El cinema català conquereix Màlaga

BarcelonaEls grans triomfadors del Festival de Cinema de Màlaga, els cineastes Carles Torras, Isaki Lacuesta i Isa Campo, comparteixen una peculiaritat: són persistents. No abandonen els projectes, malgrat els obstacles. Màlaga no només els ha donat premis, sinó també la possibilitat que els seus films, encara sense data d’estrena, arribin al públic. Ha sigut a la ciutat andalusa, després de veure la bona acollida de públic i crítica, on els han començat a trucar les distribuïdores.

El director català Carles Torras va fundar la seva pròpia productora, Zabriskie Films, el 2011 per poder fer el cinema que volia: “Em considero un supervivent fent allò en què crec”, explica poc abans d’entrar a la roda de premsa com a guanyador de la Bisnaga d’Or del Festival de Màlaga. El seu film Callback no noméss’ha emportat el premi a la millor pel·lícula, sinó que també ha sigut guardonat amb el premi al millor actor, Martin Bacigalupo, i al millor guió. “He necessitat deu anys per acumular prou coneixement i envoltar-me de prou talent per guanyar tres premis”, diu el cineasta, que abans havia dirigit Joves (2004, amb Ramon Térmens), Trash (2009) i Open 24h (2011).

Torras va enllestir el guió de Callback, que firma amb Bacigalupo, en només 15 dies. La idea va sorgir quan el director i l’actor es van conèixer a Nova York: “Es va produir una connexió. Coincidim en la nostra visió dels Estats Units. El Somni Americà, que allà no es pot qüestionar perquè la societat et castiga si ho fas, té una cara molt dura i molt classista”, explica. Callback és un thriller en què Bacigalupo interpreta un actor que treballa com a mosso de mudances per pagar el lloguer, amb una personalitat inquietant i una mica desequilibrada. El protagonista de Callback vol ser actor costi el que costi.

Quan va conèixer Torras, Bacigalupo portava set anys a Nova York i havia participat en centenars de càstings: “Ell ha viscut moltes experiències en pròpia carn. Jo tenia molt clara l’estructura i les trames i ell té molt talent per escriure els diàlegs. Ens vam complementar fantàsticament”, explica Torras.

El film pot donar a entendre que l’experiència americana ha deixat un regust amarg en l’actor i el director, però tots dos estan disposats a repetir: tornaran als Estats Units per fundar una nova productora. “Volem rodar un nou film. És un país que em fascina malgrat que pot ser un infern per als que viuen en condicions més precàries, pràcticament en règim de semiesclavitud”, explica.

Un projecte de deu anys

Isaki Lacuesta i Isa Campo van escriure el guió de La propera pell el 2004 i ho van fer pensant en l’actriu protagonista: Emma Suárez. La pel·lícula ha seduït el jurat del Festival de Màlaga i s’ha emportat la Bisnaga de Plata Premi Especial del Jurat i els premis a la millor direcció, a la millor actriu i al millor muntatge (Domi Parra). “Vam oferir la pel·lícula a Suárez el 2006 quan ens va entregar el premi per La leyenda del tiempo”, explica Lacuesta, que ara prepara la segona part d’aquest film amb els mateixos protagonistes. “L’Emma ens va dir que sí de seguida i des d’aleshores n’hem parlat cada any”, diu el cineasta, que el 2011 va guanyar la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià amb Los pasos dobles.

Lacuesta i Campo fa molts anys que treballen plegats però aquest és el primer guió que van escriure junts i també la primera pel·lícula que firmen tots dos: “A mi m’ha fet molta il·lusió. El guió no va estar mai en un calaix però el vam reescriure moltes vegades, sempre hi hem estat treballant”, diu Campo.

A La propera pell , Lacuesta torna a explorar el tema de la identitat. El film, que es mou en el terreny de la intriga i el thriller, comença amb el retrobament d’un nen desaparegut fa vuit anys -convertit ja en un adolescent (Àlex Monner)- amb la seva mare (Emma Suárez) i el seu oncle (Sergi López). No se sap què ha passat durant tots aquests anys, perquè l’adolescent afirma que no recorda res. Amb el temps van sorgint els dubtes sobre la seva identitat. El film reflexiona sobre com ens podem reinventar la nostra vida o fins a quin punt podem inventar-nos qui som.