100 anys d'animació: de Chomón a Tadeu Jones

BarcelonaEl 2015 es compleixen 100 anys d’El apache de Londres, d’Alfred Fontanals, el primer curt de dibuixos animat del qual es té constància a Catalunya i Espanya. Un aniversari que el CCCB celebra a partir de dijous amb la primera gran mostra retrospectiva dedicada a la història de l’animació espanyola. Del trazo al píxel consta de vuit sessions antològiques que, del 3 al 13 de desembre, recuperen clàssics oblidats i rescaten petites joies animades desconegudes. Des de treballs pioners de Segundo de Chomón i els mítics anuncis de Movierecord fins a les peces curtes dels animadors que avui treballen a Pixar o DreamWorks.

Produït pel CCCB i Acció Cultural Espanyola, Del trazo al píxel es va presentar en societat al juny al Festival d’Annecy, el més important del món de l’animació, que aquest any tenia Espanya com a país convidat. La comissària del cicle és Carolina López, directora de l’Animac de Lleida i del cicle Xcèntric del CCCB. “El projecte neix de la frustració que sentia quan festivals estrangers em demanaven retrospectives d’animació espanyola i jo em veia obligada a saltar de Chomón a obres modernes perquè bona part del material antic era inaccessible o s’havia de restaurar”, explica López. L’excusa del centenari d’El apache de Londres coincidia amb l’interès que l’animació espanyola ha despertat a l’estranger gràcies a l’èxit internacional de Chico & Rita, Arrugues, Tadeu Jones i la sèrie infantil Chico & Rita, ArruguesTadeu Jones Pocoyó, traduïda a 30 llengües. “L’objectiu és mostrar que tot això no surt del no res, que l’animació no és una cosa d’ara -reivindica-. Potser no tenim una tradició tan gloriosa com els Estats Units, França i la República Txeca, però en tenim”.

Aquesta tradició arrenca oficialment amb El apache de Londres -il·localitzable avui dia-, però té el seu primer precedent en El hotel eléctrico, el curt del 1905 en què Segundo de Chomón animava objectes físics mitjançant stop-motion. La sessió inaugural del cicle, però, inclou l’aragonès L’araignée d’or, del 1908, que conté una seqüència de dibuixos animats. En aquestes primeres dècades moltes peces són obra dels grans noms de l’humor gràfic de l’època: el caricaturista i escriptor K-Hito (figura clau de l’escena cultural madrilenya), el barceloní Josep Escobar (creador de Zipi y Zape ) i el prolífic dibuixant Josep Serra i Massana.

Sota el jou del franquisme

El cicle permet apreciar l’empremta social de cada època. A l’espot Radio RCA, dirigit per Enrique Ferran durant la Segona República, apareix una ballarina exòtica mig despullada. Uns anys després, el toc d’erotisme és impensable. La producció catalana Garbancito de la mancha, rodada amb grans dificultats durant la Segona Guerra Mundial, adaptava un conte del falangista Julián Pemartín. Emulant l’estil de la Disney i dels estudis Fleischer, va ser la primera pel·lícula animada en color que es va fer a Europa i des de l’estiu és objecte d’una exposició al Museu del Cinema de Girona. Del trazo al píxel li dedica, íntegra, la seva segona sessió. “No és perfecta, però posa en context l’aparell de propaganda de la dictadura”, apunta López.

L’altra sessió del cicle dedicada a un únic llarg recupera El mago de los sueños, una joia del 1966 protagonitzada per la televisiva família Telerín que va dirigir el barceloní Francisco Macián. “Molts animadors la reivindiquen com una de les millors pel·lícules de la història. El disseny és molt innovador i l’animació i el color estan molt cuidats -apunta la comissària-. I doblava els nens amb veus de nens reals, fugint d’allò tan embafador de les actrius que imiten la veu infantil”.

Les primeres dècades de la dictadura, considerades l’era daurada de l’animació espanyola -“o, més ben dit, la primera era daurada”, matisa López-, veuen el naixement dels primers llargmetratges però també, arran de la recuperació econòmica dels anys 50 i l’emergència d’una classe mitjana, l’eclosió de l’animació publicitària. Del trazo al píxel reivindica especialment la producció dels Estudios Moro. “Eren molt moderns, tenien una estètica jazzy i sintètica influïda pels estudis UPA, però el seu impacte més gran va ser la creació d’una indústria -explica López-. Gràcies a l’exclusiva amb Movierecord van produir prop de 3.000 anuncis i van servir d’escola a molts animadors”. La comissària està especialment satisfeta d’haver localitzat els originals cinematogràfics de molts espots que es creien perduts. “I, arran del cicle, Movierecord ha dipositat tot l’arxiu a la Filmoteca Espanyola. Així que els pròxims que busquin les peces les trobaran més fàcilment”, afegeix.

De la transgressió a Hollywood

López volia que l’estructura de les sessions del cicle fossin temàtiques més que cronològiques. La d’Humor i massacre pren el títol del primer llarg espanyol d’animació adulta, Històries d’amor i massacre, a càrrec de les primeres plomes de l’humor gràfic de la Transició: Óscar, Gila, Ivà, Perich, Chumy Chúmez i Jordi Amorós (JA). El focus, però, no és l’animació d’aquesta època, sinó el caràcter transgressor i de crítica política, un tradició que es pot rastrejar des del curt del 1908 Cambó i l’autonomia (protagonitzat per Francesc Cambó) fins al càustic Cirugía, d’Alberto González. Les relacions entre l’animació i l’art també són abordades a Del trazo al píxel, que projectarà curts animats de Frederic Amat o José Antonio Sistiaga. “Un cop hi ha indústria comença a haver-hi la necessitat de separar-se’n, i aquí els estudis de belles arts juguen un paper important com a planter”, assenyala López, que destaca un treball d’aquesta sessió, Minotauromàquia, de Juan Pablo Etxeverry, un curt de plastilina inspirat en l’obra de Picasso i el mite del laberint del minotaure.

El cicle també passa revista al talent espanyol captat per companyies com Pixar, DreamWorks i Disney, així com als grans noms de la indústria espanyola, però centrada en els seus treballs breus: des del curt d’Enrique Gato en què va néixer el personatge de Tadeu Jones fins al recent Strange oaks, dels creadors de la reivindicada Nocturna. La sessió de cloenda mira al futur i apunta els noms emergents -el tàndem format per Anna Solanas i Marc Ribas, el madrileny César Díaz Meléndez- d’un cinema que, segons López, viu un moment de plenitud. “Vivim una era daurada. Creativament estem millor que mai. Tenim riquesa de temes, esperit creatiu i gran llibertat estètica”, afirma López.