Els Catarres: “Als concerts no ens tallarem a l’hora de dir el que vulguem”

BarcelonaDesprés d’un any de descans, Els Catarres tornen amb Tots els meus principis (Música Global). Com que dissabte van cancel·lar el concert sorpresa inaugural del Festival Strenes, el concert de presentació del disc serà el 6 d’abril al Poble Espanyol davant de més de 5.000 persones i amb totes les entrades exhaurides.

¿És veritat que vau estar gairebé un any sense veureu-us?

Èric Vergés: Sí. Des del novembre del 2016 fins al setembre del 2017.

Roser Cruells: Necessitàvem descomprimir una mica perquè des que vam començar el projecte el 2010 ens vèiem cada dia. Passàvem més temps entre nosaltres que amb les nostres famílies i els nostres amics més pròxims. I ens ha anat bé perquè quan ens vam tornar a trobar teníem una energia molt renovada, i crec que estem més units que mai.

Havíeu pogut fer calaix per estar tant de temps aturats?

R.C.: Una mica. Ja ho vam preveure i havíem estalviat una mica.

È.V.: Després de sis anys sense parar, alguna cosa havia quedat. Però ara ja ens hi hem de tornar a posar.

Quan vau fer el salt de formació incorporant músics de directe de manera estable, això implicava també un salt econòmic i més despeses.

Jan Riera: Sí, també ens ho podíem permetre. El grup ha anat creixent a poc a poc, i necessitàvem fer concerts de més qualitat i més grans. No és el mateix tocar per tres cerveses que de sobte tocar a la festa major de Girona. Com que per a nosaltres la prioritat no és fer diners sinó fer créixer el projecte i intentar fer un espectacle cada vegada més xulo, hem invertit no només en músics sinó també en tècnics. Ara som catorze persones les que anem de gira.

I ara abandoneu l’estètica més folk per abraçar-ne una de més rock.

È.V.: Era una idea que se’ns va acudir al final de la gira del 2016. La Roser volia tocar el baix, i no el contrabaix. El Jan ja havia fet alguns tastets amb la guitarra elèctrica, i quan ens vam trobar va sortir molt natural, fins i tot a l’hora d’incorporar sintetitzadors.

¿El resultat pot ser que connecti més amb el pop-rock català dels 90 que amb l’escena mestissa d’ara?

R.C.: Potser sí, en algunes cançons. En general crec que aquest disc és molt més contundent que tots els altres. Tot i així, cada cançó és un món diferent.

È.V.: Teníem ganes de fer un disc així, que cada cançó tingués una entitat pròpia, i no un disc on totes les cançons sonen igual a patxanga o a mestissatge o a rock. La idea era que hi hagués una mica de tot i que quedés equilibrat.

Rítmicament és el disc més variat. Hi ha menys cançons amb el bombo a negres.

È.V.: Sí. El fet d'incorporar els instruments elèctrics ens donava la possibilitat d'explorar altres ritmes i de fer altres coses. Quan anàvem en acústic hi estàvem més obligats, perquè la sonoritat dels instruments acústics és la que és. Ara poder posar-hi moltes més capes i textures ens obre un univers de possibilitat.

Com ho fareu en directe amb les cançons antigues? ¿Les apropareu al format elèctric?

È.V.: Sí. A més hem incorporat a la banda el David Rosell, el nostre coproductor, que ara tocarà amb nosaltres, i a cançons com Seguirem lluitant, El setge i Vull estar amb tu hi haurà guitarres elèctriques. Totes agafaran el so elèctric i la Roser tocarà el baix elèctric.

Com penseu que reaccionarà el públic?

R.C.: De moment la gent està reaccionant molt bé amb el disc. Tot han sigut notícies molt positives. Des que el vam penjar a la web, tots els missatges que hem llegit són positius.

¿Us continua sorprenent que quan pengeu un post

J.R.: Sí, sobretot a Instagram. A més a més, hem estat un any amb les xarxes aturades. Una de les raons per desconnectar era oblidar completament el grup, i si has d'anar penjant coses no desconnectes mai. N’estem molt sorpresos.

A Avui canteu: “Estem cansats de ser titelles del destí”. ¿Heu tingut aquesta sensació com a grup?

È.V.: A la cançó això va sobre una relació de parella, i no sé si és extrapolable. Nosaltres no hem sigut mai gaire titelles. Sempre hem fet el que ens venia de gust i ens hem guiat pels nostres instints, fins i tot quan eren equivocats.

Una bona part del disc respon al títol: Tots els meus principis. ¿Vau tenir la idea que fos un disc conceptual?

J.R.: Vam veure que hi havia un denominador comú que englobava una mica totes les cançons. Tot evocava als principis i se’ns va acudir aquest títol de Tots els meus principis, que també és com “Tots els meus valors”. Jugàvem amb aquesta dualitat de les coses que has fet per primer cop que et fan ser qui ets. Ens va encaixar, però no va ser buscat fer un disc conceptual.

En les cançons sembla que no estigueu parlant del present. ¿Ha sigut per curar-vos en salut?

È.V.: Hi ha molta nostàlgia en aquest disc, i sí que és veritat que als altres no havíem explorat tant això. Però és una nostàlgia en positiu, reconeixent totes les coses positives que has pogut guanyar. Fins i tot hi ha una cançó que parla d’una ruptura, d’una relació passada, i no ho fa des de la rancúnia, sinó recordant les coses bones que ha aportat aquesta persona, i sense penediment ni trobar-ho a faltar.

J.R.: Sobre el moment actual, si haguéssim de fer alguna cançó reivindicativa ara tornaríem a fer El setge o Seguirem lluitant, que són molt explícites. Ens impliquem amb el Procés de manera individual i com a grup, i les cançons reivindicatives continuaran presents als concerts.

¿Coneixeu la plataforma No Callarem

J.R.: Sí, la de la llibertat d’expressió. Estem a favor de qualsevol acció perquè es deroguin aquestes penes per fer cançons. És com allò de cremar una bandera: tu no estàs cremant un poble, estàs cremant un drap. Si tot això no es para, acabarem vivint en una dictadura. No pots jutjar una persona per moltes barbaritats que digui com si les hagués fet. A nosaltres ens van censurar la cançó Seguirem lluitant a les Balears quan hi havia Bauzá.

È.V.: Es condemnen aquestes actituds quan algú fa una cançó, que pot ser de mal gust però que només és una cançó, i en canvi als paios que van apallissant la gent no els passa mai res. Espanya va cap aquí. És així.

J.A.: Si dius que vols matar un president electe, com els que criden “Puigdemont al paredón”, no passa res, arxivat. I els altres a la presó.

¿Tot això us pot condicionar a l’hora de fer cançons?

È.V.: Nosaltres no hem escrit mai explícitament amb la voluntat d’ofendre. No és el nostre estil. Ara, als concerts no ens tallarem ni un pèl a l’hora de dir el que vulguem dir. Sempre ho hem fet. Nosaltres tenim un missatge marcadament independentista, i tothom que hagi vingut a un concert nostre ho sap perfectament. I això no canviarà, sinó que es potenciarà.

Penseu mai què fareu d'aquí deu anys?

R.C.: Jo no. Penso que és una miqueta absurd. Tal com ha vingut Els Catarres pot desaparèixer o pot seguir tota la vida.

È.V.: La gràcia d'això també és viure-ho en el moment, perquè si comences a pensar què faràs en el pròxim disc ja no estaràs per al disc que acabes de treure. A més, en aquest ofici, que estàs tocant sentiments i emocions, hem d'estar centrats en el que estem fent.

¿Heu notat si el vostre públic ha crescut amb vosaltres o seguiu incorporant gent molt jove?

R.C.: Les dues coses. Tenim un públic molt transversal. Agradem tant a nens petits, adolescents, i postadolescents com a pares i mares i fins i tot avis.

J.R.: En l’època de Jenifer hi havia molta gent que no podia entrar a les sales perquè eren menors de 16 anys i ara ja han acabat la carrera.

Grups com vosaltres i Els Amics de les Arts també són la diana de molts haters

È.V.: Sempre n'hi haurà.

J.R.: Segurament devem tenir molts haters, però no ens ho comuniquen massa. No ens escriuen.

È.V.: És com si no hi fossin. La majoria d'insults que rebem són d'espanyolistes intransigents. Quan hem fet algun post per Catalunya o per la independència, llavors és quan surten els trols que no tenen res més a fotre.

J.R.: Però a part d'algun il·luminat, ens han respectat molt.

È.V.: Tots els grups, vulguis o no, tenen haters, perquè hi ha gent que troba plaer criticant els altres.

Què en vau treure de l'experiència del final de gira del 2016

J.R.: Una de les coses que vam veure és que havíem d'agafar les guitarres elèctriques més sovint, sobretot després del concert al Bikini.

R.C.: També va ser tornar als orígens, perquè en el concert a l'Heliogàbal vam tocar només els tres. A mi em va agradar molt aquell, però cada concert tenia el seu què.

J.R.: Sí que en vam treure la valentia d'intentar omplir el Poble Espanyol, perquè el fet que es venien totes les entrades per a aquells concerts en tan poc temps ens va fer pensar que sí que podríem omplir el Poble Espanyol.

Tot i que abans ja havíeu fet un Sant Jordi Club.

J.R.: Sí, però són 1.500 entrades menys que al Poble Espanyol, que a més és més car de llogar.

Quina una en teniu preparada per al concert del 6 d'abril al Poble Espanyol?

È.V.: És el primer concert, l'estrena del disc, i està tot venut: més de 5.000 persones. Hi haurà sorpreses. Estem preparant una escenografia nova que servirà per a tota la gira. Però no podem dir res perquè seran sorpreses.

Tornant a allò dels vostres principis, ¿recordeu els primers concerts que us van impactar d’una manera especial?

R.C.: Un dels meus grups de la preadolescència van ser Dusminguet. Recordo molt un concert on vaig anar, quan tenia 12 o 13 anys.

¿Era en una festa major?

R.C.: Sí, la del meu poble, Centelles.

I vosaltres?

È.V.: Jo tinc molts records de concerts de Dusminguet i de grups d'aquesta mena. Jo estava en un grup quan tenia 15 o 16 anys, i tinc molts records d'aquella època, de la batalla que suposava mantenir un grup en marxa quan no et dona cap mena de benefici, quan tota la gent de la nostra edat anaven a fer coses el cap de setmana i nosaltres anàvem a assajar i assajar, i ningú ens ho reconeixia. Vam estar així quinze anys, que ningú ens havia reconegut mai res. Però aquesta feina diària al final també et marca molt. Aprens que en aquest ofici ningú et regala res i que mai saps què et pot passar.

J.R.: Tocàvem de teloners dels Pets i de Sopa de Cabra, quan venien a Osona, i era com: “Oh, he parlat una mica amb el Lluís Gavaldà i el Gerard Quintana”... I ara tens el seu telèfon. Mola molt. Els grups del rock en català d'aquella època m'han influenciat molt.

È.V.: També recordo els primers cops que anaves a Barcelona a veure un grup internacional i flipaves. Nosaltres érem de poble i havíem de tornar en tren... Et motivava molt veure que hi havia un món allà fora per descobrir.

On viviu ara?

J.R.: Vam estar uns anys a Barcelona, però de seguida que vam muntar Els Catarres vam marxar al poble, a Aiguafreda i Centelles. Ella és de Centelles i nosaltres d'Aiguafreda.

¿Ser d’Osona ha determinat la vostra música?

R.C.: Sí, jo crec que sí. També perquè a Osona hi ha moltes oportunitats de tocar; bé, potser ara no tantes. Amb el Mercat de Música Viva de Vic i els concursos, tothom es muntava un grupet i de seguida sorties a tocar. I a les festes majors dels pobles sempre hi havia teloners que eren grups del poble.

J.R.: A Osona hi havia molta cultura de concerts de grups amateurs. Cada cap de setmana hi havia grups locals tocant en algun poble, i això et donava moltes oportunitats de tocar. De fet, és molt curiós, però hem compartit escenari, i a vegades tocant junts, amb gent de Txarango, d'Oques Grasses, de La Iaia...

È.V.: Som tots d'allà. Hem crescut junts en la mateixa escena gràcies a aquests concerts. Això és el que ens ha donat la base i ens ha fet aprendre tot el que sabem.

R.C.: Abans d'Els Catarres jo estava en un grup on hi havia el Guillem [Realp] d'Oques Grasses, el David [Nuri] de Bonobos, l'Àlex [Pujols] de Txarango, la Carla Serrat fent de corista... Era tot com una barreja.

J.R.: Jo crec que ho va motivar tot el Mercat de Música Viva. És un festival que et deixa tocar al carrer i on veus els teus ídols tocant a la plaça. Provoca que hi hagi molta cultura musical a Vic.

È.V.: Potser abans la cultura era molt més de grups tocant al carrer. Ens havíem de barallar per l'espai. No hi havia prou places.

J.R.: L'Ajuntament et donava un permís per tocar en un lloc i a una hora, i també l'hi havia donat a un altre. Tu t'endollaves en un bar i en el bar del costat un altre grup, i allò acabava en una guerra de soroll.

È.V.: Formava part de l'encant. Jo recordo discussions en què cridaves “Jo tinc el paper del permís!”... encara que no el tinguéssim.

J.R.: Recordo un cop que, si tocàvem a les sis de la tarda, vaig anar a les vuit del matí a demanar als restaurants si em donaven llum, i els vaig reservar tots perquè no ens prenguessin la plaça. Era la plaça de l'Estudiant, i va venir el Quimi Portet, que ens va comprar una maqueta. Vam flipar.

È.V.: Per a nosaltres era un dia molt important perquè teníem molt públic de cop.

J.R.: I sempre tenies l'esperança que passaria algun mànager o un promotor.

¿Com a Catarres també vau tocar als carrers de Vic?

J.R.: No, això era abans d'Els Catarres. Dels 15 als 25 anys.

È.V.: Al principi érem dolentíssims, també ho hem de dir, però amb els anys hem anat millorant.

Del mànager no us podeu queixar. Esteu amb Èxits, que són dels que tenen més feina.

R.C.: No ens podem queixar. Ja tenim tot l'any tancat. Sí, tenim molta feina.

Un grup com vosaltres o Txarango, amb una agenda de concerts molt atapeïda, ¿teniu capacitat per dir-li al mànager que no us munti tants concerts?

R.C.: Sí, i tant. De fet, hi ha vegades que quan hi ha tres concerts seguits, si en surt un quart ens truquen per saber si el volem fer o no. Hi ha molta comunicació.

J.R.: Amb nosaltres hi ha l'avantatge que sempre ho volem fer tot, i és molt difícil que diguem que no a un concert. Hem arribat a fer en cinc dies Mallorca, València, Barcelona, Lleida i Menorca. Un concert cada dia, i el primer i l'últim eren a Mallorca i Menorca. I vam dir que sí. Costa molt que diguem que no.

È.V.: És que aquesta feina durarà el que durarà i si no aprofitem ara que podem, després no sabem si tindrem l'oportunitat de fer aquestes coses. Per poc que puguem, ho farem.