Cinc discos per revisitar el mite

BarcelonaLlegenda de la música catalana, Pau Riba deixa una vasta obra forjada en seixanta anys de trajectòria. Després de fundar Grup de Folk, amb Jaume Arnella, Jaume Sisa, Jordi Batiste i Oriol Tramvia entre d'altres, l'any 1967 va debutar amb Taxista, el seu primer senzill. Cançó de culte encara avui, escoltant-la s'intueix el que arribaria: una mirada al rock nord-americà sense perdre de vista el paisatge de casa. Aquesta idiosincràsia es concretarà magistralment en l'històric Dioptria, primer llarga durada d'un músic que va saber adaptar-se als temps sense que els gèneres li passessin per sobre. Aquests són cinc àlbums clau en la seva discografia.

'Dioptria' (1970-1971)

Si mesurem la influència que Dioptria ha tingut en les següents generacions, aquest és el disc més important de la música popular d'aquest país. Una obra cabdal a partir d'una amalgama de gèneres recollits magistralment i que capten la fotografia del moment. Hi ha de tot i tot és bo: rock dels setanta, folk, psicodèlia i progressiu. Publicat en dues tandes (1970 i 1971) després del prometedor debut de Taxista, Riba escriu textos que viren entre la modernitat, la tradició i la contracultura a través d'experiències íntimes i familiars. La col·lecció de cançons de Dioptria no té comparació amb cap altre elapé cantat en català: Rosa d'abril (L'amor s'hi posa), Helena, desenganya't, L'home estàtic, Cançó 7ª en colors i, per sobre de totes, Noia de porcellana, l'himne que definirà el disc per a la posteritat. El pop català d'avui no sonaria de la mateixa manera sense l'existència de Dioptria. Un peça inabastable.

'Jo, la donya i el gripau' (1971)

Continuació lògica de la segona col·lecció de Dioptria, emparentant amb Dylan i el folk nord-americà. Jo, la donya i el gripau és la reformulació de la cançó popular nostrada que surt de l'època Formentera de Riba, que amb 23 anys es desplaça a l'illa balear amb Mercè Pastor, fugint de Barcelona i seguint la utopia comunitària hippie. Un àlbum molt influenciat pel canvi vital en què està immers el músic, que tindrà el seu primer fill, Pau, mentre s'adapta a una nova vida rural lluny de la ciutat. Jo, la donya i el gripau emana una llibertat lisèrgica que traspassa cada acord i cada vers a partir de l'entorn natural de Formentera, on Riba va gravar el disc aprofitant tots els elements que oferia casa seva i l'entorn natural, una energia impossible en un estudi de gravació de Barcelona. Una somiadora i clarivident celebració de vida amb regust de LSD que compta amb la majestuosa guitarra espanyola de Toti Soler d'acompanyant.

'Licors' (1977)

YouTube ha popularitzat un clip de Pau Riba a l'escenari de Canet. Hi apareix fent sons guturals, en calçotets i indissimuladament passat de voltes. És el Pau Riba còsmic del Licors, inserit dins l'opulència musical dels setanta i transpirant Frank Zappa des de l'anterior Electròccid àccid alquimístic xoc (1975, l'any de Canet). Cançons eternes, seguint el cànon de l'època, que van navegant per diversos mars i parant a cada port a fer-hi un beure. Hi aporta tantes coses condensades que mai s'acaba: llarguíssimes parts progressives impensables avui dia (Pavana), melodies extraordinàries (Crida'm), l'èpica a l'estil dels Who de Who's next (La flor del taronger). La segona cara s'obre amb Licors, una cançó que supera els setze minuts i un viatge psicodèlic a cop de patchwork que passa pel blues, el rock'n'roll i la comparsa de carrer. El disc el va produir Daevid Allen, dels Soft Machine, a l'estudi que tenia a Deià, Bananamoon Observatory, en plena serra de Tramuntana.

'Mosques de colors', amb Pascal Comelade (2013)

Un altre àlbum majestuós, fruit de la unió de dos dels grans talents que ha donat la música catalana. Mosques de colors és un divertimento de genis sense deutes artístics: onze cançons que combinen el Riba mestre de la melodia amb el Riba rapsode, jugant amb la paraula, la iconoclàstia i els temps. Músics que es riuen dels altres però també, i especialment, d'ells mateixos. D'aquí surt la irònica Contacte digital, la metamusical No cal pas, Pascal i la juganera Virtuosa Harmonia, una de les últimes grans cançons que deixarà Pau Riba, jugant amb la imaginació del final inesperat: "Estimada guitarra, tu tens el so, jo hi poso el joc", quan tot feia pensar que es referia a una persona. A més, suma el regal final d'una sorprenent versió de Taxista. Un treball en què el piano de Comelade i la veu de Riba caminen agafats de la mà i es connecten amb una nova generació de músics pop catalans.

'Ataràxia' amb Orquestra Fireluche (2019)

A falta d'estrenar Segona florada, les últimes cançons gravades per Pau Riba amb l'Orchestra Fireluche, cal reivindicar Ataràxia, la seva anterior experiència com a veu de la formació gironina, que es caracteritza per utilitzar diversos instruments de joguina. És en Riba demostrant no haver perdut l'olfacte de les coses importants: el músic fa d'esplèndid poeta i rapsode en cançons de baixa fidelitat, tel·lúriques, somiadores i màgiques. En un moment que el músic semblava més interessat en la literatura i en celebrar els aniversaris de Dioptria, ens va deixar un últim llegat tendre i que desborda genialitat i emoció. L'aportació final de Pau Riba a la música catalana és un disc molt més que digne i que, a més, s'escolta en família.