Cercas despulla la vida inventada d’Enric Marco

MadridJavier Cercas diu que a tots ens arriba el moment en què hem de dir el gran sí o el gran no. “Els meus herois són els que diuen no. I aquesta és la història d’un senyor que sempre va dir sí ”, sintetitza l’escriptor per desgranar l’essència d’ El impostor, la seva última novel·la, editada per Literatura Random House.

L’home en qüestió és Enric Marco, un sindicalista barceloní -de la CNT- que un dia va decidir inventar-se una nova vida i donar-se a conèixer a ulls del món com a supervivent del camp de concentració nazi de Flossenbürg, a Baviera. Amb aquesta nova condició va concedir entrevistes, va explicar la seva falsa experiència en escoles i instituts, va arribar a presidir l’Amical de Mauthausen i va prendre la paraula en un acte al Congrés de Diputats. Els que el van escoltar aquells anys asseguren que el seu relat emocionava. L’any 2005, però, un historiador madrileny, Benito Bermejo, va descobrir que tot plegat era una gran mentida i que no havia sigut mai una víctima del règim de Hitler. A Alemanya hi havia anat, sí, però com a treballador voluntari.

“Necessitem la ficció per viure. La realitat és molt pobra i miserable”, resumeix Cercas, que ha anat gestant -com un embaràs, admet- la història dins seu i, en el tram final, l’ha escrita gairebé a raig. Com si algú l’hi estigués dictant. Com si fos un part. La seva conclusió és que Marco va fer el que va fer perquè “tothom té la necessitat de ser estimat, acceptat, admirat”. De fet, no demanava diners per fer les xerrades. Ell intentava ser “el novel·lista de la seva pròpia vida”.

En la vida del protagonista només hi ha un únic no: el que li permet deixar enrere el dia a dia quotidià en el qual havia estat immers 50 anys i fer un gir radical que el posés sota els focus dels mitjans de comunicació, que tant han agradat a aquest home que avui supera els noranta. A partir d’aquell moment va començar a dir sí per agradar a la societat. Aquesta és la diferència amb els herois de veritat que protagonitzen novel·les anteriors de Cercas: el soldat que decideix perdonar la vida a Sánchez Mazas a Soldados de Salamina o el president Adolfo Suárez que es nega a seure a l’escó com li ordenen els colpistes del 23-F a Anatomía de un instante.

La batalla amb el protagonista

Per escriure El impostor es va entrevistar diverses vegades amb Marco per anar “pelant la pell de la ceba” i deixar el personatge nu. “Va ser una batalla campal”, reconeixia ahir a Madrid. La seva feina era intentar separar el gra de la palla, desfer la troca de les mentides i de les mitges veritats per saber què era cert i què no. Després, tot aquest material prendria forma en un llibre que, un cop més, bascula entre el que sorgeix de la imaginació de l’escriptor i el que no, barrejant gèneres com un autèntic “ cocido ” literari: “Qui ho ha dit que la novel·la ha de ser ficció?”

Enric Marco, convertit ja en personatge literari, va llegir la seva història abans que sortís publicada. Cercas reconeix que el resultat final no els podia convèncer a tots dos: o guanyava Marco -imposant el relat que volia- o vencia l’escriptor, arribant al moll de l’os autèntic de tot plegat. Una altra cosa és la satisfacció que pot produir al protagonista tornar a veure el seu nom sota els focus.

Com sol passar amb l’obra de Cercas, la seva immersió en el passat s’explica només en la mesura que parla del present. Per això el lector ha de saber que aquell home que mai va ser víctima d’un camp d’extermini nazi “era radicalment normal i radicalment excepcional”. L’autor s’ha limitat a posar-hi al damunt una lupa “monstruosa” que evidencia que “tots som uns grandíssims impostors”. L’obra, en definitiva, parla de la naturalesa humana com ja ho feia El Quixot. De fet, és possible dibuixar un paral·lelisme entre el sindicalista i aquell Alonso Quijano que decideix ser el cavaller de la Manxa fins al punt que el personatge acaba devorant la seva identitat originària.

“El Maradona dels impostors”

Un cop acabada la feina, Cercas té clar que Enric Marco és “el Maradona o el Picasso dels impostors”. Algú que va saber mantenir molt bé la mentida amb l’eina més eficaç: explicar-la amb elements de veritat. Per això, havia visitat diverses vegades Flossenbürg, un camp on hi va haver molt pocs deportats espanyols, fet que li facilitava les coses. A més, es va aprofitar de la seva “vitalitat” per convertir-se en un portaveu reclamat per la gent, que es van empassar aquell engany.

La situació porta a dues conclusions, segons l’autor de Las leyes de la frontera. La primera, que és un error convertir les víctimes en herois. Els herois tenen a veure amb l’elecció del sí i del no. La segona, el risc de “sacralitzar” la figura del testimoni, donant per bo tot el que explica, sense admetre que també hi pot haver falsedats. És aquí on entra en joc l’escriptor, que té com a objectiu ser un “aixafaguitarres”: aixecar la veu en un sentit contrari al de la majoria. Aprofitar, com deia Novalis, “les escletxes de la història” per fer un lloc a la novel·la.

El impostor (de 432 pàgines) no és només un mirall davant de cada individu sinó també davant d’una societat que considerava Marco una persona entranyable. “És la història d’aquest país”, diu. Un llibre gens fàcil d’escriure, perquè, entre la realitat i la ficció, procura despullar de mentides una fascinant vida inventada.

Contra el “desafortunat” concepte de ‘memòria històrica’

El terme memòria històrica no agrada a Javier Cercas: “És desafortunadíssim”. Diu que no calia una llei amb aquest nom. Seguint l’exemple alemany, Espanya hauria d’haver compensat les víctimes en tots els sentits -també l’econòmic-, treure els cadàvers de les fosses i afrontar el passat amb la màxima claredat. En comptes d’això, però, es va crear el que ell anomena “la indústria de la memòria” i tot es va convertir en un “negoci”. Enric Marco és fruit d’aquesta situació, que, a parer seu, crea un passat “embellit i idealitzat”, en un Estat en què la memòria de l’Holocaust ha sigut molt poc present. Per això, Cercas no comparteix la tesi dels que el justifiquen dient que, tot i les mentides, va ajudar a donar a conèixer aquella realitat. “Les bones causes també tenen els seus canalles ”, sentencia.