Christian Bale canvia de cara (i altres metamorfosis del cinema)
La transformació de l’actor és una fita en la història del maquillatge artístic, en evolució constant
Nova York (estats Units)Sereu perdonats si no reconeixeu Christian Bale a El vicio del poder, la pel·lícula en què encarna el polític i empresari nord-americà Dick Cheney i que s’estrena al nostre país l’11 de gener. Grans arrugues li recorren la cara, des de les fosses nasals fins als llavis, i s’enfonsen en una camisa immaculada. La mandíbula adopta la forma d’una pilota de beisbol, i les profundes línies del front li travessen la part superior de la cara. Fins i tot un actor tan compromès com Bale -que es va engreixar 20 quilos per fer el paper i que, en altres ocasions, havia modificat el seu pes per actuar- no es va poder enfrontar a aquesta metamorfosi tot sol. El director d’ El vicio del poder, Adam McKay, va reunir un equip d’artistes especialitzats en pròtesis i maquillatge -guardonats amb diversos Oscars-, que van crear prop d’un centenar de peces de silicona per ajudar Bale a introduir-se plenament en la pell de Cheney i convertir-lo en l’exvicepresident en cinc etapes de la seva vida.
La sorprenent transformació de Bale és l’última fita de Hollywood gràcies a una indústria de pròtesis en auge. Durant molts anys les pròtesis van ser un territori poc explorat i inquietant, i feien que els actors no semblessin humans. Però els avenços en materials i l’experiència han permès als artistes aconseguir semblances remarcables. Mentre que ara s’utilitzen per aconseguir un hiperrealisme carnós, el propòsit inicial de les pròtesis era exactament l’oposat. “Durant moltes dècades només s’utilitzaven en monstres i éssers fantàstics”, explica l’artista Brian Wade, que ha esculpit algunes de les peces facials d’ El vicio del poder.
Es va criar admirant bèsties clàssiques com el Frankenstein del 1931 -en què es feien servir materials improvisats com ara cotó i cola per transformar Boris Karloff en la criatura- i els primats d’El planeta dels simis (1968), que van representar un abans i un després en aquest àmbit. Buscant més qualitat que la que permetien les màscares, el maquillador John Chambers va desenvolupar un nou tipus de goma d’escuma i va crear peces facials que permetien als actors poder parlar i emocionar-se. Però tot i que els simis de Chambers van ser revolucionaris per a l’època, seguint els estàndards actuals semblen éssers de cartró. I malgrat el seu esforç i el d’altres pioners com Dick Smith (El padrí ) i Rick Baker ( La guerra de les galàxies ), el maquillatge artístic d’aquella època es va estancar a causa d’un coneixement mínim, un pressupost escàs i baixes expectatives. “En aquella època encara ho fèiem tot a mà”, recorda l’especialista en maquillatge artístic Ve Neill. Al rodatge de Star Trek I: La pel·lícula (1979), explica, quan sense voler es feien malbé algunes pròtesis dels Klingon, els responsables del film, en comptes de refer-les, optaven per ocultar els personatges amb una màquina de fum. “Era una atmosfera emboirada, de manera que ningú es podia adonar que les pròtesis estaven malmeses”, recorda Neill entre rialles.
A la pel·lícula del 1980 L’home elefant, inicialment el director David Lynch no donava gens d’importància a les pròtesis i, fins i tot, tenia previst crear ell mateix la cara deformada del protagonista. Només quan va arribar a un carreró sense sortida, Lynch va recórrer a Christopher Tucker, un artista autodidacte que va aprendre l’ofici llegint llibres de química sobre la goma escuma i provant barreges de materials al forn de la seva mare.
Una caracterització esgotadora
Amb només cinc setmanes per esculpir un cap enorme i grotesc per a l’actor John Hurt, Tucker va forjar un disseny de goma escuma i làtex amb doble capa que engrandia els contorns facials de l’intèrpret. Després hi col·locava la cara de l’home elefant a sobre. La preparació abans del rodatge era esgotadora: Hurt havia d’arribar al set a les quatre de la matinada i asseure’s a la cadira de maquillatge durant vuit hores, fins que la pròtesi estava ben ajustada. Després de rodar s’havia d’esperar dues hores més per treure-la. “Era una veritable marató”, explica Tucker.
Totes aquelles hores van valer la pena quan, arran d’una campanya de protesta, l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood va establir una categoria permanent als Oscars per reconèixer la feina de maquillatge artístic i perruqueria a partir de l’any següent. ( L’home elefant, per tant, ja no va poder optar al premi.)Amb una nova possibilitat d’obtenir la glòria, els artistes van dissenyar pròtesis cridaneres i innovadores per a protagonistes al llarg de la dècada següent, des de Beetlejuice -que va donar a Neill un Oscar- fins a Terminator i La mosca.
Però el realisme encara quedava lluny, en gran mesura per culpa de les limitacions de la goma escuma i el làtex, que era el material preferit de la indústria de les pròtesis. El làtex donava una aparença de goma als personatges i la seva textura canviava segons la temperatura i alguns elements químics de l’aire. “Era horrible”, diu Greg Cannom, el dissenyador dels efectes de maquillatge i les pròtesis d’ El vicio del poder. “Els colls s’arrugaven i es doblegaven -recorda-. Si un actor somreia apareixien línies estranyes al voltant de la boca i els ulls”.
Als anys 90 els artistes van començar a experimentar amb la silicona. Es van passar mesos barrejant materials al laboratori i negant-se a revelar els seus secrets els uns als altres. Kazuhiro Tsuji va desenvolupar un mètode amb silicona que permetia afegir pell, molt semblant a la de les persones, a l’àlien Edgar de la pel·lícula Homes de negre, mentre que Cannom en va desenvolupar un altre per a L’home bicentenari. “La silicona es movia de manera natural, com cap altre material ho havia fet abans. A més, era translúcida i molt semblant a la pell humana”, diu Tsuji. La competència va impulsar un progrés ràpid i una nova generació de pel·lícules focalitzades en la transformació de les cares, des d’El curiós cas de Benjamin Button fins a La dama de ferro. Un sistema de transferència de pròtesis inventat per Christien Tinsley per a La passió de Crist el 2004 va obrir la porta a una manera ràpida i realista de cobrir el cos de l’intèrpret amb ferides, cremades i tatuatges. Una intervenció de maquillatge que hauria suposat un dia de feina es podia resoldre en dues hores.
La irrupció de la imatge digital
A mesura que es feien avenços en maquillatge també s’innovava amb imatges generades per ordinador, un progrés que alguns artistes veien com una amenaça. Personatges que abans s’haurien construït per mitjà de pròtesis, com el pirata Davy Jones i la seva barba tentacular de la sèrie Pirates del Carib, ara es creaven digitalment. Però les imatges digitals també permetien als cineastes eliminar petits errors al voltant de les peces de silicona, i acostar-se així a l’anhelada perfecció. “És la teva creació artística amb maquillatge, ells només ajusten els problemes amb les vores de les pròtesis. M’alegra molt que això es pugui resoldre”, diu Cannom.
Tot i això, en el cas d’ El vicio del poder no s’ha recorregut a retocs digitals. L’equip ha treballat per elaborar les pròtesis a partir de fotos i vídeos de Cheney, posant especial atenció en els seus trets facials més prominents, com la forma del nas i de la barbeta. Després de crear els dissenys per a cada dècada de la vida de Cheney, l’equip va engegar un exhaustiu procés que avançava “com una línia de muntatge perfectament orquestrada i creativa”, diu Wade. Van construir un motlle tridimensional idèntic al cap de Bale. Un artista va esculpir models de les peces prostètiques amb argila, que es van utilitzar per fer un motlle d’una pasta sintètica de resina i que va servir de base per elaborar les pròtesis de silicona. I aquestes es van col·locar a Bale al set de rodatge, en un procés que va durar quatre hores.
L’objectiu era crear una semblança amb Cheney i, alhora, que Bale pogués ser expressiu. “Havíem acordat que el personatge seria una barreja entre Christian Bale i Dick Cheney, i que no li cobriríem tota la cara -diu Wade-. Els maquillatges més reeixits són els que no amaguen del tot l’actor”. Segons Cannom, Bale també va ser fonamental per acabar d’enllestir el disseny. Quan l’actor va suggerir que el seu coll fos més prim, Cannom va rebre la proposta amb escepticisme però va construir noves peces. El maquillador recorda el dia en què Bale va arribar al set caracteritzat com a Cheney: “Es va posar el vestit, va entrar al despatx i tothom es va quedar glaçat -explica amb un somriure-. Em va xocar, perquè era exactament igual que ell”.