Els 300 homes que César Orquín salvà a Mauthausen

ValènciaLa història és plena de relats confrontats. També de confrontacions dialèctiques que els que ostenten el poder converteixen en ciència. De vegades la veritat tarda vuitanta anys en descobrir-se. Bé ho sap la família del valencià César Orquín Serra, com també el mateix anarquista, que fou víctima de la difamació fins a la seua mort. Visqué una derrota perpètua que ara comença a capgirar-se. Perquè Orquín no exercí de còmplice dels nazis al camp d’extermini de Mauthausen; ben al contrari, utilitzà la seua formació (sobretot com a traductor d’alemany) per posicionar-se com a dirigent i salvar desenes de vides de compatriotes.

El valencià hagué de viure una existència enormement controvertida. Després de lluitar a la guerra espanyola (amb la Brigada Internacional número XV), combaté el nazisme des de França i acabà als camps d’extermini. Sobrevisqué després de comandar el que es conegué com el kommando César, un grup de treball especial de Mauthausen, format gairebé exclusivament per republicans espanyols, que ha estat font d’una llarga historiografia. Perquè el relat comunista l’acusà de complicitat amb els dirigents nazis i, cap al final de la guerra, de la mort de molts republicans.

¿Tenia alguna raó de ser l’acusació que va difondre el partit comunista en contra de César Orquín? Benito Bermejo i Sandra Checa van editar en 2006 el Libro memorial: españoles deportados a los campos nazis, 1940-1945, on recullen els republicans deportats. Al Servei Internacional de Recerca del municipi de Bad Arolsen (a mig camí entre Frankfurt i Hannover) es pot rastrejar el llistat complet de persones que el 3 de desembre de 1944 eixiren cap al kommando de Redl-Zipf, un satèl·lit de Mauthausen. Hi figuren els 300 noms i cognoms d’homes una part dels quals, segons el discurs comunista, s’havia suposat durant dècades que havien mort. Les dades diuen el contrari. Contrastant les llistes s’han localitzat els 300 deportats. Sobrevisqueren tots.

Encara que la majoria de republicans desplaçats als camps d’extermini no arribaven als 30 anys, hi ha dos supervivents en eixe kommando que tenen 55 anys. A les llistes del Servei Internacional de Recerca (ITS) es documenten una sèrie de transferències de deportats, amb data 29 de març de 1945, a causa de la manca de feina al principal subcamp de Mauthausen. Així, 171 presoners de Redl-Zipf són traslladats a Gusen (d’ells, 96 republicans procedents del kommando César) i 70 del kommando Steyr, mentre que la resta es queden. D’aquesta manera, el darrer kommando César va quedar integrat per 204 homes. En contra del relat comunista, ningú morí, ni dels que es quedaren ni dels que marxaren a Gusen.

Les dades de la ITS són el resultat de la compilació que les tropes aliades anaren realitzant a la ciutat alemanya de Bad Arolsen a mesura que avançaven i reconquerien territoris i arxius. Al final, s’acumularen al voltant de cinquanta milions de documents, amb els quals es configurà un dels arxius més importants del món sobre la Segona Guerra Mundial. Hui està tutelat per la Unesco i és de consulta pública. La documentació de la composició dels kommandos nazis era fins ara inèdita i suposa una fita històrica. La historiografia s’havia limitat fins ara a estudiar altres arxius -de la Creu Roja Internacional, arxius interns de Mauthausen i del Memorial Democràtic, per exemple- per conèixer el funcionament dels camps, els índexs de mortalitat o la vida dels deportats. Tanmateix, els documents de la ITS parlen de la composició dels grups de treball que es repartiren pels territoris conquerits pel III Reich. Quan s’acusava Orquín de complicitat amb les autoritats nazis no es coneixia l’existència d’aquests documents i és per això que, per primera vegada en vuit dècades, ara es pot parlar amb dades objectives.

Fill il·legítim d’un aristòcrata

César Orquín era valencià i anarquista. Al perdre la guerra passà pels camps de refugiats d’Agde (denominat el camp dels catalans ) i Sant Cebrià de Rosselló. Tot i haver aconseguit eixir del primer per fer la verema, el tancaren després en l’altre, del qual sols pogué sortir per enrolar-se -es desconeix si voluntàriament o forçosament- a la Companyia de Treballadors Estrangers 114 i fou fet presoner pels nazis a Épinal el 22 de juny de 1940. Fou deportat al camp de Mauthausen aquell 13 de desembre.

De família benestant, parlava francès i alemany. Havia estudiat al conservatori, i li agradaven la poesia i la música. En la seua vida quasi tot era secret. Ara s’ha pogut saber que era fill il·legítim d’un membre de l’alta aristocràcia valenciana, probablement de la saga dels Trénor, cosa que permeté a la seua mare no haver de donar-lo a l’orfanat. Oficialment nasqué el 17 de maig de 1917, però la data està manipulada, perquè fou el 1914. Segons assegura la seua família des d’Argentina, era germà dels cèlebres músics José i Amparo Iturbi. Els pares treballaven en la mateixa empresa (la Compañía de Gas Lebón) i vivien en domicilis contigus al carrer Alboraia, on la saga Trénor tenia un palauet.

Quan el convuls segle XX el dugué a Mauthausen, la seua selecta educació eixí a relluir i els alemanys el posaren de traductor, feina que tenia la consideració de kapo en l’organigrama nazi. Orquín desenvolupà una feina subtil per convèncer el comandant del camp, Franz Ziereis, que el deixara eixir en un kommando extern, al front d’un grup de republicans i una dotació de vigilància nazi. La seua valentia fou testificada pels supervivents que estigueren amb ell als kommandos i que foren entrevistats per Ernest Gallart en la configuració del seu estudi sobre el valencià. També ho destaca l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, encara que de forma novel·lada sota el nom d’August, a K.L. Reich. Orquín acabà obtenint el plàcet de la màxima jerarquia del camp (famós per la seua brutalitat), cosa que obrí el calaix de les suspicàcies d’un grup comunista que comptava amb una organització envejable a l’interior del camp. Orquín semblava caminar sol. I tenia èxit. I això suposava acumular paperetes per sobreviure.

El 6 de juny de 1941 eixí del murs de Mauthausen al front de 337 homes i 30 guàrdies cap al kommando de Vöcklabruck. Havien d’assumir una sèrie d’obres civils que s’havien quedat aturades perquè els operaris havien marxat al front. En el grup d’Orquín la majoria eren anarquistes. Hi creà un món apart, més humà, sense càstigs i amb més possibilitats de sobreviure. Així queda confirmat per la supervivència de tots els integrants del grup, en contrast amb altres kommandos i zones d’esclavitud als camps. No hi ha percentatges sobre mortalitat en els diferents grups de treball forçós, encara que se sap que són considerablement alts. Un 60% dels valencians que arribaren als camps acabaren morint.

A Vöcklabruck, els integrants del kommando d’Orquín s’hi estigueren fins al 17 de maig de 1942. Tots els deportats seguien amb vida. Eixe dia reberen l’ordre de traslladar-se a Ternberg, on havien de construir una central elèctrica en el curs del riu Enns. Orquín necessitava fins a 500 homes i altra vegada recorregué als republicans del camp central. Hi estigueren fins al 18 de setembre de 1944, quan reberen l’ordre de tornar a Mauthausen. En dos anys de treball sols es comptabilitzaren dotze morts, la majoria com a conseqüència d’accidents de treball.

La pugna amb els comunistes

Els alemanys col·leccionaven derrotes. El 3 de desembre de 1944 Orquín tingué l’ocasió d’eixir amb un altre kommando extern, el de Redl-Zipf, per al qual necessitava 300 homes. Una vegada més pensà en els republicans espanyols. Feia temps que els comunistes l’hi tenien jurada i muntaren una maniobra per deixar-lo sol. Semblava que s’havien eixit amb la seua però el 9 de febrer de 1945 Orquín dimití per sorpresa al front del kommando i proposà com a cap el comunista madrileny Víctor Ronda Ortega, de qui ja sabia que no tenia dots de comandament. Ell es postulà per al càrrec de secretari de la dotació de vigilància. A finals de març de 1945 la guerra semblava decidida. Com que no hi havia feina, els nazis obligaren a reduir el kommando de 300 homes a 204. Els comunistes, derrotats per Orquín sempre que s’hi havien enfrontat, començaren a difondre la notícia que l’anarquista havia enviat de tornada, com si fos un caprici, la major part de comunistes a Gusen, el cementiri dels republicans. El relat comunista difongué la idea que hi havien mort una bona part dels deportats, enviats com a represàlia de l’anarquista. Començava un relat contra Orquín que ha durat vuitanta anys.

En la cursa difamatòria contra Orquín van sobresortir dos noms per damunt de la resta: el divulgador de l’holocaust Mariano Constante i Francisco Batiste Baila. Constante, a Triángulo azul. Los republicanos españoles en Mauthausen, escriu que Orquín era “un pres comú i un provocador” i Batiste, a El sol se extinguió en Mauthausen, diu: “El denominat kommando César va ser el més il·lustre i conegut pels nostres deportats. César Orquín, cap visible dels kapos, va crear una sinistra llegenda al voltant seu. [...] Tant César com els seus ajudants, nomenats per ell per a tractar els seus treballadors, eren, en primer terme, lacais de les SS i el comportament de part d’ells amb els espanyols superava, amb escreix, l’instint sanguinari dels kapos triangles verds alemanys”.

Segons Adrián Mínguez, delegat de l’Amical de Mauthausen de València, Constante i Batiste eren veïns a l’exili al sud de França i per tant pogueren nodrir-se de les mateixes fonts d’un relat comunista molt crític amb l’anarquista valencià. Fou Constante qui, segons Mínguez, afirmà en una conversa que Orquín s’havia desplaçat a Llatinoamèrica per estar a prop dels seus amics, els nazis. Montserrat Roig, a Els catalans als camps nazis, apunta: “Hi va haver un republicà, en César Orquín, que ha creat al seu voltant una llegenda. D’aquesta figura m’han arribat notícies contradictòries”. A El comboi del 927, Montse Armengou i Ricard Belis diuen: “El kapo César era un personatge controvertit. Anarquista visceral, alguns testimonis diuen que no va dubtar a maltractar els comunistes”. Per la seua banda, Carlos Hernández, en l’obra Los últimos españoles de Mauthausen, argüeix que la unanimitat es trenca al parlar del valencià César Orquín: “Segons uns, va ser un traïdor que va arribar a delatar davant els nazis a certs membres de la organització comunista”.

Després del captiveri, César Orquín es quedà a viure a Àustria. Allí es casà i tingué la seua única filla. A més a més, fundà l’Organització Republicana d’Espanya a Àustria. Però tot el seguit d’argumentaris negatius que escampaven els integrants comunistes sobre ell -quan el PC es configurà com el grup amb més potencial a l’exili i, per tant, amb més capacitat per a crear el relat hegemònic- van fer que en 1950 Orquín se n’anara a l’Argentina i trencara amb el passat. Orquín romangué en silenci públic la resta de la seua vida. Aquest any en fa trenta de la seua mort a Mendoza. I és ara quan els arxius, per fi, parlen.