Catalunya fa de guia per la Venècia que no pot ser vista

Venècia'La Venècia que no es veu', el projecte d'Antoni Abad que representa Catalunya dins els eventi collaterali de la Biennal de Venècia, a priori podia generar reticències. En lloc d’una exposició convencional, proposa un mapatge sonor de la ciutat pensat per a persones cegues i amb baixa visió, accessible per a tothom a través d’una aplicació mòbil, BlindWiki. Però a Venècia es té una percepció totalment diferent del projecte, i se’n pot copsar tot l’abast. De les cinc vegades que Catalunya ha participat a la Biennal d’Art de Venècia, aquesta és la que ha aconseguit un vincle més profund amb la ciutat. “El pavelló català no és només l’espai dels cantieri navali, sinó tota la ciutat”, va dir aquest dijous el director de l’Institut Ramon Llull, Manuel Forcano, durant la presentació del projecte. El conseller de Cultura, Santi Vila, va subratllar que és un projecte “empàtic”, “amable” i “generós”. “És una zona de confort, un punt de trobada”, va explicar Abad.

La Venècia que no es veu agafa volada amb les sortides en una barca tradicional pel riello de San Daniele. Les guies són dues dones cegues: Anna Ammirati i Giulia Oblach. La visita que fa l’Anna és de caràcter històric, mentre que la de la Giulia se centra més en les experiències sensorials. “Se sent olor de pintura, algú deu estar pintant una barca”, deia l’Anna després que un petit grup de periodistes hagués pujat dins la barca, que rep del nom de Sanpierota.

El turisme, un fenomen antropològic i místic

Anna Ammirati, filla de militar, farà 65 anys d’aquí poques setmanes, i té greus problemes de visió des que va néixer, al barri de l’Arsenale. Només pot veure llums i ombres. “No només percebem el món amb la part superior del cos”, explicava al llarg de la travessia. A través de les olors, l’Anna fa un recorregut agredolç per la transformació que el barri de Castello ha patit des que als anys 60 l’Arsenale va tancar les portes: “Les cases eren molt petites, els carrers estrets i les famílies nombroses, així que es feia molta vida al carrer. El que més em sorprèn ara és que ja no se senten olors, ja no es té la sensació que hi hagi vida”. Enyora l’olor del pa acabat de fer i el peix fresc fregit, però està satisfeta que el barri de Castello sigui el que concentra més venecians, perquè els preus encara són assequibles. “La ciutat es veu amb els ulls, però es recorda més amb les mans i l’oïda. Les olors i el que toques són més difícils d’oblidar”, diu.

Venècia s’ha convertit en una ciutat especialment difícil per a les persones invidents per la proliferació d’elements com les terrasses. Per a l’altra guia de La Venècia que no es veu, Giulia Oblach, de la regió del Friül, la ciutat ha sigut una descoberta. “Malgrat que no la puc veure, crec que Venècia és una ciutat molt bella, per la gent i per la manera que tenen de caminar sense pressa”, afirma. La Giulia té 22 anys i fa poc que ha acabat els estudis. L’experiència li ha semblat reveladora i li ha fet pensar en futures sortides laborals. “El meu somni és que l’aplicació de l’Antoni sigui per a tothom, que no només la fem servir els cecs, perquè tothom té alguna cosa important a dir, no necessàriament has de pujar-hi informació per orientar-se”.

Segons Roc Parés, el comissari del projecte juntament amb Mery Cuesta, fins que finalitzi la Biennal al novembre els cantieri navali seran un “camp base” on tots els visitants podran consultar una instal·lació documental explicativa del projecte fet amb disseny universal. “L’Antoni és una de les poques persones que reivindica internet com un espai públic de comunicació social”, subratlla. A hores d’ara hi ha 1.200 arxius de so repartits per la ciutat, una part dels quals estan recollits dins l’exposició en un documental. Els enregistraments són fruit del treball setmanal que Abad ha fet amb 63 participants, un terç dels quals són persones cegues o que tenen baixa visió. La resta són estudiants de l’escola d’arquitectura de Venècia i voluntaris dels serveis socials, l’equivalent a Protecció Civil.

Per exemple, una noia que es diu Rossana critica el pont de Calatrava: “A alguns els pot semblar una obra d’art, però és un risc, perquè els esglaons són irregulars”. Pel que fa a les temàtiques dels enregistraments, se centren especialment en elements sensorials i culturals de la ciutat. També, com diu Abad, “les persones cegues demanaven que es fes el mapatge de zones de la ciutat on fins ara no podien arribar”.

La Venècia que no es veu inclou també la creació d’un còmic tàctil del dibuixant Max. Es tracta d’una experiència pionera. “El llenguatge del còmic té algunes convencions com les vinyetes, les línies cinètiques i els globus on hi ha el text, i aquests elements s’han traduït a un llenguatge accessible per a les persones de tot l’espectre visual. Max ha creat un llenguatge a cavall entre el que és tàctil i una experiència sensorial, i conté un alt nivell d’abstracció”, explica Cuesta. “És el repte més complicat que he tingut mai. M’ha costat molts mesos pensar el còmic i molt pocs dibuixar-lo”, explica Max. La particularitat d’aquest còmic, que relata un viatge en barca, és que inclou un glossari dels pictogrames que hi apareixen, com la llum, l’aigua, la barca i l’ombra, que altres autors podrien aplicar en projectes futurs

El despatx RCR, responsable del pròxim pavelló català a la Biennal d'arquitectura

Coincidint amb la presentació de 'La Venècia que no es veu', el conseller de Cultura, Santi Vila, ha anunciat que els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, guanyadors de l'últim premi Pritzker, seran els autors del pavelló català a la pròxima Biennal de Venècia d'arquitectura. Es tracta d'un encàrrec "obert" i encara no se sap si els mateixos arquitectes en seran els comissaris o si col·laboraran amb algun altre professional.