Catorze discos, sis acords i un mirall
BarcelonaLa dimensió gegantina com a lletrista i poeta de Leonard Cohen ha eclipsat sovint la seva faceta de músic. Tanmateix, al darrere del seu posat humil d'artista sobri –però subtilment sorneguer– hi ha un gran compositor de melodies depurades i un perfeccionista del so obsessiu, com es plasma en els catorze discos d'estudi que deixa com a llegat.
Són 49 anys de música enregistrada que van començar l'any 1967 amb un disc volgudament despullat fins i tot en el títol: Songs of Leonard Cohen. Amb 33 anys, a Cohen se'l coneix aleshores com a escriptor. Però l'afició per la música ja li ve d'adolescent –havia tocat en una banda de country anomenada Buckskin Boys– i el 1966 havia decidit mudar-se a Nashville per capbussar-se en aquest gènere.
La seva tècnica de guitarra la va aprendre d'un espanyol que es va trobar per atzar a la sortida d'unes pistes de tenis. Va fer tres classes en les quals va aprendre una progressió de sis acords de flamenc que li agradaven. Però quan va anar a aprendre la quarta lliçó, la llogatera d'aquell home misteriós li va explicar que el seu mestre s'havia suïcidat, sense que ningú en sabés el motiu. “Van ser aquells sis acords, aquell patró de guitarra, el que ha estat la base de totes les meves cançons i la meva música”, explicaria dècades més tard, recollint el premi Príncep d'Astúries el 2012.
Tensió a l'estudi
Tenim, doncs, Cohen i els seus sis acords camí de Nashville. L'atzar torna a intervenir i, en ruta des del seu Mont-real, queda enganxat a Nova York i a la seva escena de folk intimista. Allà coneix el mític productor John Hammond –impulsor de Bob Dylan, Bruce Springsteen o Aretha Franklin, entre molts d'altres– que li aconsegueix el contracte per gravar el primer disc. Cohen defensa amb dents i ungles un so el màxim d'espars i nu possible: res de bateria, ni orquestracions recarregades. Però no sempre se'n surt i ha de fer concessions.
A més, l'enregistrament se li entravessa: l'aclamat novel·lista i poeta se sent intimidat per la presència dels músics de sessió, contractats per la discogràfica, molt més virtuosos que ell. És aleshores quan demana que li instal·lin un mirall de cos sencer al davant de la cadira. Tocar mirant-se a ell mateix va ser un recurs –no exempt d'un narcisisme reconegut– amb el qual aïllava l'entorn. El trobador romàntic podia cantar així també a la seva pròpia imatge.
Amb el segon disc, Songs from a room, se sent més fort per imposar la seva visió. Despatxa el productor David Crosby, i es trasllada finalment a Nashville. Aconsegueix el seu àlbum més espartà, on la música és un suau coixí que no distreu en cap cas de les lletres. Per compensar, el disc inclou alguna expansió vocal cap a notes agudes que contrasten amb el baix profund, quasi gutural, amb què acabarà sent conegut. El tercer disc, Songs of love and hate, vira cap al negre, també musicalment. Al tema que obre el disc, Avalanche, hi ha l'exemple més clar del seu peculiar estil de tocar la guitarra, un punteig sincopat de guitarra espanyola que va definint els acords i que no té por de mostrar les seves imperfeccions i canvis sobtats d'intensitat. “Tot al meu voltant s'estava ensorrant: el meu esperit, les meves intencions, la meva voluntat. Així que vaig entrar en una llarga i profunda depressió”, explicaria després, per justificar l'opacitat –no només lírica– d'un treball que marca el final de la seva primera etapa.
La depressió s'abat
Passen tres anys sense disc. Se sent bloquejat. Se'n va a Etiòpia “a agafar un bon color de pell”, segons explica en una entrevista. “Però va ploure cada dia”, rebla humorísticament. Com que du la guitarra a sobre, comença a compondre i n'acaba sortint un disc que reivindica el canvi ja des del títol: New skin for the old ceremony [Pell nova per a la vella cerimònia]. Desembarquen les mandolines, els banjos, les guitarres, les violes i les proscrites bateries per aconseguir un so més lluminós. Desapareix aquell efecte d'eco que poblava els àlbums anteriors i que suggeria la intimitat del cantant sol, tancat en una habitació nua. El disc conté alguns dels seus temes més populars –Chelsea hotel #2, Lover, lover, lover, Who by fire o Take this longing– i esdevé un èxit.
Per al següent treball, Death of a ladies man, fitxa el productor Phil Spector, conegut per la seva tècnica wall of sound, que consisteix a posar tots els instruments en primer pla (sovint duplicats o triplicats en diverses pistes) per crear un so ple i ferm com un mur. La col·laboració és estreta i Spector s'hi involucra component a mitges les cançons. En surten vuit temes molt sensuals, sumptuosos i amb una forta presència dels cors femenins. Sona a anys setanta pels quatre cantons. Sona, fins i tot, una mica alegre. Una cançó com Don't go home with your hard-on [No te'n vagis a casa amb la trempera] podria ben bé cantar-la, amb la mateixa veu trencada, Iggy Pop. Cohen encara recargola més la fórmula, dos anys després, al menys reeixit Recent songs, on suma influències del jazz i de la música oriental.
El primer disc dels anys vuitanta no arriba fins al 1984. I ho fa amb una forta presència dels teclats. Difícilment es podria confondre Cohen amb l'estol dels nous romàntics que omplen la radiofórmula amb les seves balades sintetitzades, però hi ha una voluntat òbvia de moure's en paral·lel als temps musicals. Els cors femenins ja són inquilins fixos: Jennifer Warnes apareix com a vocalista en totes les cançons. Aquest so dels vuitanta assoleix la màxima esplendor quatre anys més tard –els silencis, cada cop més perllongats– amb el seu disc més popular, I'm your man. Cançons com First we take Manhattan marcaran l'estàndard del seu pop amb sintetitzadors, en un disc beneït també amb les imprescindibles Everybody knows, Tower of song i la lorquiana Take this waltz. Cohen segueix agafant cos musical i baixant octaves a The future, el seu disc més complex fins aleshores, gravat amb més músics que mai i en una dotzena d'estudis diferents. La tradició musical popular jueva es cola obertament en alguns dels temes, com Closing time, després d'haver aparegut més tímidament en treballs anteriors.
Retirada zen
En perpètua tensió entre la disciplina i l'abandonament, Cohen es retira a un centre de meditació zen. S'enclaustra després que l'èxit dels dos discos anteriors no li hagin comportat la felicitat i sí moltes ressaques després de beure's tres ampolles de vi cada nit mentre està de gira. Ja des de les primeres notes del seu primer treball després de la reclusió es fa evident que n'ha emergit un Cohen vell, per molt que conservi l'aire seductor. Té 67 anys i vol tornar a la nuesa. El títol màximament prosaic del nou LP –Ten new songs– evidencia les ganes de desprendre's del que sigui superflu. Les bases electròniques de bateria –nova renovació sonora– permeten que Cohen desgrani els seus versos meditativament i amb melodies molt simples, com les del tema 'A thousand kisses deep', delicada com una cançó de bressol. En el següent disc, Dear Heather, hi inclou directament un parell de poemes parlats.
L’última etapa està marcada per la necessitat. Descobreix que la mànager s’ha polit els seus estalvis i, després de 15 anys allunyat dels escenaris, ha de començar una gira maratoniana per assegurar-se la jubilació. Amb 77 anys, edita Old ideas, que funciona com a tríptic juntament amb Popular problemsi, sobretot, aquest últim You want it darker, que és una magna meditació sobre la mort i el silenci de Déu. Grava el disc casa -el cos comença a fugir-li- i els col·laboradors envien la seva música per internet: aquest sistema monacal li permet concentrar-se com mai ho havia fet, aprofitant que manté totes les facultats mentals. L'àlbum el produeix el seu fill, que aconsegueix un so electrònic càlid, d’un misticisme laic, si això és possible. Cohen s’apaga, però s'acomiada amb un dels seus millors discos.
I ahir de matinada, en algun traster perdut, un mirall de cos sencer oblidat es devia esquerdar sòbriament, amb exquisida elegància.