Christina Rosenvinge a la distància adequada
L'artista madrilenya es retroba amb els escenaris a les Nits del Fòrum
Christina Rosenvinge
Les Nits del Primavera al Parc del Fòrum. 12 de juliol del 2020
Més enllà de les mesures pròpies de l’estat pandèmic, en els concerts de la represa hi ha dues constants: la il·lusió pel retrobament amb l’escenari i el bon ofici dels músics. Va tornar a passar diumenge al Parc del Fòrum amb Christina Rosenvinge. "Quina nit tan especial. Tornem a sortir! Em fa molta il·lusió ser-hi, gràcies per venir", va exclamar l’artista madrilenya davant una audiència asseguda i repartida entre la pista (al voltant de taules) i la graderia de l’amfiteatre del Fòrum. A diferència de divendres amb la Mala Rodríguez, aquest cop el format s’adeia més amb la proposta musical, tot i que cap al final alguns espectadors, pocs, van animar-se a aixecar-se de la cadira. "M’ha encantat veure-us ballar asseguts amb la mascareta posada. Us heu portat molt bé", va dir Rosenvinge entre il·lusionada i resignada. Les coses seran així fins no se sap quan.
Pel que fa al bon ofici, tant l’autora de La joven Dolores (2011) com el quartet que l’acompanya van sonar sòlids, tant en les melodies més pop de Tú por mí com en les pinzellades d’energia més rock, gairebé noise rock en moments com La muy puta, una cançó que va cantar de genolls a peu d’escenari, estripada i violenta, i Romance de la plata, marcada per un to catàrtic a la manera de Nick Cave. A més, ella i la banda van saber administrar l’electricitat sense tapar la veu, que fins i tot va quedar exposada a la vulnerabilitat d’una afinació al límit a Romeo y los demás. Que el que passa a l’escenari arribi amb tanta transparència és un mèrit compartit amb el tècnic de so. De fet, en general estan sonant prou bé, aquests concerts de les Nits del Primavera al Fòrum.
Rosenvinge, que divendres havia fet una actuació de spoken word al Festival Poesia i + de Caldes d’Estrac, va lligar un repertori similar al de la gira del disc Un hombre rubio que havia tancat a l’hivern, però amb un esperit més connectat a aquest present tan aclaparador. "Al febrer no podíem imaginar el que passaria. Ara som uns altres, i crec que podem aprendre a ser millors i a defensar el medi ambient", va dir, abans de dedicar la cançó Berta multiplicada a l’activista hondurenya Berta Cáceres, "que va morir per defensar el medi ambient". Rosenvinge la va interpretar aprofundint en el lament rock, o potser és que tot plegat fa que ara la percepció d’algunes cançons estigui condicionada per la realitat vírica. Per exemple, quan va presentar La distancia adecuada no va poder estar-se de somriure conscient del significat que ha adquirit el títol d’aquest tema de fa dotze anys.
En una actuació que va començar amb Niña animal i El pretendiente, va haver-hi cançons explícitament autobiogràfiques, les de la "saga familiar", com ara Jorge y yo (dedicada al germà gran, el seu "primer heroi"), Pesa la palabra i Romance de la plata (sobre la complexa relació amb el pare) i una La flor entre la vía (sobre els fills) en què conflueixen Patti Smith i Sonic Youth. La memòria, tan determinant en el disc Un hombre rubio, va ser invocada també en la presentació de l’única repesca del repertori en anglès, A liar to love, que Rosenvinge havia estrenat quinze anys enrere en el mateix escenari però dins del Primavera Sound, pocs mesos després de tenir el segon fill. "Vaig venir a tocar amb sentiment de culpa i sobrecàrrega làctica; tenia una 120 de pit", va recordar. I la política, present sempre en el seu discurs feminista i mediambientalista, es va fer més explícita quan va cantar Alguien tendrá la culpa, que ella mateixa considera la seva "primera cançó explícitament política". Abans de cantar-la va saludar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, asseguda entre el públic des de la cinquena cançó d’una nit que va acabar amb Anoche (el puñal y la memoria) i un comiat de Rosenvinge per correspondre l'ovació del públic: "Bona nit, estimats meus".