Cesk Freixas: "S’aprofita l’excusa de la pandèmia per retallar caixets"

BarcelonaDesprés del tríptic Protesta (2014), Proposta (2017) i Festa major (2019), Cesk Freixas (Sant Pere de Ruidebitlles, 1984) lliga records íntims, col·lectius i històrics al disc Memòria (U98 Music, 2021). Hi ressonen crims de la Guerra Civil i del franquisme, però també l'enyor de la joventut perduda i el desconsol de l'Alzheimer. Hi ha el record del feixisme que no hauria de passar i la crònica dels dies indignats. I, per primera vegada en la discografia de Freixes, hi ha espai per a versos de poetes. Tot plegat comença a rodar en directe al Casinet d'Hostafrancs, dins del Festival Barnasants, els dies 12 i 13 de març.

Vas publicar el primer disc, Set voltes rebel, el 2005. Quin balanç en fas, d’aquests anys?

— Professionalment, el balanç és positiu perquè em considero un privilegiat de poder-me dedicar únicament a fer cançons i de presentar-les. Però en tot aquest temps també he sigut molt conscient de totes les precarietats associades al nostre entorn laboral, i en aquest sentit el balanç és molt negatiu perquè és una lluita constant per trencar molts estereotips i molts prejudicis que estan associats a l’ofici de fer cançons; i soc home, perquè una dona ho té molt més complicat. I a nivell artístic hi ha hagut una evolució cap a buscar una veu pròpia tant en el terreny musical com en el poètic. M’he sabut envoltar de persones que m’han ajudat tant en la narrativa de les cançons com en la part musical i estic content dels canvis que hi ha disc a disc, perquè que cada cop soc més a prop de la idea que tinc del que hauria de ser el meu projecte.

Per què has triat la memòria com a eix conceptual del disc?

— Potser és un disc que va a buscar més la fotografia, el document, la crònica, i utilitzo les cançons com a càpsules per parlar de determinats passatges de la nostra història més o menys recent. La meva voluntat i un dels meus reptes és convertir la cançó d’autor en un gènere documental i de crònica com feien una mica els cantautors que van iniciar el gènere a casa nostra. Al disc hi ha la defensa de la memòria col·lectiva i de la memòria més individual i emocional. I també hi ha la memòria que de manera literal associem al fet de recordar i a la pèrdua de la memòria, a les malalties associades al despreniment dels records. Però a grans trets els leitmotivs dels meus discos sempre són els mateixos. M’atreviria a dir que tota la creació es basa en aquestes dues idees: l’amor i el dolor.

Entre els referents de la cançó crònica hi ha Ovidi Montllor i Raimon.

— Sí, el pòsit que tinc a l’hora d’escriure és aquest perquè a casa sonaven molt els cantautors. D’això em vaig amarar més els primers anys. Després han aparegut altres referents, com Jorge Drexler, Ani DiFranco i altres cantautors i cantautores que he descobert de Suècia i Finlàndia, que utilitzen la cançó per explicar històries. Però és evident que hi ha aquest pòsit i que són les referències que geogràficament i històricament em queden més a prop: Ovidi, Raimon, Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. És molt interessant per a mi la Marina, perquè és una de les autores que més cura ha tingut per tractar temes de memòria històrica en les cançons. En el disc Memòria ha sigut una dona que he consultat sovint.

Als poetes hi arribes a través d'Ovidi Montllor?

— Sí, he escoltat molt l’Ovidi rapsoda. A part de l’institut, Salvat-Papasseit el descobria quan el recitava l’Ovidi, tot i que estèticament em quedava molt lluny perquè jo venia d’escoltar Inadaptats i grups així. Però, en canvi, la meva entrada cap a la poesia va ser aquesta, i després he connectat molt i molt tard amb el fet de musicar poemes; aquest disc és la meva primera vegada. A vegades els escriptors de cançons volem parlar de temes que altres escriptors ja han tractat amb una saviesa, una concreció i una nitidesa brutal.

I res millor per recordar Puig Antich que anar al poema de Joan Brossa Elegia.

— A vegades per context històric és molt més interessant anar a buscar textos que van ser escrits per poetes en aquell moment concret. I amb el poema del Brossa passa una cosa molt curiosa, que no és tràgic i té aquest punt vitalista de dir: "T’agafem, Puig Antich, i continuem la lluita".

La referència nominal de la cançó Zona Especial Nord-Est és el disc compartit per R.I.P. i Eskorbuto el 1984, Zona Especial Norte, que alhora era referència a la situació al País Basc als anys 80. Però allà on ells mostraven un caràcter de confrontació a través del punk, tu tries una forma musical menys agressiva.

— Sí, això és una cosa que procurem fer molt amb el Víctor Nin, que és el músic que m’acompanya des de fa molts anys. Ha passat amb diverses cançons del disc, que estem tractant temes que poden ser punyents i que segurament podrien anar acompanyats d’un arranjament molt més estrident o contundent i en canvi el que fem és buscar-li un gir. Per exemple, Quan no abrigui aquest món és una cançó molt trista sobre l’Alzheimer que tenia molts acords menors, i amb el Víctor vam fer l’exercici de passar d’acords menors a acords majors i que quedés una cosa més alegre i amb un tarannà més vitalista. I amb Zona Especial Nord-Est va passar el mateix: partíem d’una cosa melancòlica que naixia de la impotència i vam buscar-li un caminar més d’esperança. La idea també és poder destensar determinats temes i portar-los cap a paisatges amb menys pressió o amb una mica més d’aire.

Aquesta manera d’explicar les protestes de l’octubre del 2019 en un tall de carretera que fas a Zona Especial Nord-Est contrasta amb com expliquen les protestes a la plaça Urquinaona els artistes més joves del trap com La Queency i Flashy Ice Cream.

— Sí, perquè en aquest disc el meu punt de vista és més de narrador i no tant de protagonista. El que busco és fotografiar el moment, i la fotografia no és neutra, la faig des de la meva posició política, que és clara: escric aquestes cançons des de l’anticapitalisme i l’independentisme d’esquerres, i crec que el públic que em coneix ja sap que ho faig d’aquesta manera. Però m'interessa aquest punt com a observador perquè fa que la gent es pugui sentir més identificada amb aquesta visió més panoràmica i no quedar-te tant en el detall de les coses, tot i que a les cançons intento parlar de la confrontació.

No caus en la impostura de fer veure que narres a peu de barricada a Urquinaona.

— És que tampoc ho he viscut. Quan era més jove potser sí que escrivia cançons amb aquesta pulsió més de lema, més de pamflet. És una cosa que m’ha interessat fins a cert punt, però a nivell artístic va arribar un moment que vaig entendre que per a mi no era interessant. La reflexió que he fet en els últims treballs és aquesta: intentar que les cançons puguin servir per contribuir a repensar i fer preguntes, però sense fer servir el pamflet, sense necessitat d’alçar la bandera i que quedi tot de seguida molt resolt perquè jo tinc la raó i perquè les coses s’han de fer així. Com a creador i com a escriptor de cançons m'interessa fotografiar el moment i després que cadascú busqui les respostes. És una qüestió d’estètica i generacional.

En aquest disc Víctor Nin fa servir molt l'slide a la guitarra, oi?

— Sí, és un element que fa servir molt en directe. Totes les cançons estan construïdes a guitarra i veu, tot i que després hem afegit alguna cosa de percussió i contrabaixos. Les cançons les construeix amb guitarra i loop, que és com fem el directe, capa a capa, i partir d’aquí fa servir l’slide, i molts efectes de guitarra elèctrica que ell utilitza per a l’acústica. És curiós el so, i peculiar. A més l’slide dona molt de joc a l’hora de construir paisatges, i aquest és un disc molt de paisatges.

¿Una cançó com Vinc d’un lloc l’has pogut escriure des de l'enyor perquè ja no vius al Penedès?

— Sí. Sento molta enyorança del Penedès, no en el sentit que hi volgués tornar, perquè al final cadascú viu en un lloc o un altre en funció de la seva realitat, però sí l’enyorança de la defensa de la memòria més íntima, de la construcció de la personalitat. La cançó neix d’aquesta defensa d’un Penedès que és més que un lloc, que és la teva infantesa i adolescència, la família, els primers concerts, el grup que teníem. És l'enyorança del que érem quan teníem 16, 18, 20 anys, i tot plegat va associat a un paisatge, a les vinyes, als pèlags...

Ara vius a la Ràpita. Ja es nota a les teves cançons?

— No ho sé, no hi havia pensat. Les escric allà, sí, però et determina més la teva situació personal i el teu estat d’ànim, la teva fortalesa o la teva debilitat a l’hora d’escriure, que no pas el lloc. Tot i que el lloc també et determina. Potser sí que el lloc on vius et dona una energia o un dia a dia curiós. Evidentment, no és el mateix viure a la Ràpita que viure a Barcelona, i potser sí que determina més del que em penso.

¿L’Ebre et dona més consciència de Països Catalans, com els que descrius a Voler l’impossible?

— Sí, viure allà sí. Vivim a les Terres de l’Ebre perquè la meva companya, que és d’Alacant, fa de professora a Tortosa. Dona una visió de país i de centralitat geogràfica, que no política ni administrativa. Realment, quan surts de l’àrea metropolitana, ja tens consciència del pes que exerceix Barcelona i tota l’àrea metropolitana a nivell comunicatiu i d’atenció en tants altres temes. I t’adones del problema del centralisme i que el país és molt més complex i divers, i fins que no hi anem i no ho preguntem ho desconeixes completament, perquè les realitats d’on visc jo segurament són més pròximes a les que es poden viure en una illa com Menorca que al que passa a Barcelona o a Lleida. A vegades tenim una idea molt monolítica del Principat, i no diguem dels Països Catalans. M’agrada viure a la Ràpita per aquesta situació de ser al centre geogràfic del país i m’agrada poder-ho defensar amb coneixement de causa.

Acabes el disc amb el No passareu d’Apel·les Mestres segons la versió de Xavier Ribalta. No passaran, però ja són al Parlament.

— Com passa sovint amb l’esquerra, ens quedem amb el simbolisme. La poesia d’Apel·les Mestres, tot i que va ser escrita en un context lleugerament diferent, el de la Primera Guerra Mundial, parla dels invasors i de conservar la dignitat democràtica i la dignitat de les llibertats... Sí, és el gran problema de les esquerres, que ens quedem sempre amb els simbolismes, i les cançons no deixen de ser simbolisme. Han passat, i tant, i han passat moltes vegades ja. La funció d’aquest tipus de cançons i poemes és alimentar un altre cop les esperances i alimentar-nos una mica de les contundències que fan falta perquè en l’espectre social fem el front comú necessari perquè no passi més el que ha passat. Les cançons polítiques per si soles no arreglen res, però expliquen tot allò que ja abans ha passat en el moviment polític. Els tenim aquí, cada cop els hi posem més noms i més cares, són potser més dels que ens pensàvem, però hi són, hi han sigut i hi seguiran sent, i hem de fer un front comú per plantar cara a tot això per fer que algun dia aquesta gent no sigui a les institucions. El capitalisme i les dretes deixen que passi, i quan passa hem de ser prou hàbils per tenir una estratègia perquè aquesta gent deixi de tenir poder, o com a mínim diners. Quan tenen diners és quan són més poderosos. És una tendència mundial i molt complexa, i en part el problema també és de les esquerres perquè no hem sabut articular una resposta unitària i contundent contra tot això. I també és el problema de les esquerres capitalistes, que han fet el joc al feixisme perquè en determinats moments els anava bé, perquè als estats a vegades els va bé que existeixi l’extrema dreta, perquè els fa la feina bruta que un estat no pot fer. El resultat de tot això és el que tenim ara. I no se soluciona només a les institucions.

Durant el confinament vas fer concerts en streaming, però amb entrada per donar valor a la feina de treballador cultural. T’ha servit d’alguna cosa?

— No, per res. No n’he tret res de bo de tot allò. En aquell moment servia per posar de manifest que la creació cultural acompanyava; crec que tots ho fèiem des d’un vessant extraprofessional perquè necessitàvem compartir moltes frustracions i impotències que tots sentíem en aquell moment que estava morint tanta gent. Després vam veure que era un moment per reivindicar laboralment els nostres drets, i això volia dir fer concerts en plataformes de streaming. Funcionava perquè s'hi connectava molta gent. Hi havia gent que donava molts diners, 20 o 30 euros, per a un concert que a nivell tècnic era lamentable, perquè el feies tu sol a casa, i no hi podies oferir grans coses. Però, com altres coses que ens pensàvem durant aquell primer confinament que ens servirien per millorar com a persones, aquest tampoc ha servit per a res. Fins i tot m’atreviria a dir que la pandèmia ha extremat encara més les precarietats en el món de la música. Els grans empresaris del sector se n’han aprofitat, ho vam veure a l’estiu i ho seguirem veient aquest estiu amb els festivals. S’aprofita l’excusa de la pandèmia per retallar caixets, amb l’excusa que recapten menys, quan la majoria de festivals reben subvencions públiques i funcionen gràcies a això. És un tema delicat, el del nostre sector. Té molt a veure amb l’estructuració política del nostre món. I el problema principal el tenim els músics, que som incapaços de donar al sindicalisme la importància que mereix. Tots els sectors laborals el necessiten, però nosaltres venim d’un desemparament tan gran com a treballadors... A casa nostra nostra tenim un sindicat, l’SMAC!, que té una potència ideològica increïble, però encara li falta que molts músics s’hi afegeixin per ser aquest contrapoder que ens faria guanyar batalles reals. A l’estat espanyol no tenim ni un estatut de l’artista. Hem de començar de molt enrere. La lluita sindical ara per ara és l’única garantia que un dia els músics, homes i dones, puguem considerar que estem ben pagats. Quan tinguem força a nivell sindical és quan tindrem l’oportunitat de canviar tot el funcionament.