Cinema
Cultura01/05/2021

Christina Rosenvinge evoca la Karen Blixen "real" al D'A

La cantant protagonitza la magnífica 'opera prima' de María Pérez Sanz i el grup Doble Pletina estrena el musical 'Stop' al festival

BarcelonaPrimera revelació d'aquesta edició del D'A. Presentada divendres en Un Impulso Colectivo, la secció més inquieta del festival, Karen marca distàncies amb els temes habituals del cinema d'autor espanyol per acostar-se a la figura de l'escriptora danesa Karen Blixen, que publicaria les seves obres sota el pseudònim d'Isak Dinesen. La pel·lícula representa el retorn al cinema de la cantant Christina Rosenvinge, un retorn amb regust a debut, ja que ella mateixa reconeix que en els seus papers anteriors, secundaris i llunyans –Todo es mentira, del 1994, i La pistola de mi hermano, del 1997–, s'interpretava “bàsicament a ella mateixa”.

Tràiler de 'Karen'
Cargando
No hay anuncios

En la presentació del film al teatre del CCCB, Rosenvinge va admetre clarament que el cinema no entrava en els seus plans a aquestes altures de la seva carrera però que, “molt intel·ligentment”, la directora María Pérez Sanz va proposar-li primer escriure la banda sonora. “Tenia tots els motius per dir-li que no: estava enmig d'una gira, escrivint un llibre... A més, la proposta era suïcida: l'autora d'una de les novel·les més importants del segle XX, ja interpretada al cinema per Meryl Streep... Però és impossible dir que no a una pel·lícula indie i a l'ímpetu de la María”.

Cargando
No hay anuncios

Karen, que es pot repescar aquest diumenge al D'A, es fixa en el període més emblemàtic de la vida de Blixen, el que recreava Memòries d'Àfrica, l'oscaritzada adaptació del llibre homònim sobre l'estada a Nairobi de l'autora al capdavant d'una plantació de cafè. Però Pérez Sanz s'allunya del romanticisme i l'èpica de Sidney Pollack i prefereix despullar el retrat de Blixen d'elements novel·lescos per concentrar-se en la seva relació amb Farah, el capatàs de la plantació. “En l'origen del projecte no hi ha el meu interès per Blixen, sinó per explicar una història de colons africans en un paisatge, la sabana extremenya, que per a mi sempre ha tingut reminiscències africanes”, diu la directora, que va arribar a Blixen per suggerència del seu pare. “No coneixia gaire la seva obra i Memòries d'Àfrica no és que sigui un dels meus referents, però m'agradava que fos un personatge conegut, perquè això em permetia prescindir de dades biogràfiques i centrar-me en el que jo volia, que era fer un petit drama domèstic. Més que un relat és un retrat d'un moment concret de la seva vida, un període fosc i difús de ruïna i malaltia. Però crec que ens acostem a l'experiència real de Blixen molt més que el film de Pollack".

Cargando
No hay anuncios

Una vaixella en comú

La càmera de Karen –manegada pel també director Ion de Sosa– es plega a la presència gràcil, descarnada i fascinant de Rosenvinge. Veient la pel·lícula no s'entén com el cinema espanyol ha pogut deixar escapar tants anys aquesta actriu tan natural i poderosa. Tot i les reticència inicials de la cantant, aviat va quedar clar que era l'única actriu que podia fer de Blixen. I no només pel seu origen danès, sinó per certs detalls personals: “Jo també vinc d'una família viatgera i d'una classe social concreta –explica la cantant–. A més, el meu avi i el germà de Blixen eren amics. Tot i tenir certs conflictes amb la meva herència danesa, conec moltes coses del món del personatge. De fet, la vaixella que hi havia a la casa de Blixen és igual que la meva”. Sobre l'ambigua relació entre Blixen i Farah, el seu criat i mà dreta però també amic i confessor, Rosenvinge apunta que “el seu vincle va més enllà de la jerarquia" i que "tenen una relació de dependència” en la qual “ell la protegeix a ella i ella també a ell”. “Però això ho feia també a Dinamarca, era una dona molt complexa i plena de contradiccions”, assenyala.

Cargando
No hay anuncios
'Stop', el musical pop de Doble Pletina

Un altre vincle amb la música de la programació del D'A és Stop, un espurnejant artefacte pop protagonitzat pel grup Doble Pletina que invoca l'esperit de les pel·lícules dels Monkeys i els Beatles, però també una mica les de Parchís. Stanley Sunday, experimentat realitzador de videoclips, firma aquest divertimento musical ple d'encant que inicialment només havia de ser un videoclips d'un tema d'un EP. “Jo els vaig proposar fer alguna cosa amb els altres temes i els vaig embolicar a fer una pel·lícula musical”, diu. La pandèmia va endarrerir el projecte, però Sunday destaca els avantatges de rodar en el confinament: “Com que no hi havia res a fer, tothom arribava puntual i sense ressaca, era meravellós”.

Produïda pel segell Astrohúngaro, Stop es va rodar estirant el pressupost que el director tenia per fer un sol videoclip i tirant d'amics del grup com els músics Evripidis Sabatis i José Ignacio Martorell, el cineasta Marc Ferrer, la crítica Violeta Kovacsics i els editors del segell de còmic Apa Apa, Toni Mascaró i Sergi Puyol. Però el protagonisme absolut és de Doble Pletina: les seves cançons, coreografies i peripècies per aconseguir que Laura Antolín (baixista i cantant) deixi de sentir-se trista són el cor d'un film que funciona com a extensió audiovisual de l'univers agredolç, irònic i lluminós d'un dels millors grups catalans de pop de l'última dècada i confirma el carisma irresistible d'Antolín davant les càmeres. “Ella diu que no, però és molt bona actriu”, assegura Sunday. Tant de bo no es passi ara dues dècades sense fer cinema com Rosenvinge.