El CCCB s’enfronta al canvi climàtic amb art contemporani

BarcelonaLes dades del cinquè informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPPC), publicat al març, són alarmants: les temperatures mitjanes dels últims anys són les més altes en dècades, i fins i tot en mil·lennis, i preveuen que si no es redueixen les emissions de diòxid de carboni les temperatures l’any 2050 poden arribar a ser fins a 4,5 graus superiors a les d’ara. “És un escenari de profundes transformacions, en què els esdeveniments climàtics extrems amb què ja convivim, com les sequeres, les inundacions i els incendis forestals, s’acceleraran i es multiplicaran i podrien arribar a crear enormes masses de refugiats climàtics”, afirma José Luis de Vicente, el comissari de l’exposició que el CCCB dedica al canvi climàtic, Després de la fi del món, que es podrà visitar fins al 29 d’abril.

“Volem explorar una pregunta central, que crec que ens hem de fer tots: si el canvi climàtic és el problema més gran que abordem com a civilització, si és un dels fets fonamentals amb què hem de conviure la resta de la nostra vida i que determinarà la vida dels nostres fills, i dels seus fills... per què no obre els diaris cada dia a cinc columnes?”, exclama el comissari d’una exposició amb un pressupost de 340.000 euros. Per a De Vicente, el lloc des del qual es pot parlar del canvi climàtic és com “un trauma”, i els vuit projectes artístics i de recerca científica que formen l’exposició, de creadors com Benjamin Grant, Charles Lim Yi Yong i Tomás Saraceno, són “mecanismes d’empatia” que permeten abordar la qüestió.

L’exposició està concebuda més com una “experiència teatral” que com una mostra d’art tradicional, i compta amb una Estació Ciutat ubicada al districte de Sant Martí, en la línia del projecte que l’artista australiana Natalie Jeremijenko presenta a la mostra, la Clínica de Salut Ambiental. L’objectiu de la peça és avaluar i millorar les condicions ambientals de les ciutats a partir de noves estratègies de col·laboració entre l’home i la natura. “No és una exposició apocalíptica -adverteix De Vicente-. Sembla que els dos o tres escenaris amb què som capaços de pensar aquest tema són les distopies apocalíptiques, les utopies sostenibles o la temptació de pensar que es pot tornar a una Arcàrdia preindustrial. El que vol fer l’exposició és posar molts grisos en aquesta gradació”.

Menjar-se les mascotes

Un dels projectes més destacats de l’exposició és l’experiència teatral que proposa la companyia alemanya Rimini Protokoll. Són coneguts pels seus treballs de teatre documental, en alguns dels quals el públic es converteix en actor. Les preguntes de caràcter existencial que proposen a la mostra són de l’estil “Com et veus d’aquí cinc anys?”, però el joc teatral, que inclou una sorpresa, acaba tenint un to més preocupant. L’estudi Superflux també són punyents: han dissenyat un apartament de l’any 2050. Un s’adona de la data quan comença a trobar-hi estris d’instal·lacions per produir aliments a casa davant una situació d’inseguretat alimentària. Entre els objectes hi ha un llibre titulat Les mascotes com a proteïna.

A més dels projectes, l’exposició inclou un personatge destacat, un ministre del Futur: el primer és el filòsof Timothy Morton, que serà rellevat per homòlegs que potser no seran humans. Coincidint amb la presentació de l’exposició, va fer la seva primera declaració ministerial: “Què vol dir la fi del món? Vol dir la fi de la idea que l’ésser humà és l’única entitat a l’Univers que arriba a definir què és la realitat. Vol dir que hi ha molts éssers no humans que ens pressionen, ens penetren, ens permeten existir [...]. Vol dir que les coses que anomenem natura ja no ho són, no es comporten com un fons neutral i agradable al nostre drama humà”, diu el text. “La paraula per a aquesta mena de futur és l’art. L’art és el futur, i jo soc el ministre del Futur. Mantinc la porta oberta per ensenyar-vos que hi ha alguna cosa més possible a través d’aquesta porta. L’art és la porta”, es pot llegir també en el seu escrit. La presència del “ministre” a l’exposició es materialitza en una sèrie de textos i vídeos en cinc sales d’espera que fan de transició entre les vuit obres. De fet, el muntatge de l’exposició, fet per l’arquitecte Guillermo Santomà, és com una altra obra.

Les imatges de la instal·lació de Benjamin Grant no són obra seva ni de cap altre creador, sinó que va fer servir imatges obtingudes per satèl·lit. “L’objectiu és fer-nos sentir petits -diu Grant-. Faig composicions que són com pintures abstractes i les organitzo a través de temes”. En la línia de com l’acció humana modifica el paisatge, l’Eixample per a Grant apareix com una estructura que no permet que ens fem a la idea de l’entorn que ens envolta, i un conjunt d’hivernacles a Almeria té un caràcter “futurista”.

Les conseqüències dels desitjos

“La manera de fer que la gent prengui consciència d’un tema és mostrar-los coses que són pertorbadores d’una manera bonica”, conclou Grant. Aquests paisatges industrials també serveixen per reflexionar sobre les conseqüències del consum, sobre “les implicacions planetàries de coses molt íntimes”. Precisament el duet Unknown Fields Division, format per Kate Davies i Liam Young, qüestiona un fet quotidià com comprar una peça de roba. Desteixit és una crítica a la moda ràpida i posa damunt la taula, com diu Davies, “les conseqüències dels nostres desitjos”. La seva videoinstal·lació inclou filmacions en fàbriques tèxtils i entorns industrials de Delhi i Bangladesh.