Cinema sense cap límit

BarcelonaEls cineastes més agosarats, els que no es conformen amb els límits d’una pantalla tradicional i volen provocar experiències trencadores en el públic, han trobat un filó en les possibilitats que els donen les sales dels museus, com es pot veure en la nova exposició de Tabakalera, el centre internacional de cultura contemporània de Sant Sebastià, titulada Vive le cinéma. La mostra inclou treballs de tres cineastes bregats en explorar nous formats: el català Isaki Lacuesta, l’africà Lemohang Jeremiah Mosese i el xinès Jia Zhang-Ke. També una cineasta més jove, la georgiana Dea Kulumbegashvili, que va arrasar a l’edició del Festival de Sant Sebastià del 2020, i que ara presenta la seva primera instal·lació. Com diu la directora cultural de Tabakalera, Clara Montero, tots ells fan servir unes tecnologies més habituals en el món de l’art contemporani per aconseguir “una experiència fílmica” més potent. 

Tots els artistes de la mostra piquen alt: Isaki Lacuesta vol despertar consciències amb una instal·lació sobre la censura a Espanya entre el 1977 i enguany. Lemohang Jeremiah Mosese ha construït una “catedral d’idees”, com diu ell mateix, sobre la mort i el renaixement, un treball que en alguns moments fa pensar en l’espiritualitat dels treballs del videoartista nord-americà Bill Viola. La problemàtica que aborda Jia Zhang-Ke és com les persones esdevenen “insignificants” entre les imatges de les càmeres de vigilància omnipresents a la Xina, com diu a la presentació de la peça: no va poder anar a Sant Sebastià, però va enviar un vídeo on explica el seu treball i va subratllar com les càmeres de vigilància i la proliferació d’imatges generen un “soroll visual” aclaparador. I Dea Kulumbegashvili fa servir el so i una rara criatura digital perquè el públic es qüestioni si el que experimenta dins la sala és real. “Amb la instal·lació he pogut sintetitzar les meves idees sobre la relació amb l’espai i crear un espai que no és només físic, tridimensional”, explica Kulumbegashvili. “Volia que el so fos tàctil”, subratlla. 

Una celebració de la vida

El recorregut arrenca amb la peça de Mosese, titulada Bodies of negroes. I will sculpture God, Grim and Benevolent i amb un fort caràcter immersiu, ja que està projectada en sis pantalles gegants que envolten els visitants. S’hi poden veure imatges com onze filles que renten la mare moribunda, amb tendresa i una cura rituals. En una altra de les pantalles hi ha imatges d’una dona que afaita el cap a un ancià, extretes de pel·lícula This is not a burial. L'obra Bodies of negroes parla "de la fluïdesa i de les transicions, de la metamorfosi”, diu Mosese. “L’obra ens recorda la nostra mortalitat i la fragilitat dels cossos. Però no és depriment, no ho veig com una referència a la mort sinó com la celebració d’un renaixement, de la vida”, explica. La fusió dels cossos dels personatges també vol contribuir a forjar una “identitat col·lectiva” africana i dels negres en la diàspora per crear “un únic cos sòlid” sense els estralls del colonialisme i l’apartheid.

L’obra deJia Zhang-Ke que es pot veure a continuació, porta per títol Close-up [De prop]i també és gegantina. Però en aquest cas la clau no és l’especularitat sinó un únic primer pla d’un home ferit que no apareix en la resta d’enregistraments de càmeres de trànsit que formen l’obra.

Isaki Lacuesta és capaç de treballar en registres molt diferents: abans d’estrenar la pel·lícula sobre els atemptats jihadistes de la sala Bataclan Un año, una noche, a Vive le cinéma continua aprofundint en la seva feina sobre la censura amb una instal·lació consistent en un cub de miralls dins el qual es projecten imatges d’un centenar de casos de censura i denúncies, amb la particularitat que un sensor detecta la presència del visitant i li impedeix veure-les, tot i que hi ha un truc per poder-les veure. “Tinc la sensació que en els últims anys hi ha hagut un augment de casos i sentències, i al mateix temps m’he adonat de fins a quin punt no som conscients de quines són les lleis i els criteris i de quines són les conseqüències”, diu Lacuesta, que ha detectat tres moments àlgids de censura i prohibicions: els anys de la Transició, la lluita contra ETA al començament del segle XXI, en paral·lel als atemptats de l’11-S, i els últims anys. “Hi un decalatge molt gran entre l’ús de les xarxes socials i la legislació, i això fa que les sentències siguin totalment contradictòries entre si”, explica. L’obra també s’estén fora del cub i es poden sentir les veus de vint-i-sis músics de diferents generacions, entre els quals hi ha Albert Pla, Christina Rosenvinge, Fermin Muguruza, Maria Arnal, Refree i Soleá Morente que canten alguna cosa que no es pot cantar a Espanya.

Pel que fa a la peça de Kulumbegashvili que tanca el recorregut, titulada Captives, el visitant està envoltat de sons que suggereixen que hi ha “un univers” sota el terra metàl·lic de la sala i rere les parets. “Vull que el públic es pregunti quin espai és real, si el seu o l’espai on hi ha la criatura de l’obra”, diu la cineasta. També que es pregunti si en realitat no és un voyeur sinó l'objecte de la criatura amb tints monstruosos de la peça. I que els visitants surtin de la seva rutina diària i escoltin amb atenció el que passa al seu voltant. La mostra és una coproducció amb l’Eye Film Museum d’Amsterdam i compta amb la col·laboració del Festival de Cinema de Sant Sebastià. Els treballs de Mosese i Jia es van poder veure a Amsterdam i els de Lacuesta i Kulumbegashvili els ha produït Tabakalera. L’exposició estarà oberta fins al 8 de gener del 2023.