Céline Sciamma regala a la Berlinale online una altra obra mestra
‘Petite maman’ explora el món infantil amb una sensible faula sobre l’amor entre mare i filla
BarcelonaHi havia certs dubtes abans del festival, però aquesta Berlinale online va de debò. Ho ha demostrat sense deixar marge d'error Céline Sciamma amb Petite maman, que s'ha estrenat aquest dimecres a la secció oficial del Festival de Berlín, és a dir, a la pantalla dels ordinadors de la premsa acreditada. La directora de Retrat d'una dona en flames torna a firmar una d'aquelles pel·lícules que justifiquen per si soles un festival, un conte deliciós i amarat de sensibilitat sobre la pèrdua i les relacions maternofilials. Seria un gran Ós d'Or per a aquesta Berlinale de circumstàncies i la consagració definitiva de la cineasta europea més en forma del moment, que títol rere títol està construint una filmografia immaculada.
Petite maman comença amb la Nelly acomiadant-se de les iaies de la residència on acaba de morir la seva àvia. És el primer contacte amb la mort d'aquesta nena riallera de vuit anys i ulls savis, però qui sembla més afectada és la seva mare, amb qui la Nelly manté una relació d'una estranya intimitat, com si volgués apropar-se i guarir la tristesa que intueix en ella. Sciamma enganxa la càmera a la Nelly mentre els seus pares buiden la casa de l'àvia i ella passeja pel bosc o busca fascinada els vestigis d'infància de la mare, com si els quaderns d'escola o els terrors nocturns fossin un fil invisible que les connectés. Fins que en un dels passeigs coneix una nena que està construint un refugi amb branques, una nena que s'assembla molt a ella, que viu en una casa calcada a la de l'àvia i que, en realitat, és la seva pròpia mare, ja que la Nelly ha viatjat al passat.
No és estrany que la directora citi com a referent del film el cinema d'Hayao Miyazaki, ja que Petite maman també s'impregna de la bellesa del paisatge i introdueix l'element fantàstic amb la naturalitat del director d'El meu veí Totoro. És gairebé un miracle la quantitat de màgia, misteri i emocions que contenen els escassos 70 minuts d'un film que adopta la mirada infantil sense condescendència i amb gran economia expressiva, dosificant les paraules per amplificar el seu impacte. En el fons, Sciamma continua explorant el tema de les seves últimes pel·lícules, l'amor femení, però si a Girlhood era entre amigues i a Retrat d'una dona en flames entre amants, aquí és entre una mare i una filla que connecten més enllà del temps en una història que també recorda Yuki i Nina, la meravellosa pel·lícula francesa d'un altre cineasta japonès, Nobuhiro Suwa.
Recordant Lucio Dalla
Per completar una jornada esplèndida al festival, la secció Berlinale Special ha programat el documental Per Lucio, sobre un dels genis de la cançó italiana, Lucio Dalla. El director és Pietro Marcello, també responsable de l'aclamada Martin Eden, que esquiva les convencions biogràfiques i s'acosta a la figura del cantant de Caruso a través de la conversa entre dos bons amics del cantant, el seu mànager de tota la vida, Umberto Righi, i el filòsof i amic d'infantesa Stefano Bonaga. Asseguts a taula, amb un bon plat de pasta i una copa de vi, els seus records del cantant són canalitzats a través del dispositiu fílmic habitual en Pietro, que barreja les imatges d'arxiu del protagonista amb altres de l'època i a través de les quals pinta un fresc impressionista dels temps que Dalla va reflectir en les seves cançons.
La intimitat que tenien Righi i Bonaga amb Dalla marca el to d'una pel·lícula menys preocupada per documentar al detall la inquieta carrera del cantant que per traçar el seu perfil humà i reflexionar sobre la seva dimensió artística. Així, s'alternen anècdotes personals sobre la seva manera de ser, la devoció que sentia per la mare i per l'escriptor Roberto Robersi, amb qui va escriure moltes de les seves cançons o l'ambició musical per no repetir-se. Per anar encara més enllà, Marcello recorre a les entrevistes del mateix Dalla i unes cançons exuberants que tant parlaven sobre carreres de bòlids, l'atemptat terrorista del 1980 a Bologna i de les condicions laborals a les fàbriques de Fiat, a les quals la pel·lícula fa dialogar amb imatges reals en un exercici d'estil que va més enllà de la mera il·lustració i que explica fins a quin punt Dalla era un producte genuí de les passions, virtuts i contradiccions de la Itàlia del seu temps.