Cécile McLorin Salvant: “No vaig triar el jazz, encara estimo molt la música barroca!”

Felicitats pel Grammy al millor disc de jazz vocal per For one to love

Va ser una sorpresa meravellosa! Vaig ser molt feliç de compartir aquest moment amb la meva família i els músics que han treballat amb mi en el disc.

No és el primer premi que guanyes, però sí el primer Grammy. Creus que t’acostarà a un públic més ampli?

Només fa unes setmanes que me’l van donar, de manera que costa saber què passarà amb el temps.

Vas començar cantant música clàssica i barroca. Què et va fer passar al jazz?

No vaig triar el jazz, de veritat. Encara estudiava música barroca mentre cantava jazz i simplement vaig començar a tenir més concerts de jazz. Encara estimo molt la música barroca!

Recentment has parlat de la Sarah Vaughan com la cantant que va fer que et fixessis en el jazz. Quines altres cantants reconeixes com a influència?

La meva mare és qui va fer que em fixés en el jazz! No només a a través de la Sarah Vaughan, sinó també amb Nancy Wilson, Billie Holiday i Dinah Washington. Hi ha moltes grans veus que m‘han influenciat, gent com Abbey Lincoln, Carmen McRae, Betty Carter, Shirley Horn, Blossom Dearie, Peggy Lee, Babs Gonzales, Louis Armstrong, Lil Hardin Armstrong, Valaida Snow, Blanche Calloway, Ruth Etting, Ethel Waters, Bing Crosby, Big Bill Broonzy, Bessie Smith, Jelly Roll Morton, Mercedes Sosa, Barbara. I també hauria de mencionar molts instrumentistes que també han sigut influents per a mi.

Què et va fer començar a cantar?

No recordo cap moment en què no hagi cantat! Vaig començar molt jove, penso que la majoria de nens volen cantar i alguns ho perden quan es fan grans.

For one to love és el teu tercer disc com a solista. Com el veus comparat amb els anteriors? For one to love

Vaig gravar el primer àlbum amb 19 anys i feia un any que cantava jazz. Simplement he escoltat i après més música i també he escrit més. Els tres discos reflecteixen qui era en cada moment. Penso que For one to love mostra qui era com a músic i com a persona en el moment de gravar-lo. És un disc molt personal, perquè estava preparada per compartir alguns dels meus secrets! També és sobre amor, però no d’una manera abstracta. Són cançons sobre persones de les quals he estat enamorada.

Com has tractat l’amor al disc?

De diverses maneres, principalment com a desig, però també com a amor que se’n va, amor nou, amor condemnat al fracàs, amistats complicades i amor i odi cap a un mateix.

Hi ha una intenció irònica rere la teva versió de Wives and lovers

Sí, i tant! Estava buscant les cançons més sexistes d’Amèrica a internet i vaig pensar que aquesta era divertida. Penso que també és important riure’s de les coses que causen dolor. No ho faig de manera conscient, però canto sobre les coses que m’interessen i m’apassionen, i les qüestions i els problemes relacionats amb la identitat són molt importants per a mi.

També et dediques a la il·lustració. Què significa per a tu? Com la relaciones amb la música?

M’encanta dibuixar. Em calma i m’excita! Generalment no relaciono les meves il·lustracions amb la música, més enllà del fet que tant una cosa com l’altra vénen del mateix lloc, de voler expressar-me. Sempre m’he sentit com una persona més visual, i això em permet treballar en aquest àmbit. Vaig incloure les meves il·lustracions al disc, tant a la portada com al llibret. |

Cécile McLorin Salvant (35 Festival Jazz Terrassa) Dissabte 19. Centre Cultural Terrassa. 21 h. 35 €. Cécile McLorin Salvant (veu), Renee Rosnes (piano), Rodney Whitaker (contrabaix), Lewis Nash (bateria).