Charlotte Gainsbourg: “Fora de França soc jo mateixa sense haver de pensar qui són els meus pares”
La música francesa actua aquest dissabte al Festival de Peralada
BarcelonaSi no paréssim atenció al seu cognom, els discos de Charlotte Gainsbourg (Londres, 1971) ens agradarien de la mateixa manera que ho fan ara. Tot i que és impossible no ressaltar que és filla de Serge Gainsbourg i Jane Birkin, la francesa juga amb l’electrònica mirant als 80 amb elegància i savoir faire. Aquest dissabte torna a Catalunya en la primera setmana del Festival Castell de Peralada.
La seva família i vostè reben un tractament quasi de família reial. ¿Fa il·lusió aquesta reverència?
M’intimida una mica. Que ens tractin així posa una pressió que t’obliga a estar sempre a l’altura. Soc conscient que la gent s’estima molt els meus pares, perquè quan vaig al meu país em pregunten per ells constantment. Tot i això, tampoc creguis que és la raó per la qual vaig marxar de París i vaig anar a viure als Estats Units. Si vaig traslladar-m’hi va ser per descansar i viure d’una altra manera. Soc francesa i necessito anar tornant de tant en tant a casa.
¿Als Estats Units se sent més alliberada?
Fora del meu país soc jo mateixa sense haver de pensar qui són els meus pares. Tinc la sensació que quan soc als Estats Units les persones que se m’acosten em tracten d’una manera més genuïna, i això fa que m’escoltin més quan estic en un escenari.
Ha explicat que va ser educada en un context en el qual la bellesa canònica tenia molta importància. ¿Creu que avui encara s’hi dona tanta importància?
El que ha canviat són els cànons, però la dona segueix estant atrapada per l’aparença. Jo estic en un punt en què soc conscient que m’estic fent gran i començo a pensar en la vellesa. I no m’agrada sentir-me una vella. Una ha de ser conscient que és social, això que les jovenetes són més atractives que les persones grans. En el meu cas, visc intentant que no m’importin aquestes coses, però em costa molt que no passi.
Com ha viscut moviments com el del #MeToo?
Veig que el moviment feminista està canviant moltes coses, però cal anar en compte a l’hora de jutjar a algú per un tuit que no saps si és real o inventat. El que està clar és que hem de reclamar amb insistència l’equiparació de drets, i que els nostres fills creixin amb això al cap. Jo vaig tenir un bon exemple a casa. Tot i que el meu pare no era precisament feminista, la meva àvia era una dona amb una personalitat molt forta.
El seu últim disc, Rest, estava molt influenciat per la mort de la seva germana. ¿Al pròxim disc les ferides ja estaran tancades?
Quan vaig començar a pensar aquell disc no tenia cap idea preconcebuda sobre de què parlaria. De fet, la meva germana encara era viva. El que passa és que la manera com escric acostuma a ser dolorosa. No tinc clar que pugui fer textos sobre coses felices. Realment no em sento una gran escriptora de cançons, em costa molt acabar-les i mai tinc clar fins on arribaré. És enigmàtic fins i tot per a mi.
Els seus últims treballs, tant el disc com l’EP de l’any passat, han tingut molt bones crítiques.
El que opini la crítica no m’importa gaire. Recordo que devia tenir uns 12 anys i ja era algú una mica popular, perquè feia coses amb el meu pare. En aquella època vaig començar a signar algun autògraf i mai ho feia amb gaire bona cara. Un dia el pare ho va veure i em va dir que anés amb compte, que si algun dia parava de signar-ne, després no podria tornar enrere. Ell em deia sempre que s’ha de ser agraït amb el públic que et segueix, perquè les coses poden canviar d’un dia per l’altre. M’interessa el que pensi el públic, no els crítics.
Conceptualment, li anava bé fer un EP després de Rest?
No era tant una qüestió de concepte com de temps, d’estalvi. Perquè puc tardar tres o quatre anys a fer un disc i això és molt sense treure cap novetat. Tenia unes cançons que connectaven amb Rest que volia deixar anar i no arrossegar-les. A més després he anat fent remescles de les cançons i ha sigut molt divertit, com portar-les a la pista de ball.
L’any passat va ser a Barcelona, tocant al Primavera Sound
El recordo molt, perquè va ser un concert màgic. Un d’aquells que no saps ben bé per què però acaba sent especial. No tenia clar com seria la resposta del públic, però va ser càlida i entusiasta. Ara ja ho puc explicar, però aquell dia estàvem tots bastant nerviosos, perquè era l’inici de la gira de festivals i allà hi havia moltíssima gent.
Per cert, va tractar Agnès Varda quan era adolescent.
L’Agnès era una d’aquelles persones que no s’haurien de morir mai, una pèrdua que portaré a dins per sempre.