Céline Sciamma: “¿Un 'remake' de 'Retorn al futur' protagonitzat per noies? Compteu amb mi”

BarcelonaDues nenes petites jugant al bosc i construint una cabana amb branques. Una és la mare de l'altra. La imatge se li va aparèixer un dia a Céline Sciamma (Pontoise, França, 1978) i de seguida va saber que la convertiria en una pel·lícula. Petite maman, que divendres s'estrena, és una petita obra mestra de només 70 minuts, un conte fantàstic i intimista que interpel·la tant nens com adults i que ens parla de la transmissió d'emocions entre pares i fills i del que poden aprendre els uns dels altres. Filmada durant el confinament als boscos on va créixer Sciamma, és la pel·lícula més lluminosa i delicada de l'aclamada directora de Retrat d'una dona en flames.

Girlhood parlava de l'amor entre amigues, Retrat d'una dona en flames de l'amor entre dues amants i Petite maman de l'amor entre una mare i la seva filla. ¿El seu interès per l'amor femení té a veure amb el fet que el cinema s'interessi sobretot en l'amor entre homes i dones?

— No, no és una reacció, són els sentiments i relacions que m'interessen més. Però soc conscient que la meva pel·lícula és una petita illa en el cinema actual i que els seus temes no són populars. Quan se'm va ocórrer la idea de Petite maman vaig pensar que ja s'hauria explicat mil vegades, fins i tot que el títol estaria agafat, però no. Els nens i les dones tenen el mateix problema al cinema: no se'ls sol representar com a personatges complexos i matisats, no estan ben escrits. I saps què? Són els nens i les dones els que van més al cinema! Això ho han entès molt bé les plataformes i ho estan aprofitant. Però és realment absurd que una pel·lícula com la meva sobre la relació entre una nena, la mare i l'àvia resulti innovadora.

Com hauria de tractar el cinema els nens per no convertir-los en una caricatura?

— Els hauria de donar l'oportunitat de ser personatges plens i no accessoris d'altres personatges. Han de tenir llibertat, diàlegs, accions... Jo vaig créixer als 80 amb les pel·lícules d'Amblin [productora de Steven Spielberg] i els nens estaven molt presents en el cinema. Fins i tot l'ajudant d'Indiana Jones era un nen i això et permetia connectar amb el seu heroisme. A França, El nen, de Charles Chaplin, és la pel·lícula que més es projecta a les escoles... I és un melodrama sobre un nen orfe! Els films de Pixar també són increïbles: Del revés és, bàsicament, una història sobre la depressió infantil. A Petite maman, la meva principal referència i guia és Hayao Miyazaki i no diem mai que el seu cinema és infantil, sinó simplement cinema. Ell respecta tant l'espectador adult com el nen.

Un títol d'Amblin dels 80 era Retorn al futur, que té uns quants vincles amb Petite maman: les dues són pel·lícules sobre viatges en el temps en què el protagonista coneix la versió més jove dels seus pares.

— Retorn al futur és una de les meves pel·lícules favorites, la vaig estudiar molt a l'escola de cinema i me la sé de memòria. Però són pel·lícules molt diferents: Retorn al futur és sobre com un noi que era un friqui de jove es fa ric en el futur gràcies a clavar un cop de puny al dolent i conquistar la noia. És una història més capitalista que Petite maman.

Què respondria a una oferta per dirigir un remake de Retorn al futur?

— [Riu] Seria molt difícil respondre que no. Però amb una noia de protagonista, això sí. Compteu amb mi!

I ja que hi som, s'animaria a dirigir una pel·lícula de Marvel?

— Primer intentaria saber en què consisteix la feina. És com si m'ofereixes escriure un llibre, no ho he fet mai, no sé què implica i no sé si tinc la capacitat per fer-ho. Una pel·lícula de Marvel és també una oportunitat per arribar a molta gent, així que em preocuparia per la qüestió política. Podré expressar les meves idees? I sobretot, m'ho passaré bé? No sé si l'oportunitat es presentarà mai, però haig de dir que una de les coses que m'han agradat més últimament és la sèrie de Marvel Wandavision, una història molt potent i íntima sobre conservar present el record de la persona estimada. Vaig connectar-hi molt.

Tornant a Petite maman, per què ens fascina tant conèixer els nostres pares de joves?

— Crec que és una manera de comprendre'ls millor i perdonar-los. La família no la pots triar i de vegades costa d'entendre per què són com són. Una cosa és que t'expliquin que aquell senyor que sempre seu al final de la taula a qui li dius avi va anar a la guerra i una altra estar amb ell quan té 18 anys i la guerra absorbeix la seva vida. Amb Petite maman volia crear una situació que no es dona mai en una família: la igualtat. Les famílies són, per definició, jerarquies, però jo volia posar una mare i una filla en una situació d'igualtat que les alliberés de l'imaginari familiar narcisista que arrosseguem.

La protagonista està fascinada per les restes del passat infantil de la seva mare. Per als nens és un descobriment adonar-se que un dia els seus pares també van ser petits.

— Sí, és un descobriment que et deixa en xoc. I crec que és perquè et fa sentir que tot és més fràgil. Jo vaig saber que el meu pare havia sigut un nen quan vaig veure els dibuixos que feia de petit. Potser ja ho sabia d'abans, però va ser aleshores que ho vaig entendre. I em va preocupar molt, perquè allò volia dir que tenia cura de mi un antic nen! [Riu] Quan ets petita la vida és molt intensa, tot et provoca grans emocions i, d'alguna manera, sembla molt arriscat que la teva seguretat depengui d'algú amb el cor tan fràgil com el teu.

Per cert, quan va saber que volia ser directora?

— Tenia 12 anys quan vaig decidir que volia que el cinema formés part de la meva vida, però encara no sabia si seria com a crítica de cinema, guionista o potser fins i tot com a actriu, ja que era una dona i això és el que feien, oi? No em vaig plantejar que una dona podia ser directora fins que als 16 anys vaig veure una pel·lícula dirigida per una dona, La vie ne me fait pas peur, de Noémie Lvovsky, un film preciós sobre l'amistat femenina. Però així i tot em vaig inscriure a l'escola de cinema com a guionista, no sé si perquè em feia por la idea o perquè és difícil desitjar una cosa que no pots veure. I només em vaig adonar que volia ser directora quan vaig dirigir la meva primera pel·lícula.