Cesc Gay: “Als homes ens pot resultar molt difícil dir «t’estimo» a un amic”

BarcelonaCesc Gay no va necessitar documentar-se per preparar el guió de Truman. “A mi també em va tocar acomiadar-me d’algú”, explica sense entrar en detalls. Va començar a escriure, sense saber què en sortiria. “Ho vaig deixar al calaix, reposant. Però després de fer Una pistola en cada mano ho vaig reprendre. Necessitava enfrontar-m’hi”, confessa.

A Truman tornes a parlar de la crisi de la masculinitat que vertebrava Una pistola en cada mano.

Sí, però ara ja n’estic fart. En el pròxim film torno a les dones, són més divertides i interessants. Suposo que necessitava parlar de les coses patètiques que tenim els homes, dels nostres conflictes per expressar-nos. És un lloc molt interessant des d’on mirar els homes i a mi mateix. Javier Cámara em deia sempre que li escrivís una escena en què li digués a l’amic que l’estima, però sovint les coses no van així entre nosaltres. Als homes ens pot resultar molt difícil dir “t’estimo” a un amic.

Com es fa perquè una història sobre algú que s’està morint no sigui un drama?

Sempre que escric una situació dramàtica busco l’humor per compensar, i viceversa. No m’agrada anar al cinema a patir. L’únic que vull és que la gent no es penedeixi d’haver anat a veure la pel·lícula. És el que a mi més m’importa quan veig una pel·lícula o llegeixo un llibre.

A Darín se’l veu molt còmode en el paper. Vas escriure’l per a ell?

No. Crec que és millor no pensar en actors quan escrius, perquè el personatge s’ha de defensar sol. El que sí que faig és reescriure una mica els guions un cop m’han dit que sí.

Javier Cámara està molt més contingut del que ens té acostumats.

A diferència del Ricardo, el Javier no s’assembla en res al seu personatge. El Javier és extravertit, transparent, tot el que no és el seu personatge. Per a ell ha sigut un treball molt complicat. A més, hi ha el problema que els actors estan acostumats que els filmin quan parlen, i jo, al Javier, l’he filmat moltíssim escoltant. El públic veu la pel·lícula a través del Javier, per això no veiem mai sol el Ricardo, només el Javier.

Et retrobes amb molts dels teus actors habituals en la pel·lícula.

Sí, però és per una qüestió pràctica i també de ganes de veure un amic. És com els músics que fan pujar a l’escenari un guitarrista amb qui han tocat mil vegades, amb un mirada ja saps per on vas. Però, a més a més, és perquè el paper els va molt bé.

Passes pel tema de l’eutanàsia una mica de puntetes.

No volíem fer una defensa del tema ni obrir un debat, no fem Mar adentro. L’eutanàsia està apuntada, però una mica com un rampell del personatge. Potser al final ho farà, però jo no m’ho acabo de creure. Va amb el seu caràcter, però que ho arribi a fer és una altra cosa. Per saber-ho hauríem de fer Truman 2.