Cemetery of splendour

Passa en totes les pel·lícules d’Apichatpong Weerasethakul i en tot el cinema de la quietud, la lentitud i el silenci: l’espectador té el temps i l’oportunitat d’omplir els buits i resoldre els misteris que planteja l’obra durant la projecció associant idees i activant suggestions. En aquest cas, Cemetery of splendour estableix correspondències amb la poètica somnàmbula de La casa de les belles adormides, de l’escriptor Yasunari Kawabata, i amb les al·lucinacions convalescents de la sèrie El detectiu cantant. O potser no. El cas és que, mentre dura aquest relat obert i digressiu, la nostra actitud com a espectadors també ho és. No hi ha significats fixats a unes imatges sobre pacients narcolèptics, fantasmes del passat, afinitats afectives estranyes i fugides de la realitat que bateguen quan la vida pitja la tecla del pause. Aquest enorme poder d’evocació, de sublimació d’imatges aparentment estàtiques, continua sent el gran capital del cinema de l’autor tailandès, tot i que en el seu cinquè film s’adverteixen alguns símptomes de mecanicisme i repetició. |