Christina Rosenvinge: "Semblava impossible que m'oferissin un paper protagonista després dels 50"

BarcelonaConsagrada com una de les cantants més personals i lliures del pop espanyol, el currículum cinematogràfic de Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) es limitava fins ara a papers secundaris en dues pel·lícules dels anys 90, Todo es mentira i La pistola de mi hermano, on assegura que no feia més que interpretar-se a ella mateixa. Això canvia amb el personal biopic sobre l'escriptora danesa Karen Blixen que arriba aquest divendres als cinemes. Karen, debut en la direcció de María Pérez Sanz, és una aproximació íntima i descarnada a l'autora de Memòries d'Àfrica en què Rosenvinge es revela com una actriu atrevida i majestuosa, tant, que sorprèn que el cinema espanyol no hagi explotat més el seu talent durant aquests anys.

¿El cinema no entrava als teus plans a aquestes altures de la teva carrera?

— Jo vinc del punk i soc cent per cent autodidacta, no tinc educació musical formal. Fins i tot el piano el vaig aprendre a tocar sola. En canvi, sí que vaig estudiar amb una bona professora d'interpretació. I tot i que l'escena m'atreia molt, la música va cobrar protagonisme en la meva vida molt aviat. El 1991, quan venia d'Álex y Cristina i estava a punt d'enregistrar el meu primer disc en solitari, Julio Medem em va oferir una pel·lícula, Vacas, i li vaig dir que no. Jo ja escrivia les meves cançons i la música era la meva vida. A més, amb la música tenia el control del projecte i no depenia dels altres. Després vaig fer un parell de papers petits, però la manera en què faig música és molt absorbent i no deixa espai per a gaire més. A més, va coincidir amb una generació extraordinària d'actrius i no van sorgir gaires oportunitats.

Et va quedar una espina clavada?

— Sí, però ja feia molt que havia renunciat al cinema. Semblava impossible que m'oferissin un paper protagonista després dels 50. El cinema no funciona així. I de sobte va aparèixer la María [Pérez Sanz] amb aquesta història. El projecte era suïcida: adaptar aquí una de les novel·les més famoses del segle XX, d'una escriptora que a Dinamarca és com Cervantes... I jo potser passo per danesa, però no parlo danès i tinc una relació conflictiva amb els meus orígens que és llarga d'explicar. Per rematar la jugada, ja existia una pel·lícula, la de Sydney Pollack, i l'actriu és Meryl Streep. A més, la idea era treure-li tota l'èpica a Memòries d'Àfrica i reduir-ho tot a un petit drama intimista i domèstic. Un suïcidi, ja et dic.

I tanmateix, et va seduir.

— Sí, perquè era un projecte independent amb una cineasta nova. Si hagués sigut qualsevol altra persona no ho hauria fet perquè en la primera versió del guió no es veia la pel·lícula que finalment va ser. Però el que sí que vaig veure és que la María és una capitana: sabia on volia anar i per què em volia a mi. Valia la pena embarcar-me en aquest vaixell.

La directora de Karen diu que volia veure en la pantalla Karen Blixen, però també Christina Rosenvinge.

— Hi ha molts nexes estranys entre les dues. Per exemple, el meu avi era amic del germà de Blixen. Pot semblar una gran casualitat, però és que Dinamarca és un país petit: si estires del fil, tothom és cosí. I les dues venim d'una classe social molt concreta. Això em donava una referència de com parlava, com es comportava i fins i tot com esmorzava. La vaixella que hi ha a casa de Karen Blixen és la mateixa que tinc a casa meva. I el fantasma del fracàs i la por a decebre la família que ella sentia no són coses que em resultin gaire estranyes.

Com vas preparar el personatge?

— Vaig llegir tots els seus llibres que no m'havia llegit encara i vaig rellegir els que més m'agradaven, sobretot aquell en què es basa més la pel·lícula, Ombres a l'herba, que revisa els fets de Memòries d'Àfrica trenta anys després de publicar-se i redueix tota la història a la relació amb el seu criat, Farah, que és molt actual. Al cap i a la fi Karen Blixen era una colona a l'Àfrica i ara estem vivint la ressaca del colonialisme. No són episodis aïllats, Europa ha d'assumir el seu passat colonial. En aquest sentit, la pel·lícula és molt pertinent.

La teva manera d'interpretar Blixen és molt naturalista, gairebé sense artificis.

— Sí. Moltes vegades, quan repetíem les escenes, la María ens escridassava: "Esteu actuant! -deia-. No actueu!" [Riu]. Ens obligava a reduir el treball gestual a la mínima expressió.

Després de tants anys al càrrec dels teus projectes artístics, com ha sigut posar-te en mans d'una directora?

— Meravellós, com un alliberament. En la música també estic treballant molt per encàrrec, ara. Estic fent una cançó per a la sèrie de Bob Pop i escrivint cançons per a altres intèrprets. M'he espremut molt a mi mateixa durant molts anys i en aquest moment m'interessa posar la meva experiència al servei dels altres perquè ells trobin el que busquen. És un repte meravellós i assumeixo totalment el paper de subordinada.

I l'actuació? Tens ganes de repetir al cinema?

— Sí, m'agradaria. Actuar no és tan diferent de cantar. Parteixes del mateix: del control de la veu i del cos. I el màxim respecte al text. O almenys així és com jo ho entenc.

De fet, a Karen també firmes la música. És interessant com fas ressonar el fals paisatge africà [la pel·lícula està filmada a Extremadura] a la banda sonora sense jugar amb ritmes ni textures musicals de l'Àfrica.

— És que no volia fer una mena de cover africà. Vaig fer una petita investigació sobre la música que s'escoltava a Nairobi en aquella època, però és molt difícil saber quina era. L'Àfrica és un gresol enorme de mil ambients i cultures. Així que em vaig fixar en un detall: Karen Blixen, amb tota la seva innocència, es va endur a l'Àfrica el seu gramòfon però no va escoltar mai cap disc perquè a casa no hi tenia electricitat. La cançó que vaig escriure parteix d'una melodia que ja tenia des de feia mesos amb un aire retro, a l'estil Cole Porter. I quan la María em va proposar fer la música li vaig dir: "No només la faré sinó que ja tinc la cançó". I parla de com, si poguessis tornar enrere a la vida, tornaries a cometre tots els errors, perquè són els que t'han encaminat al teu destí.