La censura ha condicionat la història de l’humor gràfic català

BarcelonaSubversius, contestataris i sempre tocant el voraviu. Des de la irreductible La Flaca (1868-1874) fins al Perich, passant per La Campana de Gràcia, Cu-cut o el salvatge Papitu, els caricaturistes sempre han volgut desvetllar consciències i en algunes ocasions han aconseguit un gran impacte. “Abans de la Guerra Civil, els caricaturistes tenien molta força. Catalunya en tenia una gran tradició. Podia aparèixer una vinyeta i al cap de deu o vint anys la gent encara la recordava. Esdevenien icòniques. Ara l’impacte és molt més relatiu”, assegura el dibuixant Jaume Capdevila (Kap), un dels autors de L’humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana (1841-2016) (Efadós), que recull l’exuberant patrimoni dels caricaturistes catalans. “Hem volgut entrar en profunditat en la història de l’humor gràfic català. Fins ara, tot el que s’havia fet era de caràcter divulgatiu o s’havia fet amb caràcter d’urgència”, explica Capdevila.

Barcelona va ser una de les grans potències en edició de premsa humorística del sud d’Europa. La Guerra Civil i el franquisme, però, van acabar amb una tradició prolífica en talent i publicacions. “Barcelona era un centre d’edició molt important. Hi havia editors, escriptors i grans dibuixants, i estava allunyada del poder, no tenia la necessitat de ser tan servil com la premsa madrilenya, que no es va destapar fins a la Primera Guerra Mundial, quan el sistema polític estava molt podrit”, opina Capdevila.

L’origen del llibre són les jornades que la primavera del 2013 van organitzar els principals especialistes en premsa satírica, humor gràfic i còmic a l’Arxiu Històric de la Ciutat, que acumula 25.969 dibuixos satírics (entre els quals destaquen els 7.761 del Perich i uns altres 1.290 d’Apel·les Mestres). Jordi Artigas, Santi Barjau, Josep Maria Cadena, Rai Ferrer, Antoni Guiral, Ricard Mas, Jordi Riera i Eloïsa Sendra firmen, amb Capdevila, els diferents capítols de L’humor gràfic a Barcelona. 175 anys de tradició humorística catalana.

Mofa dels alcaldes

Cadena escriu tot un apartat dedicat a les caricatures que s’han fet des de mitjans del XIX fins a l’actualitat dels alcaldes de Barcelona. Un dels qui en surt més malparat és Francesc de Paula Rius i Taulet (1833-1889). Promotor de l’Exposició Universal del 1888, gairebé sempre apareix amb una ampolla de cava sota el braç -una crítica als molts sopars i dinars que organitzava- i unes patilles que li arribaven fins als peus. La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa,amb litografies de Tomàs Padró i Apel·les Mestres, es mofaven sobretot d’una de les grans debilitats i passions de Rius i Taulet: les primeres pedres que permetien accions de lluïment. “Repassar les caricatures dels alcaldes, des de Rius i Taulet fins a Ada Colau, és un viatge apassionant per l’evolució de les revistes i les ideologies. La censura s’exercia des del govern civil; per tant, hi havia més marge en la crítica municipal que en la crítica a l’Estat”, diu Capdevila. L’Estat tenia més eines repressores que el consistori, i podia tancar una revista.

Represaliats i empresonats

Els caricaturistes sempre han sigut incòmodes. “La censura en aquest país ha sigut brutal i ha condicionat la història de la premsa humorística”, diu Capdevila. Mentre que a Europa la premsa humorística va fer eclosió el 1830, a Espanya no ho va fer fins a la Revolució de la Gloriosa el 1868, que va enviar Isabel II a l’exili. “Fins al 1868 no es podien publicar revistes de cap mena que ajudessin la gent a pensar. Molts caricaturistes es jugaven el físic o anar a la presó”, afegeix Capdevila.

El llibre també destina moltes pàgines als que van anar a contracorrent i explica el projecte de Memòria dels Dibuixants (MdD), dedicat als que van ser represaliats pel franquisme. Moltes vegades són els néts i fills dels dibuixants els que s’han dedicat a recuperar la seva memòria i el seu treball.

Altres es van atrevir a ser subversius en plena dictadura. Carpanta, l’home que sempre somiava amb pollastres, il·lustra la fam i les penúries de la postguerra a l’Espanya franquista. El va crear Josep Escobar (1908-1994), un dibuixant que va treballar a Papitu i L’Esquellot. Depurat després de la Guerra Civil -era funcionari de correus-, va passar més d’un any a la presó Model. Però la repressió no va matar el seu esperit creatiu. Escobar és també el pare de Pulgarcito, Zipi y Zape, Blasa, portera de su casa -una crítica contra les condicions dels immobles a l’Espanya franquista- i Doña Tula, suegra,que va ser prohibida perquè atemptava contra “la sagrada institución de la familia ”. El pecat de Tula era complicar la vida d’un matrimoni. I, per a la censura, visualitzar els problemes d’una parella era imperdonable.

En aquests moments pràcticament no hi ha publicacions satíriques en català. “L’humor és francament incontrolable i els editors no es mullen. Els caricaturistes es fiquen amb tot: diputacions, ajuntaments, Generalitat... perquè han de ser indòmits i indòcils. Les revistes satíriques franceses no tenen ni un anunci perquè l’única preocupació és el lector. Allà hi ha més consciència i es dóna més importància a la cultura”, diu Capdevila, que reivindica la importància de l’humor gràfic en la història. “A finals del segleXIX, la reivindicació de la catalanitat es feia des de l’humor: des de la premsa satírica, des del teatre humorístic i des de la música. I la Segona República segurament no s’hauria proclamant sense la premsa, que va crear consciència entre la població”, conclou Capdevila.