Visita al castell del Catllar: El Gaià, fortificacions (i un pou de gel!) a tocar del mar

El CatllarEl Gaià és una zona de Catalunya que no forma part dels circuits habituals del turisme. Per a molts, visitar-lo és una cosa que sempre queda pendent, com escombrar la terrassa de casa el dia que ens proposem fer dissabte. També ho era per a mi. Fins avui.

Va suposar un sotrac per a aquest territori, la construcció de la presa del Catllar, que va assecar l’últim tram del riu Catllar fins a la seva desembocadura. Ara hi baixa aigua de tant en tant, depenent de la cota de l’embassament. El riu va ser frontera entre els comtats catalans i l’Al-Àndalus. Per això, al segle XI, es van construir un grapat de fortificacions al Baix Gaià.

Aquesta és una de les zones de més densitat de castells de Catalunya. La major part, però, no es poden visitar, perquè són privats o estan força enrunats. Hi ha castells magnífics com el d’Altafulla -que obre al públic alguns dies al mes; no pas ara a l’estiu, que és ocupat pels propietaris-, el de Tamarit, que entra una mica al mar (és lloc de casaments d’alçada ; s’hi van casar l’exjugador del Barça Andrés Iniesta i Anna Ortiz) o el del Catllar.

El Catllar és un municipi de prop de 4.500 habitants, força disseminats en urbanitzacions, on hi ha la presó de Mas d’Enric (i a dins Carme Forcadell injustament retinguda).

El castell és el principal monument del poble (amb permís de l’església, dedicada a sant Joan Baptista, que també val la pena conèixer). Per cert, l’església està orientada cap al castell. Inicialment, com tota construcció romànica de caràcter religiós, estava orientada a l’est -perquè és per on surt el sol-, però al construir la nova església, al segle XVIII, al damunt de l’antiga, sense respectar-la, es va reorientar cap a la fortalesa, sembla ser que perquè els comtes de Santa Coloma (de Queralt), senyors del castell, van assumir gran part de les despeses de construcció. Van ser-ne els espònsors, per dir-ho en termes moderns.

“Fa uns anys el castell estava molt malmès. Vam anar prenent consciència que ens pertanyia, que no el podíem deixar perdre, i s’ha anat reconstruint. Fins i tot s’ha recuperat el fossat, on s’havien construït cases i corrals al damunt”, em diu Yolanda Tarrés, antropòloga catllarenca, que de petita corria i jugava per les ruïnes del castell, amagades entre herbotes.

La Yolanda em guia per tot el recinte, mentre m’obsequia amb explicacions. “Al castell del Catllar hi va haver presó almenys des del segle XIV fins a mitjans del segle XIX”, precisa quan entrem a la presó, que probablement abans havia sigut capella. “En aquesta presó no s’hi complia condemna, sinó que s’hi estava a l’espera de la sentència... o que s’efectués el pagament per a la llibertat del pres”. Sí, les coses han canviat.

“El senyor del Catllar gaudia de la jurisdicció civil i criminal, i podia imposar pena de mort o mutilació de membres”, remarca la Yolanda. Em fixo en uns quants dibuixos que hi ha a les parets de la presó. Diuen que són fets al segle XVI. N’hi ha un d’una embarcació molt reeixit. Esclar, els presos tenien tot el temps del món.

Unes vistes amb història

Des de la terrassa del castell -neta com una patena- veiem “el camp de les forques”, els terrenys on s’ajusticiaven els condemnats. També veiem un mar d’autocaravanes (és un pàrquing d’autocaravanes; ara surten a voltar, a l’hivern n’hi ha moltes més), i oliveres, avellaners, l’horta de regadiu, garrofers (amb l’alimentació ecològica, els garrofers s’han revaloritzat)... Al Catllar es manté part de l’activitat agrícola. El jovent s’ha atrevit a recuperar camps i a donar-los una nova oportunitat. “Però bàsicament vivim del comerç i del turisme de Tarragona, i de la petroquímica ”, em diu Yolanda Tarrés.

A tocar del riu veig unes edificacions que tenen aspecte de petites fàbriques. Va ser el petit nucli industrial del municipi. Hi havia hagut un molí blader (fariner), posteriorment una farga, i més endavant un molí paperer i una fàbrica tèxtil. “En aquesta petita colònia, on va treballar la meva mare, s’hi vivia excepcionalment bé, entre altres motius perquè hi havia llum -que es generava en una resclosa- abans que en tingués el poble”, m’explica la Yolanda. Ara dues cooperatives d’arquitectes (la Fàbrica de la Transició i Sostre Cívic) volen construir vivendes en cohabitatge en aquests edificis abandonats.

Un dels elements més singulars del castell és el pou de gel. És un pou del segle XVII de grans dimensions, espectacular. A la majoria de pous de gel que he visitat s’hi entra baixant per unes escales. En aquest, en canvi, s’hi accedeix per la base: quan ja no s’hi emmagetzamava gel, es va fer aquesta entrada per donar un altre ús a l’espai: ha sigut magatzem de botes de vi i d’estris del camp.

Què hi fa un pou de gel tan a prop del mar?, em pregunto. Som a tan sols 59 metres d’alçada. “¿Hi havia gel, aquí, a l’hivern?”, li dic a la Yolanda. “Es veu que sí, de l’aigua glaçada de les basses, i si no, n’anaven a buscar a altres pous, com el de Vila-rodona -respon-. A la vila hi havia una taverna, i era habitual servir el vi o l’aiguardent amb gel. A més, el gel també es feia servir com a element terapèutic”.

El castell és el principal focus d’activitats del Catllar. S’hi fan concerts, visites nocturnes -amb copa de cava al final-, conferències, una fira medieval a la primavera... “Quants visitants té a l’any?”, li pregunto a la Yolanda. “Entre 2.000 i 2.500”, em respon. Pocs. Massa pocs. Màxim set persones al dia, calculo de mitjana. I la majoria es deuen concentrar els caps de setmana. Crec que té uns quants atractius perquè aquesta xifra vagi pujant.