Quan les cases expliquen qui som

BarcelonaSón aquelles coincidències inexplicables de la vida. Amb tot just un mes de diferència, dos autors consagrats del còmic, Paco Roca i Daniel Torres, han publicat dues obres amb el mateix títol: La casa. I amb el títol no acaben les semblances. El còmic de Roca, editat per Astiberri, és una meditació sobre el pas del temps que sorgeix arran de la mort del seu pare i traça una biografia paterna, però sempre lligada a la casa que l’home va construir al llarg de la seva vida. El de Torres, publicat per Norma, és un híbrid entre assaig i historieta que repassa la història de la casa humana des del neolític fins avui, des de les petites estructures de tova, fang i fusta fins als gratacels de vidre i formigó; és, per tant, una biografia del concepte de llar.

Són dues obres diferents, sens dubte, però amb lligams visibles que tenen a veure amb la llibertat de maniobra de què gaudeixen actualment els autors de còmic. “La coincidència no és tan estranya -reflexiona Roca-. Durant molts anys, el còmic es va centrar en un grapat d’àmbits molt limitat. Ara s’ha obert i els autors busquen nous camins. Hi ha tant per explicar... El còmic és un mitjà perfecte per dotar d’esperit els objectes inanimats, perquè el seu dibuix pot ser molt realista però també simbòlic. I també permet mostrar el pas del temps a través de les coses”.

L’escenari pren el protagonisme

Els fonaments de La casa de Daniel Torres es posen el 2008 en una conversa amb el seu editor, Rafa Martínez, que li proposa que faci una obra sobre una de les seves passions, l’arquitectura. Torres recorda que va ser una frase en concret de Martínez la que va posar en marxa el projecte: “Em va dir: «Avui dia molta gent no dóna valor al que representa tenir una casa». I és cert, només apreciem el que tenim quan ho perdem”. Poc després de sorgir la idea, la fallida de Lehman Brothers i la crisi del mercat immobiliari van afegir més capes de sentit al projecte i l’autor es va embarcar en una investigació exhaustiva. “La meva tesi és que, igual que els éssers humans, les cases tenen el seu ADN. Una càrrega genètica que és herència de milers d’anys d’història”, diu.

Segons Torres, és impossible separar la història de la casa de la de l’ésser humà. “La nostra identitat està íntimament lligada a les nostres ciutats i cases -afirma-. En els meus còmics sempre he tractat els escenaris com un personatge més, però aquí els he donat tot el protagonisme. Cada capítol està dedicat a un tipus diferent de casa i l’explorem a través dels personatges que l’habiten. Si no, seria excessivament tècnic”. Aquesta història de la casa, com la de l’home, està plena de passos endavant, però també de passos enrere i catàstrofes. “Quan la màquina de vapor canvia la societat europea, la classe obrera creix i creix amb conseqüències desastroses pel que fa al seu habitatge. Un invent determinant provoca una greu involució social”, diu Torres. Per a l’autor, hi ha dos moments àlgids en la història de la casa: “Al segle XVII, quan Holanda es converteix en una potència mundial, econòmica i naval, la dona holandesa inventa la idea de llar. Les cases passen de ser un lloc més o menys agradable per refugiar-se a ser un concepte. Són llocs que estimem i cuidem, que reflecteixen la nostra personalitat. L’altre punt d’inflexió històric és la casa americana de principis del segle XX, quan arriben els electrodomèstics, que revolucionen les feines de casa i l’organització de la llar”.

El resultat d’un projecte tan atípic per força s’havia d’escapar de les costures del còmic tradicional en què habitualment es mou el treball del creador de Roco Vargas i Tom. La casa. Crónica de una conquista són 26 capítols, petits assajos divulgatius en què Torres es permet barrejar en cada capítol còmic, il·lustració i text, sempre de manera diferent. “Es tractava de no avorrir el lector i, sobretot, no avorrir-me jo”, diu Torres, que també adapta l’estil de dibuix a cada època. Així, les il·lustracions i historietes d’èpoques primitives tenen un aire de còmic d’aventura francobelga, però quan arriba la modernitat, el dibuix es fa més sofisticat i incorpora recursos de l’època que retrata com el cinema i les tires de còmic. “En el capítol que descriu la vida dels miners em vaig imposar fer servir el llapis de carbó. És una tècnica complicada que em fa patir. Però era una manera de baixar a la mina amb els personatges”, diu.

De pares i fills

La casa de Paco Roca és un projecte que sorgeix en un moment vital de l’autor valencià molt marcat per la mort del seu pare i el naixement de la seva filla. “És la història d’un pare vista per un altre pare. En qualsevol altre moment de la meva vida hauria sigut molt diferent. T’adones que has sigut fill la meitat de la vida i ara seràs pare l’altra meitat, i et replanteges moltes coses. Per a mi va ser una manera d’ordenar els records i poder-hi conviure”, explica Roca.

Per abordar la història, l’autor fixa un punt en l’espai: la casa d’estiueig que el seu pare va construir durant els caps de setmana i les vacances. “Jo vaig arribar a odiar aquella casa en la qual contínuament ens obligava a treballar. Però dibuixant el còmic he arribat a comprendre què significava per a ell. Al final, era l’únic lloc on se sentia útil, el lloc on continuaven vius els records de la família i el seu projecte de vida”, comenta Roca.

Per dibuixar La casa, l’autor va traslladar-s’hi a viure un temps. En aquelles parets plenes de records, va decidir explicar la història del seu pare a partir de la ficció, fent servir el punt de vista dels fills que visiten la casa després de la mort del pare per arreglar-la i posar-la a la venda. “A mi no m’importa despullar-me de cara al lector, però els meus germans es podrien haver molestat -confessa-. Així que, tot i ser una història molt autobiogràfica, els personatges són imaginats, perquè la ficció em donava la possibilitat de parlar de tot el que jo volia”.

Així, quan explica la vida del pare, Roca ho fa a través dels records dels fills, mostrant només petits moments sense transcendència. “Com tanta gent, el meu pare va ser una persona molt normal -apunta-. Va tenir una vida sense grans alegries ni penes, no va ser protagonista de cap gran història”. És per això que, en comptes del relat biogràfic, Roca s’acosta a la figura del pare a través de la seva relació amb la casa. “D’alguna manera, sobretot si se l’ha fet un mateix, la casa és un reflex de la identitat”, diu.

La casa també acaba sent un retrat d’una generació forjada en la misèria de la postguerra que, a còpia d’austeritat, esforç i sacrifici, va assolir una relativa prosperitat. “Fora d’Espanya era impensable que la classe obrera tingués un segon habitatge; és un fenomen força estrany. Però per a persones com el meu pare, era el seu objectiu vital. Això, i la família. Però què passa quan els fills marxen i et quedes sol en aquesta casa? Quan la soledat ho envaeix tot? El còmic m’ha fet pensar molt en si el meu pare va tenir una vida feliç, si tots els sacrificis van servir d’alguna cosa”, diu Roca.

Últims dies de la mostra ‘Dibuixant ambulant’

Fins al 31 de gener encara es pot visitar al Centre d’Art de Santa Coloma de Gramenet la mostra de Paco Roca Dibuixant ambulant, un recorregut retrospectiu per l’obra del creador d’Arrugues (Premio Nacional del 2008) i Los surcos del azar. La mostra recull més de 250 il·lustracions de petit i gran format. Inclou nombrosos originals, però també guions, esborranys, apunts i dibuixos fets en quaderns de viatges. “L’objectiu és mostrar tot el que no es veu d’un còmic i posar el focus en el procés creatiu, que fos alguna cosa més que una col·lecció d’originals”, explica Roca. En aquest sentit, la mostra també incorpora materials del procés de documentació, fonamental en el treball de Roca: fotografies, guions, peces audiovisuals... Dibuixant ambulant tampoc es limita als còmics publicats, sinó que exhibeix alguns dels treballs que l’autor ha fet en l’àmbit de la solidaritat i la cooperació amb Oxfam Intermón. “És una exposició que ja té uns anys i ha voltat molt, però també ens hem preocupat d’actualitzar-la i anar-hi afegint els treballs que he fet durant els últims anys”, diu Roca.

Un restaurant temàtic de còmic a Barcelona

La casa no és el treball més recent de Daniel Torres. Per Nadal es va inaugurar Glups! -a la cantonada del passeig Sant Joan amb Alí Bei-, el primer bar i restaurant temàtic de còmic de Barcelona, per al qual Torres ha dissenyat un gran mural, el logo i la carta. La relació del local amb el còmic no és només conceptual, sinó física, perquè es comunica directament amb l’interior de la llibreria especialitzada Norma Còmics. De moment té una única planta, però en un futur immediat se n’obrirà una altra per fer-hi presentacions i altres actes.