La censura en la música: culs que es transformen en anques d’elefant
La Setmana de la Cultura Prohibida posa el focus en les prohibicions discogràfiques
BarcelonaSpain yes, Franco finished (2001) és el títol d’una cançó i una petita venjança del grup alemany Embryo. El 1971 el tema Espagna sí, Franco no no va passar la censura espanyola. Embryo ni tan sols va poder fer gira per Espanya. Sí que els van deixar publicar la resta del disc, però els censors no eren infal·libles: se’ls va escapar que dins l’àlbum els músics explicaven que el règim els havia vetat. El 1975, quan Franco va morir, van decidir reeditar la cançó que celebrava que el règim havia acabat. Aquest és un dels molts vinils que mostra Vibracions prohibides. Música pop, canvi social i censura discogràfica, l’exposició que es pot veure al Born Centre de Cultura i Memòria fins al 28 d’agost dins la Setmana de la Cultura Prohibida.
El comissari de l’exposició, Xavier Valiño, ha dedicat 12 anys a recollir el material que documenta com el franquisme va intentar controlar la música. El títol de l’exposició està dedicat a una cançó prohibida: Good vibrations dels Beach Boys. El censor va considerar que l’anglès de la cançó era massa fàcil d’entendre i el missatge de la banda californiana un perill: «‘ Vibrations’ se asocia imediatamente con el orgasmo », va escriure. I afegia: «Dará pie a bailar de forma procaz ». No ha sigut fàcil recopilar el material. «Quan vaig començar a investigar no hi havia res publicat que detallés la censura en la música. Només hi havia el testimoni dels que la van patir», diu Valiño. El comissari va anar a l’Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares. Hi havia fileres de caixes amb documentació sobre la censura: «La catalogació estava bastant mal feta i vaig haver de treure caixes i caixes», recorda. Va localitzar 98 llistes amb les 4.343 cançons prohibides, més d’un 70% per qüestions morals, que fins al 1977 s’enviaven a les ràdios. «Els vinils es ratllaven amb un punxó, se’ls posava cinta adhesiva o es gravava un xiulet a sobre perquè ningú pogués escoltar les cançons censurades», diu. Valiño no va trobar proves de la censura gràfica: «No cabien a les caixes i les van llençar». Va haver de buscar els vinils entre els col·leccionistes.
Quatre censors fent hores extres
Les solucions que van «inventar» els censors són força curioses. A la dona nua que sortia a la portada del disc de la banda de soul Chakachas la van cobrir amb peces de puzle; els mugrons del disc de Supercharge els van tapar amb un trèvol i una pica; i el paner de la dona de Mama Rock & The Sons Of Rock ‘n’ Roll va ser substituït per les anques d’un elefant.
El grup espanyol Doctor Pop va haver de canviar el nom del seu àlbum, Sofía (1975), per Lucía. A la Sofía de la cançó li agradava molt sortir fins a la matinada i la censura va considerar que no era convenient que el nom de la futura reina s’associés a la diversió noctàmbula. Per canviar la portada del disc dels Rolling Stones Sticky fingers [Dits empastifats] els censors espanyols van demanar ajuda a un parell de dissenyadors anglesos. A la versió original la portada l’ocupa una creació d’Andy Warhol: són uns pantalons amb una cremallera real que s’abaixava i mostrava uns atributs masculins dins d’uns calçotets on s’intueixen uns dits. A la versió espanyola també hi ha uns dits femenins però surten d’una llauna de melassa: s’empastifen amb la salsa i no amb altres líquids.
Valiño va intentar localitzar els quatre funcionaris que durant la dictadura es dedicaven a revisar les cançons. Feien llibres als matins i a les tardes hores extres amb la música, per cobrar un sobresou. “Dos eren morts, el tercer tenia problemes de memòria, i el quart treballa a la Biblioteca Nacional de Madrid i em va explicar com treballava”, diu. A l’exposició hi ha un interactiu amb 50 cançons i els comentaris dels censors: Donna de la banda sonora de Hair podia donar a entendre que les verges escassejaven i Just like a woman de Bob Dylan es considerava “homosexualista”.
Debats, concerts i una fira de llibres prohibits al Born
La censura no és una cosa del passat ni es pot banalitzar. És el missatge de la Setmana de la Cultura Prohibida, que se celebra fins diumenge al Born: “La llibertat de premsa només està assegurada en un 13% dels països”, assegura Lluís Agustí, el comissari de la Setmana. I en aquests països la llibertat tampoc està del tot garantida: “A Venècia les biblioteques municipals estan tenint molts problemes de censura amb el govern”, afegeix Agustí. “A França s’han retirat llibres sobre l’islamisme i entre el 2005 i el 2007 es van cremar una trentena de biblioteques”, diu Carme Fenoll, la cap del Servei de Biblioteques del departament de Cultura de la Generalitat. “I es continuen censurant llibres que parlen de la guerra d’Algèria”, precisa l’historiador i comissionat de Programa de Memòries de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes. Precisament, la censura a les biblioteques públiques la debatran avui amb profunditat Valerie Nye, especialista en censura a les biblioteques nord-americanes, Martine Poulain, especialista en història social de les biblioteques franceses, i la mateixa Fenoll a la jornada Nihil Obstat.
La Setmana de la Cultura Prohibida també recupera l’exposició de l’any passat Vermell de censura,sobre llibres prohibits a Espanya, i s’han organitzat taules rodones sobre músiques silenciades. Divendres al Born es projectarà el documental La cançó censurada, de Maria Salicrú-Maltas, que parla dels mecanismes de censura a la Nova Cançó. Gerard Quintana al concert Intocables, de dissabte, farà una tria de cançons que qüestionen coses sagrades i inalterables. També el cap de setmana hi haurà un mercat de llibres prohibits en diverses èpoques i cultures amb el fons i les novetats de 27 llibreries, activitats familiars i diàlegs sobre llibres i revistes censurats.
