Entre ciència-ficció i poesia, un visionari anomenat Ray Bradbury

BarcelonaPocs escriptors poden presumir de tenir un pam de Mart batejat amb el seu nom. El nord-americà Ray Bradbury (1920-2012) –del qual aquest dissabte se celebra el centenari del naixement– compta amb aquest honor, el Bradbury Landing, i és que les seves Cròniques marcianes van inspirar el Curiosity, la sonda que va aterrar a Mart l’agost del 2012, pocs mesos després de la seva mort als 91 anys. Tot aquest projecte de Moon Village o base lunar que volen posar en marxa diferents agències espacials les pròximes dècades sembla tret d’aquest llibre de ciència-ficció que, com anteriorment els de Jules Verne, fascina per la seva capacitat visionària. És cert que Bradbury va idear una colònia humana a Mart en comptes de la Lluna, però tot arribarà: ja sabem que el Planeta Vermell és el que té més números de ser habitat per l’home gràcies a les seves característiques.

De fet, aquesta capacitat per projectar com serà el futur de la humanitat fora de la seva minúscula caseta –si ens posem en un punt de vista infinit– no és precisament el que més valoren escriptors actuals que són lectors declarats de Bradbury. Víctor García Tur, per exemple, que acaba de signar el pròleg a la nova edició de Fahrenheit 451 –aquí cal fer una reverència–, considera que l’esperit de descobrir nous mons i colonitzar-los, el somni d’ultrapassar fronteres, vaja, està a l’ADN dels homes, i que aquí no rau l’originalitat d’un escriptor que va popularitzar i dignificar la ciència-ficció. “El que detecta, i això sí que té més mèrit, són unes pors i unes polítiques opressives que no eren fàcils de veure a la seva època: pors com ara que la màquina ens domini, que la guerra acabi amb nosaltres, que les tecnologies de l’entreteniment matin l’art i la literatura... Tot de temors molt actuals, d’altra banda”, assenyala García Tur.

Ray Bradbury compta amb adeptes arreu del món en els quals va sembrar la llavor de la curiositat, l’esquer fonamental per a la fantasia. “Jo no faig ciència-ficció”, deia l’escriptor nord-americà. Tal com subratlla l’expert en neurociència, enginyeria i literatura Jose Valenzuela, Bradbury tenia un enfocament més aviat de caire psicològic i social, i no tan experimental o científic: “Tenia una vocació humanista, no volia dedicar-se a escriure sobre robots i ciutats futuristes com feia Asimov, sinó que volia entendre les persones de l’època, endinsar-se en la seva psicologia, i plantejar la infinitud justament perquè l’home se sentís derrotat”, diu Valenzuela. Un dels contes de Bradbury, El llac, per exemple, tracta del pas del temps i és un dels més rodons de l'escriptor d'Illinois, en opinió de García Tur: “És la història d’un noi que viu un amor d’estiu i se’n torna cap a ciutat; al cap dels anys hi vol tornar i sent el vertigen del pas del temps. És un conte perfectament construït”.

Tot i que a nivell literari Bradbury sobresurt per l'habilitat de velocista que suposa escriure un conte –més que en les maratonianes novel·les–, García Tur destaca l’atot que representa Fahrenheit 451, "una distòpia futurista publicada el 1953 que no s’esgota", i per això no ha quedat obsoleta malgrat el pas dels anys. “Hi dona una visió molt romàntica dels lectors, ens representa com una mena de resistents. També reflexiona sobre la relació entre el saber del passat i la tecnologia, el poder del mass media i la cultura de l’entreteniment, i aquests són debats que encara tenim amb internet, les xarxes socials, les telesèries, etc.”, explica García Tur. “Amb Fahrenheit 451 Bradbury va encertar-la de ple perquè quan la va escriure volia mostrar com els mitjans de masses podien acabar fent que la gent deixés de llegir, amb tot el que això implica de tenir un pensament crític i no sotmès al poder, i avui en dia, lamentablement, veiem que és una realitat quotidiana amb la gent rodejada de pantalles tot el sant dia i el fet que pràcticament ningú llegeix”, opina Valenzuela. Com a exemple del pensament únic imperant, posa la polèmica que ha provocat Sortir, el curtmetratge de Disney amb personatges LGTBI.

Perillós per a l'FBI

Valenzuela també evoca la informació que va sortir a la llum fa cinc anys, quan es va saber que l’FBI va acusar l’escriptor de dur a terme pràctiques perilloses per a la societat nord-americana. “El van acusar directament pel seu treball com a escriptor de ciència-ficció i fantasia, però la crítica s’obria a la ciència-ficció en general com un tipus de narrativa o discurs que podia portar la gent a no tenir esperança i ser escèptics envers el govern dels Estats Units. Trobar-se amb un relat que proposava un altre món possible preocupava el poder perquè aleshores la gent no estaria contenta amb el que tenien, i això s’associava ràpidament amb el comunisme –explica Valenzuela–. El punt melancòlic i de derrota dels seus relats va preocupar uns censors que volien tenir el recolzament de la població enmig de la Guerra Freda”.

Seguint el camí de Verne i Wells

Si bé Cròniques marcianes té com a clar antecedent el cicle de John Carter, d’Edgar Rice Burroughs, també creador del personatge de Tarzan, Bradbury s’emmirallava en l’obra de Jules Verne i H.G. Wells, que a La guerra dels mons imaginava una invasió marciana. “Comparat amb aquests dos autors, però, ell volia fer un apropament més costumista. S’imaginava marcians a Mart i va agafar com a exemple un autor que va influir enormement en William Faulkner, Ernest Hemingway i F. Scott Fitzgerald: Sherwood Anderson (1876-1941), que va fer uns relats, aplegats a Winesburg, Ohio, en què descriu un conjunt de persones d’aquest poble, i aquesta forma de tractar una narrativa conjunta des de diferents punts de vista li va agradar molt, igual que explicar històries personals. Així va crear les Cròniques marcianes”, diu Valenzuela.

La visió que dona Bradbury de Mart en aquest llibre publicat el 1950 és d’un indret màgic i líric, on mai hi han posat els peus els humans, i on es produeixen fenòmens estranys. Com va passar amb la colonització de les Amèriques, els marcians aniran desapareixent davant dels terrestres prepotents.

Una mirada tendra a les estrelles

Un dels trets que diferencia Ray Bradbury d’altres autors de ciència-ficció i fantasia, segons Inés Macpherson, escriptora, contacontes i traductora, és també la sensibilitat i la tendresa que projecta en la seva obra. “De petit estava enamorat de tot, del cinema, de la literatura, de la màgia; era una persona il·lusionada i inquieta, i això també es nota quan imagina les seves històries”, assevera Macpherson. De fet, ell mateix explicava que li hauria agradat ser mag i repetia l’anècdota que de petit un mag el va tocar amb una espasa electrificada i li va anunciar: “Viuràs per sempre”. “Deia que si no hagués sigut escriptor li hauria agradat ser mag, però es pot dir que va ser un mag amb les paraules”, diu Machperson.

De la ingent obra de Bradbury, Macpherson destaca el volum Les pomes daurades del sol (1953), concretament dos relats: El vianant i L’assassí. “En el primer et situa en un món de control absolut on tothom viu dins de casa; un home surt una nit a passejar i l’acaben internant al psiquiàtric perquè no està, com tothom, mirant la tele. Aquesta història fa pensar en el confinament que hem viscut, quan la policia et venia quan sorties a treure les escombraries a la nit i t’havies de justificar! –exclama l’escriptora–. El conte L’assassí és sobre un paio que comença a carregar-se tots els aparells tecnològics perquè està fart del control de la tecnologia; en una escena hi ha un home que explica a la seva parella què està fent i on està en tot moment, i podria donar-se ben bé avui. Més que premonitori, però, jo diria que Bradbury tenia bon ull per observar l’ésser humà".

Altres temes que tractava a través de la fantasia, però amb una sensibilitat de poeta, són la mort i la fragilitat humana. “Era una barreja molt curiosa de sensibilitat, de senzillesa, humanitat i molta imaginació. Penso en el conte L’última nit del món, de L’home il·lustrat (1951), en què s’acaba el món però els personatges van tranquil·lament a prendre un cafè!”, explica Macpherson.

Llum verd a la fantasia

A Catalunya el gènere de la ciència-ficció ha tingut tradicionalment una acollida més aviat tèbia tot i comptar amb grans autors com ara Joan Perucho i Pere Calders –certament inclassificables–, però d’ençà uns anys s’han començat a traduir els principals títols dels autors nord-americans, que han tingut una influència directa en la literatura catalana de les últimes dècades del segle XX. Sense anar més lluny, Quim Monzó és el traductor de les Cròniques marcianes al català (publicat per Proa).

Actualment, un grapat de petites editorials estan fent molt bona feina per donar visibilitat al gènere de la ciència-ficció i la fantasia, com ara Males Herbes, Raig Verd, Mai Més, Chronos, SECC, Orciny Press i Flamboyant, sense oblidar blogs molt actius com ara Les Rades Grises, el Biblionauta i la Biblioteca del Kraken. “Fins ara hi havia hagut alguna editorial aïllada que hi apostava, però en projectes molt minoritaris, i ara assistim a un esclat. De fet, hi ha molts buits encara per omplir pel que fa a la traducció dels clàssics del gènere i s’està treballant també per normalitzar aquest gènere en català”, comenta Ramon Mas, escriptor i editor de Males Herbes.

Gràcies a fenòmens editorials com ara Cançó de gel i foc, de R.R. Martin, Mas opina que el gènere viu una autèntica revifalla, i la situació actual, amb la pandèmia del covid-19, posa més llenya al foc de la ciència-ficció: “Vivim en una societat en què cada any es produeixen canvis tecnològics bestials, i si mirem al futur no saps on arribarem a nivell tecnològic. A més, tot el tema del perill apocalíptic pel canvi climàtic, de presidents absolutament temeraris com Donald Trump, i ara la crisi que ha provocat la pandèmia del covid és terreny abonat per a la ciència-ficció; es pot dir que vivim una societat distòpica i això fa que la gent es miri el gènere amb uns altres ulls”, assegura l'editor de Males Herbes.