Els Catarres buiden el pap davant de Jordi Basté

BarcelonaMolts dissabtes de xerrades en plena pandèmia hi ha darrere del llibre Els Catarres X. Secrets i confessions d’una dècada salvatge (Halley Books - Rosa dels Vents). El trio, que l’any que ve tornarà als escenaris amb disc nou, ha buidat el pap davant de Jordi Basté i el resultat és un relat sobre “alegries, patiments, tristeses i discrepàncies” que comença quan Èric Vergés i Joan Riera eren uns marrecs d’Aiguafreda que es van fer inseparables. Després hi ha decepcions com la fi del grup Wolfish i el fracàs d’Hotel la Paz. Ja amb Roser Cruells com a tercer vèrtex, arriba l’èxit de Jenifer i l’inici pròpiament dit d'Els Catarres.

Per què Jordi Basté?

Volien algú que els tragués “les coses dolentes”

“Volíem algú que ens fes una mica de psicòleg, algú que ens exorcitzés, que ens tragués totes les coses bones i totes les coses dolentes; sobretot les dolentes”, explica Riera. “Més que les coses dolentes, les dificultats”, matisa Vergés. “I per treure’ns les coses dolentes necessitàvem algú que en fos, d’hàbil –afegeix Riera–. Amb la seva habilitat hem vomitat moltes coses que recordàvem però que costava explicar, i d’altres que ni recordàvem”. Basté, per tant, ha fet d’exorcista. "El primer que els vaig dir va ser: «Vomiteu-ho tot»", diu el periodista, per a qui aquest llibre és “la història d’un sentiment durant deu anys”: “Per arribar a aquella música que ens agrada, hi ha hagut una vida personal molt bèstia, a vegades molt cruel, a vegades molt trista i a vegades molt eufòrica. Ells han tingut la valentia d’explicar-ho”.

Un correu electrònic

“Folk, així, ballable; una barreja entre Muchachito i Manel”

El 27 d’octubre del 2010, Riera va enviar un correu electrònic a Cruells per si volia tocar amb ells en “un projecte musical en català” de “folk, així, ballable”: “Perquè te’n facis una idea: una barreja de Muchachito [Bombo Infierno] i Manel”. “Realment, no érem cap de les dues coses”, diu Vergés. Cruells va acceptar l’oferta. “Només feia sis mesos que tocava el contrabaix, i tenia moltes ganes de tocar-lo”, recorda ella.

‘Jenifer’

“Estàvem fins als pebrots de tocar-la”

Per a Els Catarres, Jenifer va ser un èxit tan inesperat com enverinat, i els va costar uns quants anys reconciliar-se amb la cançó. “Estàvem fins als pebrots de tocar-la. Entre entrevistes de ràdio, assajos i concerts, vaig comptar que l’havíem tocat més de 4.300 cops”, recorda Riera. “Sí, ens va fer famosos, però no reflecteix el que són Els Catarres perquè al final és una cosa viral; és gairebé un mem aquesta cançó –diu Vergés–. Jenifer ens encanta i ens fa molta gràcia, i no en renegarem mai perquè ens ho ha donat tot, però a la vegada no ens representa tant com ens hauria de representar”. Basté fa cara de reprovació quan Riera explica que el grup ja no s’emocionava amb Jenifer i que van plantejar-se deixar-la fora dels concerts. “Finalment, vam optar per revisar-la en clau de reggaeton electrònic, i ara és de les que més m’agrada tocar”, diu Riera retornant la pau al gest de Basté.

Aquella crítica al ‘Regió 7’

“Com era previsible, el fenomen ‘Jenifer’ es desinfla”

A la Sala Stroika de Manresa hi caben més de 800 persones, però el 2 de desembre del 2011 Els Catarres només n'hi van aplegar 59. El diari Regió 7 en va publicar la crítica del periodista Damià Vicens, en què constatava el poc poder de convocatòria del grup: “Com era previsible, el fenomen Jenifer es desinfla”. Passava també un mal endèmic de la música en directe a Catalunya: omplir concerts amb entrada lliure a l’estiu no garanteix que la gent passi per caixa per veure el mateix grup en sales. “Va ser una punxada molt forta, la de la Stroika –admet Riera–. És un article que tinc molt present, com un recordatori: «Tio, estaves al puto pou... i després va funcionar»”.

"Molta gent té la impressió que Els Catarres vam triomfar des del principi, que ja ho teníem tot fet amb Jenifer, i és molt falsa aquesta història. Sí que vam tenir un moment d’enlairament, però després vam haver de pencar moltíssim perquè no venia gent als concerts", afegeix Vergés. “Això ens va fer plantejar coses”, diu Cruells.

Afrontar les contraccions

“No es pot viure del sistema sense formar-ne part”

La frase és de Basté i il·lustra les contradiccions d’un grup que al principi no volia saber-ne res, ni de mànager ni de contractes. Les coses van canviar abans de publicar el disc Postals (2013). “Per encaixar en la indústria, cal jugar amb unes normes que hi ha posades i que et faciliten la vida –diu Vergés–. Idealitzàvem anar per lliure, fins que t’adones que és molt més difícil del que sembla i que en treus molt menys suc. De cop veus que necessites un mànager perquè et treu molta feina, que tens més concerts, que són millors i que et fan créixer. Són molts factors que no tens en compte fins que no ho coneixes. A més, veníem d’una experiència molt negativa”.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Els Catarres X' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.