Visitem les muralles de Tossa: de castell a molí, de molí a far, de far a...

Tossa de marPujant al turó de Mont Guardí, envoltat de mar, quatre pins, força cases i moltíssims passejants, em ve a la memòria un poema de Joan Maragall: “Dues coses hi ha / que el mirar-les juntes / em fa el cor més gran:/ la verdor dels pins,/ la blavor del mar”. Tinc una preciosa vista de la platja gran, que ara a l’estiu, durant el dia, és un formiguer de coloraines. Tracto d’imaginar-me-la buida, tan sols amb l’Ava Gardner passejant-hi mentre es prepara per a la pel·lícula Pandora i l’holandès errant, als anys 50 del segle XX, que va suposar la millor promoció turística que mai ha tingut Tossa, i això que l’estrena no va tenir gaire èxit. “Les anècdotes que va provocar el rodatge són nombrosíssimes”, em diu en Mario Zucchitello, italià, instal·lat a Tossa des del 1962, que em fa de guia. “Sobretot el suposat flirteig entre Ava Gardner i Mario Cabré”, afegeix el meu guia Mario.

La premsa de Girona en va donar la notícia als quatre vents, i va arribar a orelles de Frank Sinatra, que tot i estar casat “rondava” l’actriu. Sense pensar-s’ho dues vegades, Sinatra va travessar l’oceà i es va plantar a Tossa. Probablement l’actriu el va tranquil·litzar, ja que es va quedar a Tossa només un dia, sembla que després d’haver regalat a Ava Gardner un bonic collaret de perles.

“I el castell?” “Ja no hi és. Les poques restes que en quedaven es van derruir a la primera dècada del segle passat per fer-hi l’actual far”, em respon en Mario Zucchitello. Ara només queda una part d’un pont de pedra, al capdamunt del turó. “En un turó privilegiat com aquest, que té 60 metres d’altura, al costat del mar, és normal que s’hi instal·lés un castell, després un molí de vent per fer farina i després un far...”, explica en Mario, pausadament, tal com camina. Té 82 anys.

Som a mitja alçada del turó, on hi ha l’església dedicada a sant Vicenç. En queden les parets principals i part del sostre. “A finals del XVIII va deixar d’utilitzar-se: no hi cabia tot el poble”, explica en Mario. “Esclar, això abans era un problema”, diu el meu germà Bernat, que ens acompanya. Fa una quinzena d’anys vam escriure a quatre mans Els colors de la memòria, ambientada a Tossa. Avui he tornat a l’escenari de la novel·la, amb ell i la seva descendència, dos marrecs molt eixerits que ens segueixen pacientment tot jugant a Black stories (històries enigmàtiques que cal resoldre). Se saben de memòria el misteri... i la solució.

“Mentre s’hi deia missa, de vegades queia polsim, ja que el sostre, de pedra, estava recobert amb morter de calç i sorra. A més, hi feia fred i molta humitat, aquí dalt. La salabror s’ho menjava tot. Per això van fer una nova església al pla, on ja vivien la majoria dels habitants -explica en Mario-. Mira, fonoll marí!”, ens diu, assenyalant-nos-en un brot que ha arrelat entre les roques. “Antigament el fonoll marí s’utilitzava per cuinar; hi havia barques que en duien a Barcelona”, diu en Mario quan som al costat d’un poblat ibèric, a pocs metres de l’església. Ell mateix, de jove, hi havia excavat. Hem guanyat alçada i tenim als nostres peus un important espadat que es desploma fins al mar, avui força mogut. En aquestes aigües en Mario hi ha pescat una gran varietat de peixos: rogers, pagells, sards, gallines, escórpores...

Un tram de la pujada l’hem fet pel camí de ronda de les muralles. La baixada, en canvi, la fem per l’artèria principal de la Vila Vella, el carrer de l’Abat Oliba. Traiem el cap a Es Codolar, una preciosa cala que ja no té ni els còdols ni les barques d’antany (però que ha conservat l’article salat!). I anem a parar a la Casa del Batlle de Sac, on ara hi ha el Museu Municipal. “Per què es diu Casa del Batlle de Sac?”, pregunto a en Mario. “Perquè aquí residia el representant del monestir de Ripoll, que recollia el delme (impost del deu per cent sobre els productes) de les collites i de la pesca”.

Deixem la Vila Vella i, de tornada, pugem pel carrer de la Guàrdia, a contracorrent, esquivant la riuada de tovalloles, flotadors, galledes, planxes de surf... Quina diferència amb els “dies de cada dia” de l’hivern, en què Tossa, si més no el nucli antic, és un poble silenciós.

Els fills del Bernat resolen l’enigma d’un vaixell que ha naufragat i en Mario atura el pas: “¿Sabeu que Tossa mai no va ser atacada per pirates? Van atacar barques en aigües de Tossa, però mai la població; almenys no en tenim constància”. “Esclar -diu el Bernat-: el castell i les muralles devien intimidar”. “El temut pirata Barba-roja va atacar Lloret, Begur, Cadaqués, Roses i Palamós..., però Tossa, no”, remarca en Mario.

“L’entrada principal de la Vila Vella tenia doble porta de fusta, i entre les dues posaven una pila de sacs de sorra per a més seguretat; si cremaven la fusta, els quedava la sorra”, explica en Mario. “Aquí de sorra rai”, diu el Linus, un dels fills del Bernat, assenyalant la platja. Em pensava que no estaven atents!

Al viatge de tornada, al seient del darrere continuen recitant black stories mentre en Bernat i jo reflexionem sobre què coronarà aquest turó quan el far desaparegui a causa de les tecnologies cada cop més avançades per navegar (de fet, bona part del seu espai ja té una altra funció: hi ha una exposició sobre la història dels fars). Un restaurant japonès? Un escape room? En qualsevol cas, sembla assegurat que continuarà sent un lloc de peregrinació de turistes.