La Casa Vicens puja l’escala del segle XXI
El museu del primer habitatge de Gaudí destaca pel diàleg entre l’arquitectura històrica i l’actual
BarcelonaPer antic que sigui, qualsevol edifici històric -o les ruïnes-és contemporani i està exposat als encerts i els errors de les intervencions que s’hi puguin fer. Els arquitectes han de fer exercicis d’una gran exactitud per rehabilitar-los i, alhora, posar en relleu el seu passat. N’és un molt bon exemple la Casa Vicens, el primer habitatge projectat per Antoni Gaudí, construït entre els anys 1883 i 1885 al carrer Carolines de Barcelona. MoraBanc la va adquirir l’any 2014 i va jugar fort en la selecció dels arquitectes encarregats de restaurar-la: on hi havia el pati que va substituir l’escala original de la casa, de la qual no es conserva cap imatge, els arquitectes José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres n’han dissenyat una de nova que recrea la circulació original i que és una experiència memorable per ella mateixa. A més, amb l’arquitecte David García han dirigit la restauració dels elements històrics de la casa, entre els quals destaquen el fumador, que s’ha revelat que era blau i no daurat, el menjador i la tribuna.
La Casa Vicens, reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, obrirà al públic com a casa museu el 16 de novembre, i ahir els periodistes van poder accedir-hi per primera vegada: quatre restauradors rascaven sense treva i meticulosament la pintura daurada del fumador amb un bisturí. “La Casa Vicens serà una casa museu del segle XXI, que combina tradició i modernitat -diu Mercedes Mora, representat institucional de la propietat-. Volem que sigui un projecte rendible i sostenible i tenir un diàleg permanent amb Gaudí i les diferents disciplines artístiques”. “És una casa molt viscuda, però ho ha sigut d’una manera molt respectuosa: en la majoria dels casos hem pogut recuperar l’arquitectura que ens va deixar Gaudí”, diu el director de la Casa Vicens, Joan Abellà.
La Casa Vicens ha experimentat moltes transformacions al llarg dels anys. L’ampliació que hi va fer Joan Baptista Serra de Martínez el 1925 amb el consentiment de Gaudí està lligada a la imatge de la casa, així que els arquitectes restauradors han aprofitat els seus espais per ubicar-hi dues sales d’exposició. Serra va rebre l’encàrrec de convertir una casa unifamiliar d’estiueig, encarregada originàriament pel corredor de canvi i borsa Manuel Vicens, en un edifici plurifamiliar, i es va veure obligat a enderrocar l’escala de Gaudí. Ara el llenguatge contemporani de Martínez Lapeña, Torres i García fa dialogar aquests dos moments de la vida de l’edifici i el converteix en una casa museu, amb l’obligat compliment de normatives que això comporta.
Ha calgut molta cintura
“Ha sigut un projecte difícil i intens -reconeix García-. Cada cantonada té una solució diferent, i això t’obliga a ser molt flexible. Has de tenir molta cintura”. Pel que fa als espais de Gaudí i als de Serra de Martínez, García creu que eren “dues arquitectures que no dialogaven” més enllà de les façanes i que la seva tasca ha consistit a fer que “arribin a un acord”. “Hem fet una restauració fidedigna a l’origen la casa. Hem fugit de mimetismes i només hem restaurat els elements dels quals teníem imatges i documents”, diu García.
A la Casa Vicens, Gaudí ja va mostrar un interès per la natura, però encara no tenia experiència. “L’eina que té per acostar-se a la natura és fonamentalment la imatge, i això l’ajuda a entendre els processos i les estructures naturals que més endavant es poden veure en edificis com l’església de la Colònia Güell”. De fet, les clavellines són omnipresents arreu de la façana, la tanca amb fulles de margalló de ferro s’ha fet cèlebre -la Sagrada Família en va agafar prestat el motlle de fang- i als sostres dels interiors hi ha esgrafiats amb fulles d’heura i passioneres, entre altres vegetals. “Estem investigant si poden tenir alguna lectura iconogràfica”, diu la responsable de museologia de la Casa Vicens, Marta Antuñano.
La casa està dividida en quatre nivells, des de les antigues carboneres i altres dependències del servei del soterrani, on ara hi ha una botiga, fins a les golfes, que ara acullen una exposició permanent sobre la casa. A més d’aquesta mostra, a la segona planta n’hi ha una altra de temporal, comissariada pel director de la Càtedra Gaudí, Juan José Lahuerta, sobre els primers habitatges d’arquitectes com Eugène Viollet-le-Duc, Frank Lloyd Wright i William Morris.
“La planta baixa, la noble, era la diürna. Hi ha el menjador, i a l’espai de la cuina, que no s’ha conservat, hi hem col·locat les taquilles. A la superior hi ha els dormitoris”, explica Antuñano, que subratlla l’eclecticisme de la casa, on destaquen els trets arabitzants, i com Gaudí va conèixer l’arquitectura oriental gràcies als tractats i gravat de l’època. Com a curiositat, es pot observar que l’arquitecte va dissenyar uns distribuïdors d’entrada a les habitacions per millorar el control acústic i tèrmic de les estances. Al marge del diàleg entre l’arquitectura de Gaudí i l’actual, els responsables de la Casa Vicens volen marcar diferències amb altres cases museu amb el model de visita. “Com a màxim rebrem 60 persones cada hora, 550 al dia. La previsió de públic és de 150.000 persones l’any. Volem tractar el visitant a mida”, diu Abellà. El pressupost del projecte ha sigut de 4,5 milions d’euros, 3 dels quals s’han invertit en la rehabilitació de l’edifici. L’entrada costa 16 euros.
