BarcelonaAra que les dones comencen a fer-se un lloc en el cinema espanyol convé reivindicar la figura pionera de Cecilia Bartolomé (Alacant, 1943), un brot de modernitat i feminisme que va ser sufocat per la censura franquista i va ressorgir durant la Transició donant veu a les neurosis d’una societat profundament dividida. La 26a Mostra de Films de Dones recupera avui a la Filmoteca el documental Después de... No se os puede dejar solos i, demà, la segona part, Atado y bien atado. Diumenge es projectarà a la plaça Salvador Seguí Margarita y el lobo, la seva irreverent pràctica de final de carrera a l’Escola Oficial de Cinema, on ella, Pilar Miró i Josefina Molina van ser als 60 les úniques alumnes.
L’Escola Oficial de Cinema tenia fama de reducte progressista i d’esquerres en l’Espanya franquista.
Doncs mira, va ser allà que vaig descobrir el masclisme. Jo venia de l’Àfrica, perquè els meus pares havien anat a treballar a Guinea Equatorial. Ells eren molt conservadors però creien en l’educació igualitària, i vaig créixer en un ambient magnífic, sense sentir cap fre pel fet de ser dona. Al contrari, em sentia feliç de ser dona perquè em veia capaç de fer tot el que feien els homes i, a més, tenir fills, portar faldilles, etc. Però els progressistes de l’Escola Oficial de Cinema em van treure aquelles idees a cop de bufetades. Sí, eren molt civilitzats, molt d’esquerres i antifranquistes, però l’elogi més gran que et podien dir era: “Ets una bona maquineta de cardar”.
El cinema espanyol dels 60 s’escudava en els simbolismes per reflectir la realitat de l’època. Vostè, en canvi, ho feia sense subterfugis narratius, abordant directament el divorci o l’avortament. Per què?
Perquè estava a l’Escola de Cinema i les pel·lícules que fèiem no havien de passar la censura. Però es veu que vaig trencar les barreres d’autocensura que hi havia a l’escola, així que em van suspendre el curt Carmen de Carabanchel i vaig haver de repetir curs. I no va ser només per tocar un tabú com l’avortament, sinó per la manera com ho feia, com una paròdia. Però era una mena de resposta a la Carmen de Mérimée i totes aquelles històries cortesanes en què les protagonistes tenien un munt d’amants i no es quedaven mai prenyades, mentre que la meva veïna es quedava prenyada cada vegada que la mirava el marit. Tot això provocava frigidesa en moltes dones, que només es permetien gaudir del sexe durant l’embaràs.
Amb Margarita y el lobo també va tenir molts problemes.
Sí, perquè el director de l’escola va portar les pràctiques a la censura oficial, que va prohibir l’exhibició de Margarita i va recomanar que fos destruïda. Fins al 1976 no vaig poder dirigir res amb el meu nom. Va ser una pena, perquè volien convertir Margarita en un llarg, però, esclar, no va poder ser. Em van oferir estrenar-la a París amb un altre migmetratge d’Agnès Varda, però això hauria significat l’exili i jo tenia marit i dos fills. El meu refugi professional va ser el cinema industrial i la publicitat, on no calia firmar.
Margarita y el lobo és una pel·lícula d’una modernitat radical, tant en la forma com en el fons.
Vaig partir d’una novel·la de Christiane Rochefort, però en lloc d’explicar la història de forma seriosa ho vaig fer en forma de musical, fugint del relat cronològic. És un trencaclosques de temes i estils musicals, però era una pràctica d’escola, es tractava de provar coses noves. I mira, fa uns anys la van posar al Festival de Sant Sebastià en una sessió doble amb Simón del desierto. Imagina’t, Buñuel fent-me de teloner. És l’èxit de la meva vida!
El 1977 va debutar oficialment amb Vámonos, Bárbara. Però el seu treball més emblemàtic és el díptic documental Después de..., que retratava a peu de carrer la societat polaritzada que havia sorgit del franquisme i que, segons com, s’avança 40 anys a la lectura crítica que es fa ara de la Transició.
Esclar, perquè no explicàvem el relat oficial de la Transició, sinó el real, que era un esperpent espanyol de tota la vida. Va ser una pel·lícula molt incòmoda; tant, que va ser segrestada. Si fins i tot vam pronosticar el cop d’estat, que es va produir set dies després d’estrenar la segona part! Però el cop ho va canviar tot i molta gent es va acollonir i es va oblidar d’obrir les fosses i desenterrar els morts. En realitat, el cop d’estat del 23-F va triomfar. I em va quedar pendent una tercera part que s’hauria dit Todos al suelo!
La Mostra de Films de Dones, a la Filmoteca
‘Mater amatísima’
El cas Asunta serveix a l’artista María Ruido per elaborar una revisió crítica de la maternitat, repensada sota la llum del control social exercit sobre el cos femení.
Masterclass María Cañas
L’arxivera de Sevilla, María Cañas, ha construït un llenguatge visual propi a partir del remuntatge. A la Mostra oferirà una xerrada i estrenarà el seu últim treball, La cosa vuestra.
‘Down n’hi do’
Mireia Ros documenta el taller de cinema que fan vuit joves, sis d’ells amb síndrome de Down.
‘Ta acorda ba tu el Filipinas?’
L’empremta del domini espanyol segueix viva a les Filipines en la llengua, els costums, el nomenclàtor... Un altre colonialisme.