federació de productors Proa, comparteix el diagnòstic de Passola: “Les pel·lícules en català són poques i de producció petita, això és un fet -diu-. La llengua et limita molt a l’hora d’amortitzar una pel·lícula, que té uns costos molt elevats. Hi va haver uns anys excel·lents per al cinema en català en què hi havia un grup polític a la Generalitat [ERC] que creia que el català era molt important. Es va crear una línia específica que va seleccionar quatre pel·lícules que sortien molt reforçades si es rodaven en català. Sense aquesta ajuda, és molt complicat aixecar una producció en català de quatre milions d’euros per la mateixa naturalesa d’aquest cinema”.

De l’ajut que assenyala Masllorens, dirigit a obres “d’alta capacitat d’exhibició i difusió”, se’n van beneficiar Pa negre, Bruc, Segon origen i Eva, un film que fins i tot es va rodar en versió catalana i castellana per comptar amb dues versions originals en el mercat espanyol. Aquesta concentració de recursos va elevar el 2010 el percentatge d’ajuts de l’ICEC a la producció en català al 70% del total; la resta d’anys oscil·la entre el 40% i el 55%. Avui dia, la discriminació positiva de l’ICEC als projectes en llengua catalana es concreta en 10 punts d’un total de 110 de valoració dels projectes presentats. “Els ajuts han anat canviant i s’han adaptat a les circumstàncies -explica Francisco Vargas, director de l’àrea de l’audiovisual de l’ICEC-. Quan l’ICEC va tornar a tenir múscul gràcies a la taxa, la prioritat era injectar recursos al sector, no a un àmbit concret. Així i tot, l’import màxim d’ajuda a una producció en català, que en els pitjors anys de la crisi era 90.000 euros, es va elevar a 500.000”. Díaz afegeix que els ajuts no són “només una qüestió de voluntat política”. “Les decisions sobre el cinema les prenem amb el sector -explica-. El tema del cinema en català s’ha posat sobre la taula en el pla estratègic de l’audiovisual que estem preparant i s’ha considerat important, però no l’han destacat per damunt dels altres temes”. Masllorens ho confirma: “La llengua és una de les nostres preocupacions, però en tenim moltes més”.

El cinema en català no aixeca capUn d’aquests neguits és el del públic. Després d’enfonsar-se durant la crisi, la taquilla porta tres anys seguits creixent. La quota de pantalla del català s’ha mantingut més o menys estable al voltant del 3% i el 4%, gràcies al doblatge i la subtitulació, però la quota del cinema en versió original catalana, que el 2010 va arribar al 2,05% gràcies al fenomen Pa negre. I les xifres del 2016, encara no disponibles, es perfilen encara pitjors. “El pla estratègic de l’audiovisual preveu un augment del suport a la distribució i la promoció -promet Díaz-. El nostre objectiu no ha de ser només ajudar a fer pel·lícules catalanes, sinó també a fer que el públic les conegui”.