Casey Affleck, el rostre turmentat del cinema ‘indie’

BarcelonaEspaterrat a la seva butaca, a la primera fila de la gala dels Oscars, amagat darrere de la versió maldestra d’una barba hipster, Casey Affleck semblava un intrús al bell mig de la galàxia de Hollywood. Objecte de les bromes de Jimmy Kimmel (“Aquest que sembla un vagabund està nominat al premi al millor actor”), el protagonista de Manchester frente al mar lluïa el somriure esquiu d’aquells que es troben fora de lloc. Ja sobre l’escenari, guardó en mà, l’alegria d’aquest actor de 41 anys, pare de dos fills, no aconseguia descompondre el seu posat capcot i el seu parlar balbucejant, a mig camí entre la melancolia que li ha valgut el premi de l’Acadèmia i una espècie de gamberrisme soterrat, aquell que el va portar, en el gir més estrany de la seva peculiar carrera, a dirigir el seu excunyat, Joaquim Phoenix, a I’m still here, un fals documental escatològic sobre la caiguda als inferns d’un actor.

Una de les imatges de la nit dels Oscars va ser la del rostre compungit d’un Ben Affleck que contenia les llàgrimes mentre Casey, el seu germà, li dedicava un senzill “Ben, t’estimo”. També se’n va endur un agraïment de pes Matt Damon, amic de la infància dels germans Affleck, que va recomanar Casey per al paper de Lee Chandler a Manchester frente al mar quan ell va renunciar-hi per problemes d’agenda. Una elecció força lògica si tenim en compte que l’any 2002 Affleck ja havia encarnat un personatge de Kenneth Lonergan en una producció teatral de This is your youth al West End londinenc. Una obra en què també van participar Damon i l’aleshores companya d’Affleck, Summer Phoenix, germana de Joaquim i River. Una autèntica teranyina de vincles familiars -inaugurada l’any 1992 amb la participació de Casey a L’indomable Will Hunting, amb guió del seu germà i Matt Damon- que ha permès a Affleck mantenir intacta la seva singularitat fins i tot en papers més comercials, com el del germà mormó de la saga d’ Ocean’s eleven.

En la pell del miserable homicida de L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford, com l’investigador privat d’Adeu, nena, adeu, o encarnant el pare devastat de Manchester frente al mar, el petit dels Affleck ha sabut injectar fondària dramàtica a l’arquetip de l’ànima en pena, sempre turmentat per l’aflicció i la culpa. Val a dir que la trajectòria recent d’Affleck sembla una espècie de prolongat antídot contra la preeminent cultura de la superació i l’autoajuda. Un pou psicològic que, d’altra banda, funciona com el feliç contrapès a la lleugeresa insulsa, de brometa fàcil, que impera en les grans produccions de Hollywood. De fet, l’aura estoica dels últims personatges d’Affleck podria veure’s com una versió depurada de les primeres grans estrelles del mètode: James Dean, Marlon Brando i companyia. Perennement abatut, zelós guardià de traumes inconcebibles, Affleck ja no necessita els focs d’artifici melodramàtics per completar el seu retrat de la cara més amarga de la naturalesa humana.