Peret: "La rumba catalana ens connecta amb aquestes arrels que de vegades oblidem"

Matí de diumenge a Mataró, hora del vermut. Puntual com un rellotge, apareix en Pere Pubill i Calaf (Mataró, 1935), a qui la majoria coneixem pel seu nom artístic: Peret. Una forta encaixada de mans és el pas previ a una conversa distesa, com si ens coneguéssim de fa anys. Esclar que, per a moltes persones, les seves cançons formen part de la nostra vida des dels primers records.

Com es prepara un artista per a un concert tan multitudinari?

És molt fàcil: t'ha d'agradar el que fas i ser tu mateix. Jo em sento molt feliç de ser capaç encara de pujar dalt d'un escenari, de cantar la nostra rumba catalana, de rebre l'estimació de la gent... No hi ha diners per pagar això, no es pot comprar. Tots aquests senyors tan multimilionaris, que han de viure amagats, mai tindran aquesta sensació. Jo vaig néixer en una família molt humil, en una època en què hi havia gana. Passar dels corrals on vaig créixer a la possibilitat de fer aquests concerts és meravellós. És molt més difícil assumir la maleïda situació que pateixen ara tantes famílies: haver treballat tota la teva vida i trobar-te, d'un dia per l'altre, al carrer.

¿Ens hem complicat la vida o ens hem deixat enredar?

Home, nosaltres hi hem posat una mica de la nostra part. Perquè és cert que, en general, no enganyaràs a ningú si no hi té un interès, si no creu que en traurà una cosa millor a canvi. Això ho vaig aprendre del meu pare i de la fira. Jo vaig votar perquè volia la democràcia, volia la llibertat. Però els vaig veure el llautó molt ràpid. " Puedo prometer y prometo ", deien. I vaig adonar-me que són com els xarlatans que jo coneixia del mercat de Vic. Ja no he votat més. Aquest senyor bocanegra, el Rajoy, i tota la seva quadrilla , a la presó per mentiders, després de tornar tot el que s'hagin embutxacat. I els d'aquí, si han robat, exactament el mateix. ¿Oi que a tu i a mi ens hi ficarien, a la garjola? ¿Però no diuen que tots som iguals davant la llei?

Sempre s'ha mostrat com un home molt lliure.

Ho he procurat, sí. La llibertat sempre l'he tingut molt present a la meva vida: ja no portem cadenes ni som esclaus de ningú. Passa que potser no hem tingut sort, que ens va tocar viure una dictadura i ara ens trobem en aquest moment d'incertesa i de mal govern. Però ens n'hem d'alliberar tots sols, no podem creure en el que ens diuen els polítics, els que manen o tenen els diners... Només podem confiar en les nostres famílies, en les persones humils com nosaltres i en nosaltres mateixos. Per això vaig anar al Concert per la Llibertat: ens l'hem de guanyar entre tots, no ens la regalaran. I quan la tinguem, ja veurem què en farem. Però primer hi hem d'arribar.

S'ha sentit valorat?

Sí, sí, sense cap mena de dubte. Una de les coses que més puc agrair a la vida és l'estimació que sempre m'ha ofert la gent. Però passa que som uns exagerats. Jo no he treballat per rebre un reconeixement o perquè pensava que, quan fos gran, em farien un homenatge o tindria el meu nom en un carrer. Aquesta feina l'he fet, primer de tot, perquè la música m'agrada. Si no, no hauria aguantat tots aquests anys. Quan em vaig retirar, la Mary Santpere, que en pau descansi, m'enviava missatgets a través dels meus fills: "Digues al teu pare que és boig, que torni als escenaris". Al cap d'un temps, vaig haver de donar-li la raó. Fer música és el que em fa feliç, sigui davant de milers de persones o al bar de sota de casa.

Què té la rumba, que funciona en llocs tan diferents?

Té la nostra alegria mediterrània, el ritme del rock, una mica d'aires cubans... També la picardia en les lletres, la doble intenció... I, per damunt de tot, la connexió amb la terra... Això ho vaig veure molt clar fa anys, quan tocava als bars de Calella, aquesta petita Alemanya que tenim aquí al Maresme. Quan aquells turistes escoltaven les cançons de sempre, sí, xalaven una mica, brindaven amb les gerres de cervesa... Quan escoltaven la nostra rumba catalana, tot i no entendre'n ni una paraula, s'aixecaven, ballaven, cridaven... Això és el que té la rumba catalana... i altres músiques, compte: ens connecten amb aquestes arrels que tots portem a dins i que de vegades oblidem.

I les seves arrels on queden?

La meva pàtria sempre seran el meu pare i la meva mare. A mi no em val una pàtria que em demana que vagi a la guerra, que sacrifiqui la meva vida. Sé que molta gent creu en això, però aquesta idea no va amb mi. Perquè, en realitat, qui t'ho demana són persones concretes, amb interessos concrets, que ni hi van ells ni hi envien els seus. No, fill, no. Ta mare, ton pare, les persones que s'han preocupat per tu i t'han acompanyat durant la teva vida... aquesta és la veritable pàtria