César Orquín, l’heroi desconegut de Mauthausen

València“Si César Orquín hagués sigut comunista, a hores d’ara seria una celebritat. Però era anarquista i això el PCE l’hi va fer pagar car. Els mateixos comunistes del camp de concentració el van acusar de ser col·laboracionista i de fugir a l’Argentina amb els nazis, quan en realitat va ajudar a sobreviure més de 300 republicans deportats a Mauthausen, molts d’ells catalans i valencians”. Guillem Llin, estudiós de la deportació republicana als camps de concentració i extermini nazi, té clar que Orquín va ser “víctima de les desavinences brutals entre comunistes i anarquistes”. Això explicaria que la seva acció heroica i molt poc coneguda, tot i que testimoniada en diverses obres, s’hagi perdut en la nebulosa de l’oblit.

“Orquín era un home amb una personalitat desbordant i una intel·ligència enorme. Les seves dots de persuasió devien de ser extraordinàries”, afirma Llin, autor de Valldalbaidins a Mauthausen (2013), un llibre en què refà les biografies dels setze veïns d’aquesta comarca valenciana que van ser confinats al camp de concentració austríac. “Orquín procedia d’una família benestant -continua Llin-. Era un home que no tenia por de res. Res no l’aturava. Es creia superior i per això va idear una estratègia per guanyar-se la confiança dels nazis i intentar salvar el màxim nombre de companys”, remarca l’investigador d’Ontinyent.

“Qualsevol ha sentit a parlar de Francesc Boix, el fotògraf que va retratar l’horror de Mauthausen; de Joaquim Amat-Piniella, que va novel·lar a K. L. Reich les seves vivències al camp; de Mariano Constante, excel·lent divulgador de la deportació, o de Joan de Diego, tercer secretari de Mauthausen i a qui es deuen les llistes completes de deportats republicans. Pocs, en canvi, han sentit mai el nom de César Orquín. És hora de reivindicar i restituir la seva memòria”, declara.

Igual que vora mig milió de defensors de la República, a principis del 1939 Orquín va travessar els Pirineus per fugir de l’ofensiva franquista. Encara no havia fet els 22 anys i ja podia acreditar un bon historial d’accions armades i enfrontaments, sempre des de les files anarquistes.

A França, igual que milers de dones, homes i xiquets, passa per diferents camps de refugiats, com els del Barcarès, Agde i Sant Ciprià, però com que parla francès amb fluïdesa sempre el trien com a intèrpret. Esclata la Segona Guerra Mundial i vora 50.000 republicans canvien les penoses condicions dels camps per les Companyies de Treballadors Estrangers. Són enviats al front, a prestar suport a l’exèrcit francès. Orquín és assignat a la Línia Maginot, amb la qual els francesos pretenien impedir la invasió alemanya. Però els nazis decideixen entrar al país pel nord, i no pel nord-est, i fan presoners els espanyols. Durant uns mesos, demanen insistentment al govern de Franco què fer amb els presoners, però el dictador nega la identitat als republicans i deixa mans lliures als alemanys per fer amb ells el que vulguin. La majoria seran enviats a camps de concentració. A Estrasburg, mentre espera el seu trasllat, Orquín comença a estudiar alemany. A finals del 1940, en arribar a Mauthausen, el valencià ja pot seguir una conversa i els alemanys l’escullen com a traductor. El destinen al barracó número 11, on té com a company Joaquim Amat-Piniella, que el convertirà en l’August de K. L. Reich. Al llibre, Amat-Piniella escriurà: “Quan els tres amics es separaven per anar a dormir, l’August continuava madurant els seus plans d’arribar a influir en la direcció del camp”.

La vida fora de Mauthausen

El 6 de juny del 1941, Orquín i 337 republicans més, la majoria anarquistes, surten per primera vegada de Mauthausen per incorporar-se a un kommando exterior, una mena de camp de concentració més petit i a l’aire lliure. La seva destinació era Vöcklabruck, un poble a mig camí entre el camp i Salzburg. La seva tasca: construir una variant, fer una xarxa d’abastament d’aigües potables i alçar un pont sobre el riu Vöckla. “Orquín va ser capaç de convèncer Franz Ziereis, comandant de Mauthausen, perquè deixés abandonar el camp als espanyols. Com s’ho va fer? Imaginem que amb la seva oratòria i capacitat de convicció”, diu Guillem Llin. El cas és que d’ara endavant Orquín és l’únic que controla els seus homes, que fan vida en unes dependències per a gent civil, en condicions en absolut comparables a les dels barracons del camp. És Orquín qui negocia amb els enginyers de les obres i aconsegueix racions de menjar decents. I també és ell qui imposa els càstigs i salva els seus compatriotes de la crueltat i les atrocitats dels oficials de les SS.

Després de Vöcklabruck vindran dos kommandos més controlats pel valencià. El 17 de maig del 1942, Orquín és enviat a Ternberg, a 50 quilòmetres al sud de Mauthausen. Necessita 500 homes per construir una central elèctrica i és ell qui els tria. Són republicans espanyols. Preferiblement anarquistes. El comandant nazi és Anton Ganz, un personatge sinistre que va deixar un rastre de terror, sadisme i mort allà per on va passar. A Ternberg, però, no va cometre cap excés. “Fins i tot a la pàgina d’internet del Memorial de Mauthausen, a l’apartat dels kommandos, mostren la seva sorpresa perquè en un kommando Ganz va ser tan violent i en l’altre tan mesurat -apunta Llin-. M’atreviria a dir que va ser Orquín qui va frenar la seva extrema brutalitat”.

El 18 de setembre del 1944, Orquín i els seus homes són reclamats a Mauthausen. Han passat 39 mesos fora del camp, lluny del treball extenuant a la pedrera, de la mortífera escala dels 186 esglaons excavats en la roca i el “mur del paracaigudista”, des d’on cada dia eren tirats presoners. Gràcies a Orquín, molts no han mort de fam per la subalimentació crònica del camp, ni han patit les hores interminables de formació sobre la neu, els experiments mèdics, les pallisses i els maltractaments diaris.

A principis de desembre del 1944, sortiran de nou per incorporar-se al kommando Redl-Zipf, a la localitat de Schlier, que ja es trobava operatiu i era extremadament dur. Orquín maniobrarà davant del comandament nazi i aconseguirà que ell i els seus homes siguin tractats a part. Rebran el nom de kommando César. En els tres anys i mig que el valencià va controlar un kommando, i a excepció de les baixes per accident de treball, la mortalitat dels deportats serà pràcticament nul·la.

El ‘kommando’ César

El kommando César va ser precisament la denominació triada per Ernest Gallart per titular l’obra que més dades aplega sobre la trajectòria vital d’aquest antifeixista valencià, nascut a la capital del Túria el 13de maig del 1917 i mort a Mendoza, a l’Argentina, el 14 de febrer del 1988. Al llibre, Gallart recull el testimoni de més d’un centenar de deportats i hi trobem declaracions com la de Francesc Comellas: “Jo i molts altres hem sobreviscut a unes expectatives nul·les de supervivència en un lloc pensat científicament per eliminar persones gràcies a unes condicions artificials creades per un home: César Orquín”.

“El treball era dur, el temps inclement, la companyia grisa, l’alimentació calderada, però regnava un clima d’humanitat, hi havia pietat i ajuda per als decaiguts i la mort era combatuda en tots els terrenys. Els SS intervenien el camp a través de l’August i la seva acció perdia tot el verí inicial. El règim general dels camps de concentració arribava al kommando de l’August tan atenuat que gairebé deixava de ser el mateix règim”, va escriure a K. L. Reich Joaquim Amat-Piniella. I recordem que l’August és Orquín.

L’allargada ombra del PCE

Aleshores, ¿com s’explica que les accions d’aquest valencià hagin sigut pràcticament esborrades de la història? Una primera resposta l’aporta Daniel Serrano a Literatura des de l’holocaust: Joaquim Amat-Piniella : “Orquín opta per intentar millorar les condicions internes dels presos com una opció personal, cosa que farà que la cèl·lula comunista organitzada a l’interior del camp sempre desconfiï de la seva actitud”.

“El PCE tenia una estructura molt sòlida dins del camp, i per a ells Orquín, un anarquista altiu, arrogant i que anava per lliure, era l’enemic”, rebla Guillem Llin. L’organització insistirà a repetir la idea, tant dins del camp com posteriorment, que Orquín enviava al sinistre kommando Gusen, a una mort segura -el lloc era conegut com el cementiri dels espanyols i hi ha constància de la mort de 4.000 republicans-, tots aquells que li causaven problemes en el seu kommando. “Al PCE sabien que mai no podrien demostrar el que deien, però sabien també que Orquín mai no podria demostrar que el que deien era mentida”, assegura Llin.

A aquesta acusació se n’afegiren d’altres. “És una infàmia dir que Orquín va escapar amb els nazis a Sud-amèrica, com a mi em va dir Mariano Constante en una amigable i alhora agra discussió que vam tenir a Barcelona”, afirma Adrián Blas Mínguez Anaya, delegat de l’Associació Amical Mauthausen i altres camps a València. “Orquín no va ser cap col·laborador del règim nazi. Mai no va ser detingut en ser alliberat el camp, ni tampoc va ser citat a declarar en cap judici, com va passar amb alguns kapos ”, afegeix Mínguez Anaya.

Acabada la guerra, Orquín es va quedar a viure un temps a Àustria, on es va casar amb una jove infermera de la Creu Roja, Aloise Marianne Riedl, i va tenir una filla, Luisa. També va fundar l’Organització Republicana Espanyola d’Àustria (OREA), la primera entitat creada per mantenir viva la memòria dels deportats. El novembre del 1950 va posar rumb a l’Argentina, on va refer la seva vida desenvolupant diversos treballs, centrant-se finalment en la publicitat. Va morir a Mendoza, als 70 anys. Mai no va tornar a València ni a Espanya.