Castellucci despulla la violència de la institució policial

SaltQuan a l’entrada d’un teatre et donen uns taps per a les orelles et queda clar que el text no serà la cosa més important de l'obra. I que faran soroll. Efectivament, dalt de l’escenari hi trobem dos artefactes mecànics d’aire bèl·lic amb caps que donen voltes, llums i un efecte sonor eixordador. De text n’hi haurà després, però tant se val escoltar-lo. Un eremita que parla en romanès, o en arameu, recita fragments de les Lamentacions de Jeremies (llegint la traducció que ens han donat, queda clar que Déu té a veure amb predicar la violència). I aleshores irrompen a l’escenari trenta policies amb bigoti (dos italians i la resta figurants gironins) uniformats com els agents de tantes comissaries dels Estats Units.

El teatre de Romeo Castellucci deixa oberta la interpretació de les seves obres (“el meu teatre és una epifania individual de l’espectador”, diu), però no amaga la reflexió del creador ni la seva intenció de pertorbar. Castellucci s’enfadava d’allò més amb Déu al punyent espectacle Sul concetto di volto nel figlio di Dio, en el qual afirmava “tu ja no ets el meu pastor” mentre un grup de nens i nenes apedregaven la imatge icònica del Crist Salvator Mundi, del pintor renaixentista Antonello da Messina. 

A Castellucci el van pertorbar molt les imatges de la policia nord-americana agredint i matant joves negres. D’aquí va néixer aquest Bros (quina ironia de títol!). Potser té raó el director quan assegura que la seva intenció no és degradar la imatge dels agents de la policia, però de la proposta en deriva una indignada i rabiosa reflexió sobre una institució que ostenta l’exclusivitat de la violència. I l’exerceix. Tant és que el director construeixi l’espectacle com un ritual místic proper als ritus sectaris, travessat per un gruix de tableaux vivants que evoquen quadres famosos (L’enterrament del comte d’Orgaz, La lliçó d’anatomia, La mort de Sòcrates o Els afusellaments de l’1 de maig). La brutalitat de l’escena en què dos dels agents apallissen un noi despullat (de manera terriblement creïble), les tortures a un altre, els trets contra els espectadors, l’alliçonament que els dona un ninot de fusta, la freda i inquietant atmosfera en blanc i negre i els sorolls irritants de la banda sonora deixen clar quin és l’ADN d’una força policial, d’allà o d’aquí (això nosaltres ho tenim ben present), que té garantida la reproducció infinita, il·lustrada per un nen amb l’hàbit de Jeremies que ja porta una gran placa al pit. Tan interessant com sorprenent.