‘Cincuenta sombras de Grey’: més dolor que plaer

Enviat Especial a BerlínEn un festival de classe A com la Berlinale, l’estrena d’una pel·lícula molt esperada sol funcionar així: una projecció al matí per als acreditats, a continuació una roda de premsa multitudinària per la qual cal esprintar i donar cops de colze per entrar-hi, un photocall amb els fotògrafs deixant-s’hi la veu per cridar l’atenció dels actors i, al vespre, una projecció de gala precedida pel passeig a la catifa vermella.

Ahir, a la Berlinale, Cincuenta sombras de Grey va trencar la tradició: ni projecció matinal, ni roda de premsa, ni photocall. La pel·lícula es va projectar a la tarda en una sala d’aforament mitjà (amb el consegüent amuntegament de gent i cues) i l’equip de la pel·lícula es va limitar a lluir el pentinat per la catifa vermella. Ni entrevistes ni declaracions; el viatge a Berlín va servir per deixar-se veure i prou. Els responsables de màrqueting no han deixat cap escletxa perquè la directora i els actors puguin defensar la pel·lícula. Era inevitable, doncs, la sospita que Cincuenta sombras de Grey era indefensable.

Una mica d’humor

Així que, d’entrada, la primera presa de contacte amb la pel·lícula ha sigut més positiva del previst. Si fins i tot els fans de la trilogia reconeixen que E.L. James no és exactament una fina estilista del llenguatge, almenys la factura cinematogràfica de la directora Sam Taylor-Johnson és força correcta. Una fotografia elegant, un muntatge precís i un ús encertat de la música, començant per l’elecció de l’apropiat I put a spell on you a l’inici.

L’adaptació també pren distància respecte a la novel·la en la incorporació d’una mica d’humor en les reaccions de Dakota Johnson al flirteig ridículament esplèndid del jove milionari, catxes i misteriós, que es reserva una habitació vermella “per a jocs privats”. “Xbox?”, pregunta una innocent Anastasia.

Però no triga gaire a revelar-se que Cincuenta sombras de Grey és el que és: una regurgitació del mite del príncep blau i el conte de la Ventafocs amb l’afició al sexe sadomasoquista com a maledicció que només l’amor pot trencar. Un relat més aviat mínim de seducció que fabrica una fantasia romàntica salpebrada per l’atracció pel costat fosc.

Sexualitat descafeïnada

Val a dir que la pel·lícula no pretén en cap moment ser res més que pornografia soft per a un públic majoritàriament femení. I, tanmateix, abunden més els plans del cos de Dakota Johnson que del cul de Jamie Dornan, que, incapaç de fer alguna cosa amb els diàlegs impossibles del seu personatge, es concentra a lluir els seus abdominals de somni.

Per descomptat, res de nus frontals masculins. I els femenins, en clarobscur i amb pudorosos angles de càmera. El tan publicitat voltatge sexual de la pel·lícula es queda en ben poca cosa. La primera escena de sexe triga 45 minuts a arribar i no desentonaria en qualsevol telefilm de sobretaula. I quan el sadomasoquisme passa al primer pla la sensació tampoc no canvia gaire. El sexe a Cincuenta ombres de Grey potser és més atrevit que en altres pel·lícules del Hollywood actual, però simplement descafeïnat considerant que arriba a una cultura saturada de pornografia a través de la xarxa.

S’ha dit, precisament, que aquesta circumstància ha fet que Hollywood hagi abandonat el gènere eròtic que tant va conrear durant els anys 80 i 90. Però, a diferència dels films de llavors, Cincuenta sombras de Grey no transmet en cap escena una veritable sensació de transgressió o de perill. En aquesta versió asèptica del sadomasoquisme, els cops del fuet semblen carícies i els assots no deixen marca. Paul Verhoeven i Nagisa Oshima se’n farien creus.

Tanmateix, el principal maldecap per a l’equip de màrqueting, que tant ha intentat amagar als crítics al Festival de Berlín, no deu ser el sexe de pa sucat amb oli ni el to risible d’algunes escenes (cada vegada que Christian Grey tocava el piano amb cara llarga el cinema s’omplia de rialles), sinó la poca densitat dramàtica. Un cop establert el conflicte -l’Anastasia vol amor i el Christian vol que ella es deixi estomacar de bon grat-, la pel·lícula gira i gira sobre ella mateixa sense anar enlloc. El desenllaç, un final obert de manual d’episodi televisiu, accentua la sensació d’estafa. Cincuanta sombras de Grey proporciona algun plaer ocasional -fonamentalment visual-, però no arriba a compensar els patiments.

Un èxit assegurat abans de l’estrena: 137.000 entrades venudes

Money in the bank (diners al banc) és l’expressió anglesa que descriu un producte que té la venda assegurada. L’expressió es pot aplicar a la pel·lícula Cincuenta sombras de Grey. Des del moment que es van vendre els drets de la trilogia d’E.L. James, era evident que l’adaptació podia convertir-se fàcilment en un fenomen. Però el més sorprenent és que ni tan sols ha sigut necessari estrenar-la. Una setmana abans d’arribar als cinemes ja s’havia assolit la xifra rècord a l’Estat de 137.000 entrades venudes, tot i que Espanya és un país sense tradició de prevenda i on s’acostuma a comprar les entrades el mateix dia o, com a molt, el dia abans.

En total, el 5 de desembre ja s’havien venut 2,75 milions d’entrades de Cincuenta sombras de Grey en 39 països. Als Estats Units, de fet, és la pel·lícula qualificada R -apta per a menors acompanyats- que més ràpidament s’ha venut de la història. Ajuda a entendre les xifres del film tenir present que la novel·la que adapta ja ha venut 100 milions sumant edicions físiques i online.

Hi haurà trilogia cinematogràfica

El fenomen també es palpa en el torrent de notícies que ha generat la pel·lícula en els últims dos anys. No hi hagut dia sense rumor de càsting, foto de rodatge o safareig mediàtic. Els tràilers també han batut rècords. I en les últimes setmanes han aparegut una quantitat de clips a la xarxa que, posats un rere l’altre, potser ja duren tant com la pel·lícula. No ha faltat la polèmica, esclar: una dona que demanda E.L. James per un lubricant poc efectiu, països com Malàisia i Kènia que prohibeixen l’estrena de la pel·lícula o com el Regne Unit que la qualifiquen per a més grans de 18 anys, baralles durant el rodatge entre la directora i l’escriptora pel final de la cinta -sembla que va imposar-se el criteri de James-, una línia de productes bondage com a marxandatge del film, etc.

Tant de soroll i expectació han fet que, lògicament, aquesta setmana ja s’hagi confirmat que Cincuenta sombras de Grey tindrà continuació. Seran dues seqüeles més que adaptaran respectivament la segona i tercera entrega de la saga literària creada per E.L. James: Cincuenta sombras más oscuras i Cincuenta sombras liberadas. I almenys la primera seqüela estarà dirigida per Sam Taylor-Johnson, la mateixa directora de Cincuenta sombras de Grey.